Benvolgut Soufian

D'entrada t'he de confessar que no he vist cap capítol de Polseres vermelles i no en tinc ni idea de jugar a bàsquet, però el Barça m'agrada i jo de petita també volia volar. No ens coneixem personalment i, per això, aprofito aquest raconet per escriure't. La majoria de vegades als adults ens passa allò que el teu entrenador de bàsquet diu que no s'ha de fer mai a la pista: ens fixem només en la pilota i ens concentrem tant a no perdre-la que deixem la resta de banda. I a diferència de tu i del teu ídol Messi, tampoc lluitem fins al final.
Dormíem, així, abrigats amb les nostres misèries fins que dilluns vas arribar i, amb un somriure encantador, ens vas (de fet, ens vau) despertar de cop. Tu i els teus pares (eloqüents tots dos: la mare amb la paraula i el pare amb els silencis); la increïble Rut, les teves tutores i companys, en Ferran... Tots ens vau demostrar que les pitjors limitacions són les que ens fabriquem dins del cap. La teva és una història tan crua, dura i injusta que no hauria d'existir. Però hi és i tu la vius de la millor manera possible: caminant, a vegades insegur, però sempre endavant. La teva mare diu que ets un imant per a la felicitat. Jo diria que a més a més tens la virtut de regalar-ne. Moltes gràcies, Soufian. 

Publicat a EL 9 NOU, el 5 de gener de 2012
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3879030