Digueu "Alíiiiiiiiicia!!"

Ho ha dit l'expresident Pujol i jo no puc fer res més que donar-li la raó. L'Alícia se'ns ha excitat de mala manera i això ja no hi ha qui ho pari. Amb força morro, per què negar-ho, aquesta dona s'ha autoproclamat reina del Carnaval. Des que per mèrits propis i demèrits d'altres va aconseguir fer-se un lloc a la cuina de la política catalana que no ha deixat de remenar l'olla fins a fer bullir els ànims dels més flegmàtics. Més enllà de l'afany per salpebrar la vida parlamentària, a Sánchez Camacho el que li encanta és quedar retratada. I en això és la millor. En el sentit literal de l'expressió no perd pistonada ja no per sortir a la foto, sinó per inventar-la. La imatge de la senyora buscant descaradament l'encaixada amb Artur Mas després de l'aprovació dels pressupostos no té pèrdua. Només li faltava dir: "Artur, rei, somriu a càmera. Digues Alíiiiiiiicia!"... I el president que el veies que no sabia on amagar-se. Però més enllà de les fotos també li agrada marcar perfil a cops de demagògia barata. Ara li ha tocat el rebre a Òmnium, però demà pot ser qualsevol altre afí al pa amb tomàquet. Que difícil ha de ser posar el dit a la nafra dels altres, somriure i alhora tapar-te el nas per no ensumar la merda que tens instal.lada a casa.


Publicat a EL 9 NOU, el 24 de febrer de 2012
Foto: Danny Caminal/ El Periódico

Amb l'ètica feta miques

El pitjor mal de tots és el de consciència. Insolent, punyent, constant i incontrolable. Molt més dolorós i profund que el de queixal o el d’orella perquè la majoria de vegades va acompanyat de la vergonya i això ens desterra a patir-lo en la intimitat. Tenir remordiments implica prèviament haver passat un examen: haver reflexionat sobre el que hem fet i haver arribat a la conclusió que ens hem allunyat, molt o poc, volgudament o no, del codi moral. L’única manera d’acabar amb aquest mal és actuar amb responsabilitat, confessar i respondre del que hem fet. Arribar aquí hauria de semblar fàcil però pel que sembla ens haurem de conformar a dir que en algun cas ja seria molt. Hi ha a qui sembla que la consciència li rellisca. La realitat ens demostra que sempre n’hi ha que troben la manera d’obtenir més beneficis –econòmics normalment– dels que li correspondrien i ho aconsegueixen, ben satisfets, sense creuar la línia prohibida. Això sí, amb l’ètica feta miques. Si fos possible, la dimensió moral dels nostres actes hauria de navegar en paral·lel a la dimensió legal dels mateixos. L’única manera de dormir tranquils diria que és actuant lliurement però amb responsabilitat, individual i col·lectiva.

Publicat a EL 9 NOU, el 17 de febrer de 2012

Tranquil, que ja s'aturarà

Tinc un amic de fora de la comarca que quan passeja per Vic s'estira dels cabells. Diu que davant un pas de vianants els osonencs sembla que ens llancem al buit. Que ens aboquem sense miraments a creuar el carrer donant per fet que el conductor del vehicle que s'ha de parar així ho farà. Per intentar rebatre aquesta afirmació m'hi vaig començar a fixar i certament diria que tenim tendència a tirar pel dret, ja sigui creuant per on toca o per allà on ens va bé. És allò del "tranquil, que ja s'aturarà". I així de tranquil.lament l'any passat vam arribar als 40 atropellaments: més o menys un accident cada nou dies. Dades destacables i no precisament per positives. És clar que tampoc deu ser tot culpa dels transeünts. Hi ha conductors que les mans les tenen al volant, però el cap i els ulls, a la Xina. El tema és de difícil solució. En aquest context cada cas més que un món és un drama i les circumstàncies, diferents. Ara l'Ajuntament ha preparat una campanya de sensibilització perquè aprenguem a moure'ns amb seguretat. Doncs mira, en això està bé prémer l'accelerador. A veure si deixem enrere d'una vegada per totes aquesta plaga d'accidents provocada, diria jo, per allò que solem anomenar inconsciència.

Publicat a EL 9 NOU, el 10 de febrer de 2012

Amb trempera siberiana

Aquesta setmana per fi ha passat allò tan estrany i inesperat a aquestes alçades d'any: ha nevat i fa fred. I tots ens hem fregat les mans, perquè si alguna cosa fa trempar aquest país són els fenòmens meteorològics. No és casualitat que a TV3 El Temps duri gairebé tant (tampoc ens passem) com la informació referent al Barça, i si els catalans ja vibrem amb quatre núvols en forma d'elefant, l'arribada d'una massa d'aire fred directament de la Sibèria precedida d'una nevada ens condueix, oh Déu meu!, directament a l'orgasme.
A diferència de les últimes vegades, en què l'excepcional situació va agafar el govern amb els pixats al ventre, aquest cop s'han volgut curar amb salut fins a fer-ne fins i tot un gra massa. Feia tants dies que li veien les orelles al llop que han tingut temps d'activar tots els plans i protocols imaginables en totes les fases possibles. I el més important: ens ho han fet saber a tots. Minut a minut. Ara prealerta, ara alerta, ara emergència, ara tornem a la prealerta... I als periodistes ens ha faltat temps per fer-ne grans titulars, que això ven. I així, com si del Dia de la Marmota es tractés, hem tornat a la mateixa situació de sempre: mig país parat. Això sí, amb una bona trempera siberiana.

Publicat a EL 9 NOU, el 3 de febrer de 2012

"L'atmosfera funciona com una immensa màquina. En el mapa isobàric de dijous al migdia el podríem simplificar a dues rodes dentades, que es toquen entre elles. Una primera roda la tenim al Mediterrani, amb una àrea de pertorbacions, amb gir dels vents antihorari. L'altra roda la tenim situada a Finlàndia i nord de Rússia, amb un anticicló molt potent, amb gir dels vents horaris.
Aquestes dues rodes comencen a girar i creen un passadís de vents que arrosseguen l'aire des dels Urals, a l'interior de Rússia, fins a la península Ibèrica."  Néstor Gómez, meteoròleg (3/24)

El saben aquell que diu...

En aquest festival de l'humor que tenim muntat portava unes setmanes que no en rascava ni una: dèficits, IBI... A mi els acudits només m'agraden si els entenc i amb tants de números, jo que sóc de lletres, ja havia perdut l'esperança. Aquesta setmana, però, quasi que el que perdo és la mandíbula, de tant riure. Quan ja em pensava que el més gros que veuria seria una golejada al Camp Nou va i a l'arquebisbe de Tarragona li dóna per explicar-ne un de dones, homosexuals i comportaments adequats. Quin clàssic també. Poc original, però efectiu. S'ha de reconèixer que n'hi ha algun amb sotana que s'hi posa i ho broda. I quan amb prou feines m'havia recuperat arriben els valencians-no-culpables-d'acceptar-vestits-a-canvi-de-concedir-favors. Escoltant Camps parlar d'una "Espanya neta, positiva, gran i il.lusionada" m'han saltat les llàgrimes. Però la setmana ha estat brillant arreu. A Osona no ens podem queixar: hem sabut que a Calldetenes volien fer un pavelló propi d'un barri de 200.000 habitants sense haver pensat com pagar-lo. És un humor més fi, però Déu n'hi do... I ara m'hauran de perdonar, però me'n vaig a prendre un Almax que, no sé per què, tinc l'estómac ben remogut i només em venen que basques.

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de gener de 2012

Un article de merda

De caques de gos en podria escriure un llibre. He fet càlculs i en els darrers tres anys i quatre mesos n'he recollit unes 2.430, més o menys. De formes, textures i colors diferents, però totes del mateix amo. Ai ecs, diran. Doncs sí, però què hi farem. Mai m'ha agradat trepitjar merda ni que els altres ho facin per culpa meva i per això m'admira la gent que pot esperar pacientment que el seu ca planti un pi a la vorera i continuar endavant, impassible. Olé tu, perquè a mi em cauria la cara de vergonya. Ara l'Ajuntament de Vic ha engegat una campanya adreçada als amos de gossos amb la voluntat "d'assolir una bona convivència i fomentar la neteja de la ciutat". M'alegra saber que la taxa que pago cada any només per tenir un gos censat s'inverteix en alguna cosa més que aquells horribles dispensadors verds on les bosses han brillat sempre per la seva absència. Si el que volen però és fer net haurien d'anar una mica més enllà del tòpic dels animals i fixar-se, per exemple, en els que escupen a terra cada dos per tres, els que sembla que plantin burilles de cigarret a les zones verdes o els que hi mengen i s'hi obliden de les restes. Amb quin dret aquests sí que poden cagar al carrer i deixar-hi impunement la merda?

Publicat a EL 9 NOU, el 20 de gener de 2012

Avinguts, però descoordinats

Cirvianum i Atlàntida han fet oficial aquesta setmana la programació per als propers mesos. Els periodistes, que som molt punyeters, ens hem afanyat a buscar les coincidències entre les ofertes. N'hi ha dues: Anna Roig i un espectacle del Centre de Titelles de Lleida. Llavors, els periodistes, que a més a més no en tenim mai prou, ens hem afanyat a demanar què se n'ha fet de la marca Teatres d'Osona, amb la qual es pretenia coordinar L'Atlàntida, el Cirvianum i el teatre de Calldetenes per evitar duplicitats. Hi ha bon rotllo, però tot plegat no ha passat de ser una declaració d'intencions, i mira que ja fa un any. Calldetenes se n'ha mig desentès i tot. Una llàstima. Torelló ha sigut un referent cultural i durant un temps va exercir fins i tot de capital. Ara aquest paper ja no li correspon perquè Vic ha tornat per la porta gran. Tan gran que si la vol mantenir no pot deixar escapar cap oportunitat d'omplir el teatre. L'encaix d'aquests espais, però, és indispensable i si a la primera no ha funcionat haurà de ser a la segona. I que tothom es faci a la idea que això no és cap competició. En aquesta funció les butaques estan numerades i per tant seria qüestió de no asseure's a la falda de l'altre. Cadascú té el seu propi lloc reservat.

Publicat a EL 9 NOU, el 13 de gener de 2012.

Acceptar!

                                                       T'he esborrat de la meva vida.

Hòstia, tant pensar com fer-ho i a l'hora de la veritat ha sigut ben fàcil. Amistats. Avall, avall, avall... fins al teu nom. A la mateixa línia, a la dreta: amistats. Clico a sobre i al final de tot: esborrar amistat. "Està segur que desitja esborrar aquesta amistat?". Del tot. Acceptar. I ja està. I el cor em va a cent, tinc fred, el cos em tremola, però ja està. Ara ja només ets el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. 250.000 exemplars venuts. Núm. 1 de no ficció. Gent tòxica. I una calavera just al mig de la ò, cosa que diu molt (poc) del món que m'ha tocat viure i, sobretot de tu. Me'l vaig comprar no fa gaire, suposo que per deformació professional, per aquella necessitat de saber què passa, de trobar respostes, d'entendre-ho tot. Saps? Ja m'ho deien: "El problema és ell, no tu". Ja ho sé, coi, però si ja ho sé. Però no l'entenc! Suposo que llegir-ho amb lletra d'impremta m'ha ajudat a veure-ho del tot clar. No ets especial. No ets diferent. I sobretot: no sóc jo. Tu ets només un capítol: el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. Ben escrit, ben descrit. I, més enllà d'això, ara per ara ja ets només una bossa, a sobre del moble del menjador, plena de relíquies d'uns mesos que ja he tapat amb Típex i que demà desapareixeran de la meva vista perquè te la faré arribar, la bossa. Compta els records que t'hi he ficat a dins, a veure si hi són tots, els que te'n recordis: ... un tatuatge -paciència-, una granota de festa major barcelonàutica, Perpinyà. Albert Pla... Jo no els vull, aquests records. Em fan mal. Em fas mal. I això que ho tinc tan clar! Esborrar amistat? .... Un petó.

Benvolgut Soufian

D'entrada t'he de confessar que no he vist cap capítol de Polseres vermelles i no en tinc ni idea de jugar a bàsquet, però el Barça m'agrada i jo de petita també volia volar. No ens coneixem personalment i, per això, aprofito aquest raconet per escriure't. La majoria de vegades als adults ens passa allò que el teu entrenador de bàsquet diu que no s'ha de fer mai a la pista: ens fixem només en la pilota i ens concentrem tant a no perdre-la que deixem la resta de banda. I a diferència de tu i del teu ídol Messi, tampoc lluitem fins al final.
Dormíem, així, abrigats amb les nostres misèries fins que dilluns vas arribar i, amb un somriure encantador, ens vas (de fet, ens vau) despertar de cop. Tu i els teus pares (eloqüents tots dos: la mare amb la paraula i el pare amb els silencis); la increïble Rut, les teves tutores i companys, en Ferran... Tots ens vau demostrar que les pitjors limitacions són les que ens fabriquem dins del cap. La teva és una història tan crua, dura i injusta que no hauria d'existir. Però hi és i tu la vius de la millor manera possible: caminant, a vegades insegur, però sempre endavant. La teva mare diu que ets un imant per a la felicitat. Jo diria que a més a més tens la virtut de regalar-ne. Moltes gràcies, Soufian. 

Publicat a EL 9 NOU, el 5 de gener de 2012
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3879030

Demà farem dissabte

Demà donarem sentit a la dita i farem dissabte. I no ens temptarà gens ni mica la mandra, perquè no és una elecció sinó una necessitat: en dotze mesos hem acumulat tanta porqueria que al final aquesta ens ha fet perdre el demà passat de vista i tothom sap que en un present sense futur no s'hi pot viure.
Per això agafarem el raïm i farem net. Amb cada gra ens empassarem frustracions personals i col.lectives, retallades, hipoteques impagables, feines perdudes... A aquestes alçades tenim prou estómac per això i més. Engolirem els corruptes, els ineptes, els mentiders i els lladres d'alta volada. I és tanta la brutícia que potser necessitaríem doblar les campanades, però com que això és impossible caldrà recórrer al cava i fer tirar avall el que ens resti, amb un bon glop.
I així ens retrobarem amb el demà passat. Alguns, els més aplicats en la neteja, ens llevarem diumenge amb l'estómac remogut i el cap tèrbol però amb la tranquil.litat que dóna tenir-ho tot ben endreçat. Amb la innocència renovada ens direm que a casa passarem el drap més sovint i que a fora podrem viure sense haver d'aguantar aquells a qui els agrada la merda, s'hi rebolquen i fins i tot n'escupen. I que així serà pels segles dels segles. Bon any net!

Publicat a EL 9 NOU, el 30 de desembre de 2011
Imatge: Banksy (www.banksy.co.uk)

Una de caganers

Hi ha una tradició catalana que a Madrid ho està petant (així es diu ara en català modern): fer cagar el tió. Era evident que acabaria passant, perquè no cal ser gaire àgil de ment per adonar-se que en aquest cas l'esforç és mínim i, en canvi, l'efectivitat és absoluta. Els agrada tant, als veïns, que, a la seva manera, ja ho fan durar tot l'any.
Resumint, fer cagar el tió a la madrilenya consisteix a agafar els catalanets, amb barretina o sense (no cal filar prim aquí), alimentar-los amb alguna promesa (qualsevol cosa farà el fet, però s'ha de ser mínimament constant: compliment de l'estatut, inversions en infraestructures...), tapar-los amb una manteta i arribat el gran dia... donde dije digo digo Diego, pim, pam i apa... els catalanets hauran deixat, per exemple, 759 milions d'euros de regal. És la màgia del tió! Amb l'experiència, a la capital han après que a vegades els que són més de la ceba rondinen després de la patacada, però no passa res. És una situació transitòria. En aquest pessebre que tenim muntat des de fa temps, a l'únic que ens atrevim els catalans és a buscar un raconet on abaixar-nos els pantalons i, ben ajupits, deixar anar la mala llet acumulada. Amb la barretina sempre al cap, això sí. 


Publicat a EL 9 NOU, el 23 de desembre de 2011

Andorra, l'escapada!

Si mai li demanés a la meva àvia com puc blanquejar diners el més segur és que m'oferís una ampolla de lejía per deixar-los una estona en remull. La meva iaia l'únic que ha intentat fer blanc en aquesta vida és la roba. Els diners: del color que toca i a la llibreta. És el que em pensava que feien totes les àvies, almenys fins ara, però a Vic es veu que n'hi ha una, de 75 anys, a qui divendres la Guàrdia Civil va enxampar a la duana d'Andorra amb 10.600 euros sense declarar. L'entenc, a la senyora, perquè tothom sap que avui en dia visitar el petit país veí tampoc surt tant a compte si no fas una bona carregada. 
En general és d'admirar l'afany que tenen alguns, sense distincions d'edat ni de condició social, a sobreprotegir els seus estalvis. Se'ls estimen tant que fins i tot són capaços d'enviar-los ben lluny si així han d'estar més segurs. Ells i els diners. Això sí, com molt bé diu Sanjosex, el camí més curt no sempre és el més recte; a vegades s'han de fer unes giragonses i unes peripècies una mica estranyes. Sempre he pensat que si el temps que inverteixen a imaginar aquest camí se'l passessin treballant (de debò), serien encara més rics, que al cap i a la fi és el que volen, i segurament dormirien molt més tranquils. 

 Publicat a EL 9 NOU, el 16 de desembre de 2011

PortAventura a la vigatana

Quan arriba el Mercat Medieval el millor que pots fer si ets de Vic és fugir. Amb perdó dels organitzadors, el Mercat Medieval jo el porto al cor tot l'any i amb això ja vaig servida. No crec que els paradistes es refiïn del meu entrepà de botifarra per fer calaix. No hi tinc res en contra, però en un dia com avui tampoc puc evitar la sensació d'haver viscut quatre dies a PortAventura. 
Es diu que els catalans tenim tres dèries: el temps, els bolets i el futbol. Jo hi afegiria les fires medievals. Buscant per internet n'he trobat una vintena. Suposo que totes deuen ser si fa no fa igual de medievals que la de Vic (ja m'entenen), però aquesta té la particularitat de tenir un escenari privilegiat i de fer-se a prop de Barcelona. Del primer me n'enorgulleixo cada dia; del segon, en setmanes com aquesta, ja no ho sé. A mi tanta gent m'atabala. Dubto que molts visitants vegin gaire res, més enllà del clatell que tenen al davant mentre passegen. A ells sembla que els rellisca, perquè tornen cada any, però pel que fa als firaires ja no ho tinc tan clar. Per molta gent que hi hagi si aquesta no s'atura a comprar els números no surten. I el negoci és el negoci, el principal objectiu de qualsevol mercat, encara que el disfressem de medieval. 

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de desembre de 2011
Foto: Albert Llimós/ EL 9 NOU

La casa dels esperits

Aquestes festes seran diferents. Resulta que fa un parell de dies va i em truca l'Esperit Consumista per dir-me que, sentint-ho molt, no l'esperi aquestes properes setmanes. Que ell ja no és el que era. Que la crisi l'ha deixat molt tocat, més pàl.lid i més prim. Que veu polítics i estisores per tot arreu i això li treu el son... "Ooooh! I què faré sense tu aquest desembre?", l'interrompo jo tota egoista i preocupada. " Vés al metge, coi, si estàs fotut!", li etzibo. Em respon, alarmat, que a veure si m'he begut l'enteniment, tal com està la sanitat ara. "Jo el que necessito és descansar, que porto un ritme...". Llavors va i em deixa caure que si tan sola estic ja m'enviarà el seu cosí, l'Esperit Nadalenc, a qui es veu que ja he de conèixer perquè anys enrere, quan jo era petita, passava sovint per casa. "A veure, deixa'm pensar...És aquell que s'assembla tant a tu?", li demano. "Sí, sempre ens confonen, però en realitat ell és bastant més avorrit". Efectivament ja me'n recordo... vagament: generós, emotiu, tranquil i carinyós... de bona pasta, vaja. Ostres si en fa d'anys que no en sé res! "Doncs, què hi farem, digues-li que vingui", em conformo jo, resignada. A falta de consum, esperit nadalenc. Ja em diràs! Quin remei... 

Quina vergonya...

Tan típic com la llonganissa, la boira, el Merma o l'Estudiant, a Vic tenim el que podríem batejar com el quèdiran. Què diran si vaig amb un noi que, mira per on, és negre? Què diran si després de 30 anys de matrimoni em canso d'aguantar l'home i em divorcio? Què diran si... El quèdiran és molt comú -que no vol dir exclusiu- d'allò que es coneix com lagentdeVicdetotalavida. No se'ls escapa la més mínima dels altres ni l'oportunitat d'explicar-ho i saben (i això és un malviure) que les ganes de xafardejar són recíproques. Vist el que hi ha, doncs, algú pot pensar que aquesta gent anirà a omplir el cabàs al Banc dels Aliments? Algú se'ls imagina exposant-se a fer cua (al carrer!) entre magribins i sud-americans? Perquè, d'altra banda, tothom sap que allà només hi van els immigrants... A Càritas se senten impotents perquè són conscients que les més de 700 famílies que cada mes utilitzen aquest recurs són tan sols la punta d'un gran iceberg que no emergeix per la hipocresia i la vergonya dels que no volen reconèixer -perquè llavors quèdiran?- que són tan o més pobres que el subsaharià del pis del costat. Temps al temps i anirem comprovant què pot més a la ciutat dels Sants de Miquel Llor, si l'orgull o la gana. 


Publicat a EL 9 NOU, el 25 de novembre de 2011

El risc d'arriscar-se

Albert Bosch i Carles Gel s'han passat 11 dies tancats en una tenda diminuta enmig de la immensitat de l'Antàrtida i d'una tempesta de neu i vent que els impedia tant retrocedir com avançar. Una bogeria física, però sobretot mental. Una contradicció extrema, perquè mentre el cos amb prou feines es pot moure el cap funciona perillosament i a tot drap. És el preu que han hagut de pagar per intentar assolir un somni. 
Com diria Eduard Punset "el poder de la mente és enormeee". Som nosaltres els que en decidim els límits. Hi ha persones valentes, com Bosch o Gel, que no temen assumir riscos i que el que menys es plantegen en el camí cap a l'èxit és abandonar, si no és que es posi en joc la seva supervivència. Per a ells la vida és una superació constant. Malauradament són una excepció. Per a la majoria de la gent l'autèntic repte és aixecar-se del sofà, des d'on és molt més còmode i pràctic veure com la vida et passa pel davant, encara que això impliqui renunciar a la felicitat. Devem ser mandrosos per naturalesa. Com els gats. La diferència és que aquests animals es poden permetre el luxe de malgastar sis vides i encara els en queda una; nosaltres no ens n'adonarem i el temps ja se'ns haurà menjat. 


Publicat a EL 9 NOU, el 18 de novembre de 2011

Un trèvol de quatre fulles (II)

Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.

Un trèvol de quatre fulles

Es veu que per cada deu mil trèvols de tres fulles en neix un de quatre, d'aquí que trobar-ne un d'aquests sigui un fet excepcional que la saviesa popular vincula a la bona sort. Jo he de confessar que ja fa temps que en tinc un. No em vaig haver de perdre mai per cap bosc per trobar-lo. La providència me'l va deixar davant la porta, dins d'una caixeta, embolcallat amb cotó fluix. Encuriosida amb la troballa, des d'aquell dia me l'he mirat i remirat moltes vegades. Al principi i a simple vista les quatre fulles em semblaven ben iguals. Fortes, subjectades a la mateixa tija. Poc a poc però, vaig anar descobrint petites irregularitats. Diferències imperceptibles però interessants que les feien úniques.
Com que sóc poc donada a les supersticions en algun moment me n'he arribat a oblidar. El tenia allà guardat, en un raconet, a vegades mig empolsinat i tot. Fins que arriba aquell dia que la vida, amb els seus malabarismes, et mareja i et sacseja fins al moll de l'os. I enmig de la nit més negra, i sense saber ni com ni de quina manera, et torna a les mans. Més verd que mai. Observes que una de les fulles s'ha mig pansit, però alguna cosa et diu que no has de patir. Les altres tres, fermes, l'aguantaran el temps que necessiti per recuperar la vitalitat perduda. I és així com, sense ser supersticiosa, et sents la persona més afortunada del món. A les fosques, amb aquest petit tresor de quatre fulles que t'il.lumina i t'empeny endavant. 

Tot és qüestió de formes

Qualsevol bon polític sap que en un moment donat i per esgarrapar algun vot es pot arribar a perdre la decència, la vergonya o el respecte, però mai, mai, mai s'han de perdre les formes. Quedar bé és el tot en política i més si tenim eleccions a la cantonada. Per això mateix fa tres dies que visc amb el cor ben encongit. És des que vaig escoltar l'alcalde de Vilanova de Sau, Joan Riera, explicar dimarts a EL 9 TV com des de la Diputació han imposat a dit el nou president del Consorci de l'Espai Natural Guilleries-Savassona. Això tot i saber que els municipis que formen part d'aquest organisme (Folgueroles, Sant Julià, Tavèrnoles, Vilanova i Sant Sadurní d'Osormort) ja s'havien posat d'acord per continuar com fins ara. Vaja que, perquè ens entenguem, fins fa quatre dies ho portava un Riera, en Joan, del PSC, i ara hi ha un altre Riera, l'Enric, alcalde de Sant Sadurní d'Osormort i, casualment, de CiU, el mateix partit que mana a la Diputació.
Trobo que aquests convergents de la Diputació s'han begut l'enteniment. Han d'actuar amb més discreció. Ja que les decisions consensuades lluny de l'àrea metropolitana se les passen per allà on s'acaba l'esquena almenys que facin el favor de dissimular-ho. És l'únic que podem esperar d'alguns bons polítics de la capital, per a qui la vocació de servei al país no va més enllà de les ganes d'escalar dins el corresponent partit. 


Publicat a EL 9 NOU, l'11 de novembre de 2011