Digueu "Alíiiiiiiiicia!!"

Ho ha dit l'expresident Pujol i jo no puc fer res més que donar-li la raó. L'Alícia se'ns ha excitat de mala manera i això ja no hi ha qui ho pari. Amb força morro, per què negar-ho, aquesta dona s'ha autoproclamat reina del Carnaval. Des que per mèrits propis i demèrits d'altres va aconseguir fer-se un lloc a la cuina de la política catalana que no ha deixat de remenar l'olla fins a fer bullir els ànims dels més flegmàtics. Més enllà de l'afany per salpebrar la vida parlamentària, a Sánchez Camacho el que li encanta és quedar retratada. I en això és la millor. En el sentit literal de l'expressió no perd pistonada ja no per sortir a la foto, sinó per inventar-la. La imatge de la senyora buscant descaradament l'encaixada amb Artur Mas després de l'aprovació dels pressupostos no té pèrdua. Només li faltava dir: "Artur, rei, somriu a càmera. Digues Alíiiiiiiicia!"... I el president que el veies que no sabia on amagar-se. Però més enllà de les fotos també li agrada marcar perfil a cops de demagògia barata. Ara li ha tocat el rebre a Òmnium, però demà pot ser qualsevol altre afí al pa amb tomàquet. Que difícil ha de ser posar el dit a la nafra dels altres, somriure i alhora tapar-te el nas per no ensumar la merda que tens instal.lada a casa.


Publicat a EL 9 NOU, el 24 de febrer de 2012
Foto: Danny Caminal/ El Periódico

Amb l'ètica feta miques

El pitjor mal de tots és el de consciència. Insolent, punyent, constant i incontrolable. Molt més dolorós i profund que el de queixal o el d’orella perquè la majoria de vegades va acompanyat de la vergonya i això ens desterra a patir-lo en la intimitat. Tenir remordiments implica prèviament haver passat un examen: haver reflexionat sobre el que hem fet i haver arribat a la conclusió que ens hem allunyat, molt o poc, volgudament o no, del codi moral. L’única manera d’acabar amb aquest mal és actuar amb responsabilitat, confessar i respondre del que hem fet. Arribar aquí hauria de semblar fàcil però pel que sembla ens haurem de conformar a dir que en algun cas ja seria molt. Hi ha a qui sembla que la consciència li rellisca. La realitat ens demostra que sempre n’hi ha que troben la manera d’obtenir més beneficis –econòmics normalment– dels que li correspondrien i ho aconsegueixen, ben satisfets, sense creuar la línia prohibida. Això sí, amb l’ètica feta miques. Si fos possible, la dimensió moral dels nostres actes hauria de navegar en paral·lel a la dimensió legal dels mateixos. L’única manera de dormir tranquils diria que és actuant lliurement però amb responsabilitat, individual i col·lectiva.

Publicat a EL 9 NOU, el 17 de febrer de 2012

Tranquil, que ja s'aturarà

Tinc un amic de fora de la comarca que quan passeja per Vic s'estira dels cabells. Diu que davant un pas de vianants els osonencs sembla que ens llancem al buit. Que ens aboquem sense miraments a creuar el carrer donant per fet que el conductor del vehicle que s'ha de parar així ho farà. Per intentar rebatre aquesta afirmació m'hi vaig començar a fixar i certament diria que tenim tendència a tirar pel dret, ja sigui creuant per on toca o per allà on ens va bé. És allò del "tranquil, que ja s'aturarà". I així de tranquil.lament l'any passat vam arribar als 40 atropellaments: més o menys un accident cada nou dies. Dades destacables i no precisament per positives. És clar que tampoc deu ser tot culpa dels transeünts. Hi ha conductors que les mans les tenen al volant, però el cap i els ulls, a la Xina. El tema és de difícil solució. En aquest context cada cas més que un món és un drama i les circumstàncies, diferents. Ara l'Ajuntament ha preparat una campanya de sensibilització perquè aprenguem a moure'ns amb seguretat. Doncs mira, en això està bé prémer l'accelerador. A veure si deixem enrere d'una vegada per totes aquesta plaga d'accidents provocada, diria jo, per allò que solem anomenar inconsciència.

Publicat a EL 9 NOU, el 10 de febrer de 2012

Amb trempera siberiana

Aquesta setmana per fi ha passat allò tan estrany i inesperat a aquestes alçades d'any: ha nevat i fa fred. I tots ens hem fregat les mans, perquè si alguna cosa fa trempar aquest país són els fenòmens meteorològics. No és casualitat que a TV3 El Temps duri gairebé tant (tampoc ens passem) com la informació referent al Barça, i si els catalans ja vibrem amb quatre núvols en forma d'elefant, l'arribada d'una massa d'aire fred directament de la Sibèria precedida d'una nevada ens condueix, oh Déu meu!, directament a l'orgasme.
A diferència de les últimes vegades, en què l'excepcional situació va agafar el govern amb els pixats al ventre, aquest cop s'han volgut curar amb salut fins a fer-ne fins i tot un gra massa. Feia tants dies que li veien les orelles al llop que han tingut temps d'activar tots els plans i protocols imaginables en totes les fases possibles. I el més important: ens ho han fet saber a tots. Minut a minut. Ara prealerta, ara alerta, ara emergència, ara tornem a la prealerta... I als periodistes ens ha faltat temps per fer-ne grans titulars, que això ven. I així, com si del Dia de la Marmota es tractés, hem tornat a la mateixa situació de sempre: mig país parat. Això sí, amb una bona trempera siberiana.

Publicat a EL 9 NOU, el 3 de febrer de 2012

"L'atmosfera funciona com una immensa màquina. En el mapa isobàric de dijous al migdia el podríem simplificar a dues rodes dentades, que es toquen entre elles. Una primera roda la tenim al Mediterrani, amb una àrea de pertorbacions, amb gir dels vents antihorari. L'altra roda la tenim situada a Finlàndia i nord de Rússia, amb un anticicló molt potent, amb gir dels vents horaris.
Aquestes dues rodes comencen a girar i creen un passadís de vents que arrosseguen l'aire des dels Urals, a l'interior de Rússia, fins a la península Ibèrica."  Néstor Gómez, meteoròleg (3/24)