Moltes gràcies per tot!

Afrontar un comiat no és fàcil. Hi ha adéus incòmodes, perquè el moment mai acaba de ser prou bo o potser no sabem com posar-nos-hi. Quan la fi és inevitable sempre podem triar escapar-nos per la gran porta d'emergència que són els tòpics: ja ens veurem, tard o d'hora ens tornarem a trobar, ha sigut bonic mentre ha durat, cuida't molt i sigues feliç, perquè t'ho mereixes. També hi ha adéus provisionals que sense avisar-nos acaben sent definitius. Comiats que en realitat no arribaran mai. Cada relació té merescudament o no un final diferent: agònic, en algun cas tens, potser apàtic... Fins i tot a vegades feliç. M'agradaria pensar que aquest és el nostre cas, el de vostès i jo. Es fa difícil d'acomiadar-se d'algú que no coneixes però que sempre t'has imaginat al davant escoltant-te atentament o de passada, potser distretament. Llegint-te dèries, manies i històries que poc tenen a veure amb un article d'opinió. Sigui com sigui, els agraeixo la paciència i que m'hagin volgut acompanyar en algun moment o altre en aquesta experiència, que per mi ha sigut, sincerament, un plaer. I és així, de tòpic i de veritat. Vull agrair també la confiança de qui ha comptat amb mi per omplir cada setmana aquest petit racó. Set vides han donat per molt.

Publicat a EL 9 NOU, el 26 de juliol de 2013

Instint de supervivència

Assegut a la taula de sempre, de cara al televisor, l'home saluda la mestressa del bar que, com cada dia, li posa al davant la vedella amb bolets i el diari esportiu. L'home va per feina. Mastega amb fruïció en companyia de les imatges i les veus que escup la pantalla. Es veu que el president del Tribunal Constitucional va pagar quotes al PP. Aquests del PP... Però a més a més es veu que segons aquest tribunal els seus jutges poden militar a partits polítics. Aquests jutges... Es veu que en Rajoy no sap sortir del merder on en Bárcenas l'ha ficat... Quin un, tu... Es veu que, segons el jutge del cas Palau, CDC cobrava comissions il·legals. Com tots... El presentador avisa que les imatges que es veuran a continuació poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Ep... Cadàvers i més cadàvers. Res especial. Es veu que a Egipte hi ha hagut 50 morts i més de 300 ferits. Estan ben sonats aquests... L'home troba que avui la vedella està especialment bona, té un no sé què excel·lent. He de felicitar la Mercè... Desvia l'atenció cap al diari. Es veu que en Tito està molt afectat per les declaracions d'en Guardiola. L'home es regira, inquiet, a la cadira. Cagum tot! Això sí que és fort tu. Quin desastre, aquests dos... No podem estar mai tranquils...

Publicat a EL 9 NOU, el 19 de juliol de 2013

La dimissió impossible

Per molt greu que els sàpiga a Rajoy i als seus, els fets, els números i sobretot els sobres en aquest cas s'entossudeixen a justificar-la. En qualsevol altre Estat ja hauria arribat fa temps, segurament motivada per altres fets, números o sobres molt més insignificants que els que ara ens ocupen. Però aquí -Estat espanyol- som diferents. Aquí som més de panderetes, siestas i olés i tot fa mandra; per gaire poc ni ens hi posem i es veu que els escàndols com el d'en Bárcenas i els seus papers són minúcies, detalls sense importància. Aquí l'única manera de llegir dimisión és buscar la paraula al diccionari. I sí, malpensats, encara hi és, de moment, a l'espera que en Mariano instauri el Ministeri de la Veritat orwellià. Tranquils, que tot arribarà. La Real Academia Española diu de dimisión que és la "renúncia, el abandono de un empleo o una comisión". Vist així no cal que en parlem més perquè la dimissió de Rajoy no és improvable sinó impossible: ja fa temps que va renunciar a la política al servei dels ciutadans i del bé comú. Segurament va desistir amb els hilillos del Prestige, però ho va fer tan a la seva manera, tan silenciosament, que ni ens en vam adonar. El que vindria a ser una dimissió en B, perquè ens entenguem.

Publicat a EL 9 NOU, el 12 de juliol de 2013.

Perduts dins del tren

És diumenge, també dins del tren que ens torna de Barcelona cap a Vic. Llegim, dormim o ens entretenim en el verd i el groc dels camps que ens acompanyen. La gent calla. Tot fa mandra. Veig el revisor, que s'acosta. Camina ràpid, potser massa. El segueixen dos nois: 16 o 17 anys, gorra girada i cares llargues. S'aturen tots tres un parell de metres darrere nostre, just davant de la porta. I aquí comença l'espectacle. Un dels nois retreu alguna cosa al revisor, a qui no arribo a sentir. Llama a los Mossos, ya te lo he dicho, joder, llámalos... ¿He encendido yo el cigarro?, ¿lo he encendido? Crida, crida i crida. Crida molt. No el veig però me l'imagino amb la cara enganxada a la de l'home. Insulta i amenaça. Usted y yo nos vamos a ver en algun otro tren... El revisor aguanta i nosaltres l'acompanyem en un silenci que es fa espès. Fem veure que llegim, que dormim o que ens entretenim en els camps. El tren s'atura a Vic i baixem. Una parella de Mossos s'acosta tranquil·lament. Potser ja es coneixen perquè se'ls veu relaxats. Els deixo enrere. Un final de manual per a una escena indigna. Pel desvergonyiment i la mala educació dels joves, i sobretot, per la covardia indecent de la resta. Així, estem perduts.

Publicat a EL 9 NOU, el 5 de juliol de 2013

Suspesos en llengua

Fa uns dies la meitat del país s'esgarrifava perquè a la selectivitat s'hi havien detectat faltes ortogràfiques. Jo ho trobo lògic. Això només és una conseqüència més de la consideració que tenim cap a la nostra llengua. Vivim en un país on els tertulians de les ràdios són autèntics artistes de la filigrana lingüística de nova creació. I vivim en un país on a la televisió pública s'hi poden veure (any 2013) anuncis com el de Grimaldi Lines que diu que té uns "fantàstics barcos". Però on s'ho poden passar bé de debò si volen és amb els informatius. Sofà, crispetes i una bona ampolla de whisky, creguin-me. La combinació és explosiva, però l'espectacle també. És un luxe escoltar als presentadors d'aquests espais de referència expressions tan nostrades com "tenir que" (un homenatge encobert a Joan Gaspar) o "s'ha colat a l'agenda". O llegir als rètols casc antic en referència al nucli antic d'una població o aïgues, així, amb la dièresi a la i. És una festa. Però tot té una explicació. Els correctors han hagut de sortir a buscar les vocals neutres que misteriosament han desaparegut de la pronúncia de la majoria de periodistes de la nostra. I llavors va i ens queixem per quatre faltes a la selectivitat... Per favor.

Publicat a EL 9 NOU, el 21 de juny de 2013

Art efímer (per força)

Gisel Castells i Núria Rafart són dues de les guanyadores de la darrera Beca Ciutat de Vic que promou la creació artística i el debat al voltant d'aquesta. Amb els 3.000 euros de la beca, Castells i Rafart materialitzaran el seu projecte, que pretén traslladar la natura a la ciutat a partir de la instal·lació de tres escultures en tres espais públics. La primera la van col·locar a finals de la setmana passada a la plaça Don Miquel de Clariana. Una escultura de ferro, per ser resistent, però també teixida amb fil vermell, per remarcar el caràcter efímer. Diuen, les artistes, que es van inspirar en la disposició de les flors de lotus a l'aigua per fer aquesta obra que, la veritat, a mi em sembla ben bonica. Algú pot pensar que aquesta mena de propostes no serveixen per res, que això és llençar els diners... En aquest cas el valor és inqüestionable. Ha servit, almenys, per posar de manifest que encara ens queda molta feina a fer en educació i respecte. En només una setmana, lentament, l'escultura s'ha anat desfent a cops de bretolada. Un dels objectius que s'han proposat les artistes és observar a partir de fotografies de quina manera els ciutadans ens relacionem amb les seves obres. Ho tindran fàcil perquè de retratats ja hi hem quedat tots plegats.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 de juny de 2013

Una qüestió de números

Des de qualsevol despatx important de Barcelona el tram de carretera que uneix Borgonyà amb l'escola Lloriana de Sant Vicenç de Torelló i la cinquantena de nens i nenes que demanen mantenir la gratuïtat del transport escolar que els porta d'una banda a l'altra deuen ser un aisenyorquinamisèria. En general, des de qualsevol despatx important de Barcelona tot queda lluny i es veu petit. El país és una abstracció concretada en un formiguer de dades que identifiquen i defineixen cadascun dels seus habitants. No importa si som guapos o lletjos, si ens agraden els xurros o si som de l'Espanyol. Dades i números, que ja ho deia Pitàgores, que aquests són l'essència de la realitat. I la realitat és que a ningú li quadren. I si no quadren els comptes sobre els papers, que és el que remenen als despatxos importants, imaginem-nos si ho han de fer a la vida real: desordenada, plena d'arestes i singularitats. L'alcalde de Sant Vicenç ja ha dit que el consistori no deixarà les famílies desemparades en cas que la Generalitat no atengui la seva demanda. És la diferència entre fer aritmètica d'alta volada o política des de l'ajuntament d'un poble petit, amb cares i ulls i necessitats que s'han d'intentar atendre per molt que els números no surtin.

Publicat a EL 9 NOU, el 7 de juny de 2013.
Foto: EL 9 NOU

Amb els peus sobre la taula

Aznar ha tornat. Definitivament la política espanyola és la paròdia perfecta d'una d'aquestes sagues cinematogràfiques de terror, inacabables, amb sang de tomàquet, o si ho prefereixen l'enèsim argument recargolat d'un serial digne només de les millors televisions colombianes. Aznar ha tornat. Aquesta setmana s'ha deixat ensabonar en una entrevista a Antena 3 -la seva- on ha amenaçat de reaparèixer a la primera línia de la política. Però no ens enganyem; en realitat, l'expresident ja és aquí, entre nosaltres. Altre cop. I no ens hauria d'estranyar, perquè a la vida hi ha una llei inapelable que diu que tard o d'hora tot torna. Pensem si no amb les muscleres de vestits, camises i jaquetes, que han sobreviscut infinitat de guerres i ens enterraran a tots. L'expresident va dir a la tele que vol complir amb la seva responsabilitat, amb la seva consciència, amb el seu partit i el seu país. Una frase que per si sola fa posar els pèls de punta fins i tot a Rajoy. El més preocupant és que si aquest senyor es tornés a presentar a unes eleccions les guanyaria. A Espanya els agraden els polítics que fanfarronegen amb els peus i les corresponents sabates sobre la taula i sobretot si mentrestant pensen com amargar (encara més) la vida als catalans.

Publicat a EL 9 NOU, el 24 de maig de 2013

Te'n dono la paraula

A vegades, cada cop més sovint, et donen la paraula i no saps què fer-ne. Si guardar-la o no, si creure-te-la. Te la mires, la paraula donada, amb cert escepticisme i una mica de recel. Quin valor té realment? De què et serveix, la paraula? Dimecres al Parlament es va parlar de l'estació de tren de Torelló. Tots els grups van estar d'acord a instar el govern perquè vetlli el tema, és a dir, que s'asseguri que l'estació realment continuï oberta i amb personal per vendres els bitllets i atendre els viatgers. Des d'ERC demanaven un compromís "en ferm" per part d'Adif, mentre que Dolors Montserrat es va mostrar segura que aquest organisme complirà amb el que va prometre i el servei a l'estació de Torelló es mantindrà com fins ara. La diputada del PP n'està convençuda. Quina sort. Suposem que a Adif li deuen haver donat la seva paraula i ara ella ens la dóna. I nosaltres ens la guardarem, al mateix calaix que les que feien referència a les inversions diverses que dècada rere dècada ens hem anat empassant. És una llàstima que amb les penúries que tenim no ens puguem vendres les paraules donades que finalment han quedat en un no-res. A hores d'ara ja tindríem prou diners per desdoblar la línia de debò.

Publicat a EL 9 NOU, el 17 de maig de 2013

'Keep calm' i a llegir l'As

L'home s'asseu a la barra i demana un tallat si us plau a la cambrera que en aquell moment, comandament en mà, es desfà de la presentadora del magazín matinal i sintonitza l'MTV al televisor. Ella no ho sap, però això a l'home li agrada. Mentre s'espera agafa el mòbil i es disposa a gaudir del millor moment del dia. "Goleada anti-alirón", diu en Roncero a la web de l'As, i l'home, culer fins a la medul·la, somriu condescendent. "Muchos tuvieron que guardarse anoche los cohetes junto a las Ramblas..." i un mòbil, a prop, que no para de sonar. Aixeca el cap i en busca l'amo. El típic executiu encorbatat, amb la particularitat que aquest es fa el desentès del telèfon que li canta a la butxaca de l'americana. L'observa; si no fos perquè tremola i sua de mala manera, diria que és banquer. O polític. La condescendència s'esfuma. Ara li fa ràbia. És per gent com ell que només repassa la premsa esportiva i amb prou feines mira la televisió. No vol saber res de res del que passa. Un dia va decidir provar de viure tranquil i, encara que sembli mentida, l'únic que no li encén la sang a hores d'ara és llegir cada matí les desbarrades d'en Roncero a l'As: "Ganamos el sábado en Cornellá, nos ponemos a cinco puntos y los aterrorizamos. Vamos a ello".

Publicat a EL 9 NOU, el 10 de maig de 2013

Discapacitats molt capaços

Capacitats i discapacitats. El diccionari diu que la capacitat és la qualitat de qui està en estat de fer alguna cosa. Estudiar, treballar o votar. Escriure un text sense faltes o ser puntual. Ser capaç de fer alguna cosa, però, no implica necessàriament fer-la com toca. El dia a dia ens demostra que el món està ple d'incapacitats sense papers, per dir-ho d'alguna manera. I al costat d'aquests i dels capacitats de debò tenim els discapacitats, aquells a qui es reconeix un trastorn físic o mental que els impossibilita o els dificulta el desenvolupament normal de l'activitat. Són persones que desgraciadament encara ara han de lluitar per conviure amb la seva discapacitat i alhora amb incompetents que només saben veure la incapacitat dels altres però no la pròpia. A Osona fa més de 30 anys que l'Associació Sant Tomàs treballa per millorar la qualitat de vida d'aquestes persones. Ara la Generalitat li reconeix la feina amb la Creu de Sant Jordi. Un guardó merescudíssim que arriba en un moment molt delicat per les retallades que posen en perill la supervivència d'entitats com aquesta. Ni discapacitats intel.lectuals ni físics haurien de ser víctimes dels incapacitats que ens han arrossegat fins aquí ni dels que no ens en saben treure.

Publicat a EL 9 NOU, el 3 de maig de 2013
www.santtomas.cat

Avui pot ser Sant Jordi

Segons un informe presentat per la Fundacc, en aquesta Polònia independent que estem vestint hi ha un 38,7% de catalans que l'any passat no van llegir cap llibre. Cap ni un. Això són 2.490.000 persones a qui la incerta glòria -mediàtica o no- de la Pilar Rahola i el conseqüent debat nacional sobre les etiquetes literàries i les llistes dels més venuts deu importar, exactament, un rave. No fan falta gaires documents per intuir que ja fa temps que hi ha molta gent que no llegeix ni al vàter, però les dades exactes sempre ajuden a fer-se una idea més precisa de la magnitud de la tragèdia. Llegir implica un petit esforç que incomprensiblement per a molta gent deu ser excessiu: solitud, concentració i temps. Diners? No necessàriament; per a això hi ha les biblioteques. Si no ensenyem a estimar els llibres, a valorar el que ens ofereixen les seves pàgines, tard o d'hora ens convertirem en una societat de vençuts. És indispensable que la lectura formi part de les nostres vides, sigui en la dimensió que sigui: una finestra des d'on intentar comprendre el món i la vida, un passatemps o fins i tot un joc. Com aquest article. Tot passa per entendre que avui, sigui el dia que sigui, també pot ser un bon moment per celebrar Sant Jordi.

Publicat a EL 9 NOU, el 26 d'abril de 2013

Molt pioners per no res

El 1987 l'Hospital General de Vic obria portes com a primer centre hospitalari gestionat sota una fórmula consorcial. El CAP de Santa Eugènia de Berga va ser un dels primers a Catalunya a incorporar-se a la reforma de l'atenció primària. El 1994 Osona va ser la tercera comarca a acollir el pla d'emergències mèdiques i aquell mateix any obria al Remei de Vic el primer CAP gestionat per una societat limitada de professionals del sector. El 2001 el Servei Català de la Salut va impulsar un nou sistema de compra integrada de serveis sanitaris i el model d'atenció a les cures pal·liatives dels hospitals de la Santa Creu i de Manlleu també ha estat pioner. Tot això és el que n'ha sortit d'una repassada ràpida a l'hemeroteca d'EL 9 NOU. A Osona sempre ens hi hem posat molt bé i hem estat uns excel·lents conillets d'Índies quant a programes i proves pilot que d'una manera o altra han suposat un esforç per als professionals i per als usuaris. Ara ja no hi ha diners per a invents, oi, i l'únic que s'exigeix són retallades. Potser seria bo recordar a tots aquells que ara paren la mà que és de ben nascuts ser agraïts. La llàstima és que d'educació i de memòria, igual que de recursos sanitaris, no n'anem gens sobrats en aquest país.

Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'abril de 2013

La comèdia menys divina

"Abandoneu tota esperança els que aquí entreu...". No sabrem mai si, a les portes de l'infern, la barretina arran d'ulls ens va impedir llegir l'avís o si, fent-nos els valents, ens el vam passar pel forro de la faixa. La qüestió és que tot d'una ja hi vam ser a dins i d'allà encara no n'hem sabut sortir. Devem ser al fons del pou, al novè cercle, a tocar de Satanàs, que és on van a parar els traïdors. Només així -sent conscients que Dant és qui mou els fils del nostre destí- s'entén que els catalans aguantem una vegada i una altra i una altra les amenaces, la ignomínia i les coaccions que ens plouen de totes bandes. I tot, sense pràcticament deixar anar un ai!, no fos cas... Ara ens tornen a tocar la llengua. De fet, no ens l'han deixat de remenar mai, però ara ja ens movem entre l'esperpent i el surrealisme: l'espanyolització de Wert, Convivencia Cívica Catalana (aquí ja es veu que el nom no fa la cosa), el TSJC i, a les Illes, José Ramón Bauzá, que amb la seva habitual consideració cap a tot allò que soni o sembli català, subvencionarà llibres en balear. Només ens faltava, aquest dijous, el popular Jesús Posada renyar Joan Tardà per parlar en català al Congrés: "No provoque un conflicto innecesario que no conduce a nada". Una bona comèdia, tot plegat.

Publicat a EL 9 NOU, el 12 d'abril de 2013

Escolteu aquest silenci

Joan Brossa va escriure el 1963 un poema que porta per nom Silenci i diu així: "Escolteu aquest silenci". Ras i curt. Més enllà de dobles sentits (o dobles silencis), la recomanació del poeta a hores d'ara és de difícil compliment perquè el silenci pràcticament ha desaparegut de les nostres vides. Estem farts d'escoltar que vivim en una societat accelerada i sorollosa, on sembla que fem tard a tot i a tot arreu. Ens ho creiem des que obrim els ulls fins que anem a dormir: enganxats al mòbil, a la televisió, a l'actualitat, a les modes, a les xarxes socials... Tenim l'obligació de no perdre'ns res i això és francament esgotador. Aquesta setmana, passejant, he descobert que a Vic hi ha un centre de teràpies naturals que ofereix el que en diuen Espai de silenci. Dos dies a la setmana, l'assistència és lliure i l'aportació, voluntària. Un espai només apte per a temeraris, dic jo. Estem envoltats de sons de tota mena, fet que és molt més pràctic que pair el silenci. L'absència de so ens porta, indefectiblement, a la reflexió i tothom sap que pensar massa (sovint) és perillós. Val més esquivar-ho. Brossa escrivia també: "Són tants els canvis que noto quant al que sento i al que veig, que si em recordo de tragèdies personals encenc un cigarret i surto del poema".

Publicat a EL 9 NOU, el 5 d'abril de 2013

Mamuts o 'sapiens'?

Quan va arribar a l'edat adulta el sac era ple a vessar. Hi havia una mica de tot: projectes personals, professionals, esperances col·lectives... L'home s'ho mirava astorat. Mai havia estat conscient d'haver anat per la vida acumulant tantes expectatives. Davant la impossibilitat de moure aquell embalum va pensar que el més sensat seria buidar-lo una mica. Va anar a la idea i va tenir sort. Al cap d'un temps tenia feina, casa, dona i fill. Van arribar per aquest ordre i en aquest ordre es van quedar. Bé, el nen va passar per davant de la dona... un fill és un fill. L'home estava satisfet. Tant la feina com la casa com la dona eren agradables i el feien sentir a gust. El nen era un nen, però ja creixeria... Una nit, abans d'anar a dormir, el fill li va demanar si ell era mamut o sapiens. Què vols dir? Avui he sentit a la tele que hi ha persones que a la vida no evolucionen ni arrisquen i que, com els mamuts, desapareixeran. En canvi hi ha gent que canvia, que lluita pel que vol. Gent que no es conforma. Són sapiens. Tu què ets, papa? L'home no va dir res, però li va semblar sentir una mena de laments, provinents de l'armari on ja feia temps que el seu sac acumulava pols. Deixa't estar d'històries, nen, i passa cap al llit...

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de març de 2013
'Mamut o Sapiens' és un llibre d'Albert Riba.
http://www.mamutosapiens.com/

Poble de 'currutacos'

Abans la tradició manava que pel Diumenge de Rams les palmes i els palmons es guarnissin amb currutacos, una espècie de galetes seques presentades amb formes d'allò més diverses. Avui en dia d'aquests dolços no se'n recorda ni l'Institut d'Estudis Catalans; hem d'anar a l'Alcover i Moll per tenir-ne alguna referència. Ara el que queda d'allò més bé és fer cupcakes. És modern i fi. Currutaco, en canvi, sembla un insult: Mira que n'ets, de currutaco...
Divendres a L'Atlàntida Toni Gomila reflexionava sobre la identitat dels pobles a Acorar: "Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia: mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...". Trista llei de vida la que poc a poc ens fa empassar mots i tradicions com qui es menja un dolç, sense adonar-nos que un cop païts desapareixen per sempre... i nosaltres ens fem una mica més petits.

Publicat a EL 9 NOU, el 22 de març de 2013

Qué bueno que viniste!

Poques hores després d'anunciar-se el nom del nou papa només ens queda per descobrir quin peu calça. I no em refereixo a si és dels carques o dels progres, que això ja ens ho han deixat clar. Vull dir, el número de sabata que gasta. Del papa Francesc s'han afanyat a dir que és un home de Déu i de pregària (gran novetat); un home senzill i proper a la gent perquè es veu que al seu país utilitzava el transport públic, es feia el menjar ell mateix i disfrutava amb el futbol. Com vostè i com jo, vaja. I no només això. Un home amb sentit de l'humor. "Que Déu us perdoni", es veu que els va dir als cardenals que l'havien votat al conclave. Caram, quines rialles... A l'espera d'una nova mostra d'aquest caràcter afable i proper a les necessitats del poble ras, a mi el que em fa gràcia de debò és que el papa tingui només 76 anys i sobretot que s'hagi posicionat reiteradament en contra de l'avortament i dels casaments entre homosexuals (una altra gran novetat). La Santíssima Trinitat és argentina, això està clar. Després de Messi i Maradona als pives només els faltava un papa. Ara caldrà veure si l'elecció d'aquest jesuïta ha estat com el gol de Maradona al Mundial del 1986. La mano de Dios, un golàs, sí, però amb trampa.

Publicat a EL 9 NOU, el 15 de març de 2013
Imatge: El Punt/Avui

Alcaldes i alcaldesses...

Hi va haver una època, no gaire llunyana, en què si no utilitzaves la forma doble -el masculí i el femení- en el llenguatge, sobretot escrit, podies acabar pràcticament a la presó. Per fer-ho més entretingut van anar apareixent diferents fórmules: la i copulativa (benvinguts i benvingudes), la barra (amics/gues) o fins i tot l'espectacular arrova (sabeu a què em refereixo, oi, camarad@s?). Entre tots i totes vam arribar a escriure textos espectaculars, cap però a l'alçada del famós "miembros y miembras" de la ministra d'igualtat espanyola Bibiana Aído. Després d'allò, per sort, res va ser el mateix. I quan aquest tema ja semblava oblidat, des del Consell d'Alcaldes d'Osona l'han repescat. Des d'aquesta setmana n'hem de dir Consell d'Alcaldes i Alcaldesses d'Osona. Em sembla molt respectacle, però innecessari. Posats a buscar la igualtat potser es podria dedicar encara més temps a treballar per la conciliació de la vida familiar i laboral, que, en el cas de moltes dones, és un autèntic calvari. O a equilibrar els salaris entre homes i dones que fan una mateixa feina i tenen una idèntica formació. O a promoure els valors de la igualtat entre els joves i també entre els que ja no ho són tant. En definitiva: fets i no paraules, que deia aquell...

Publicat a EL 9 NOU, el 8 de març de 2013.

Els miracles, ni a Lourdes

Quan era petita em vaig beure la meitat d'una ampolla d'aigua de Lourdes que teníem per casa amb l'esperança que em curés un refredat. Va ser una gran decepció. Irrepetible, perquè ara els prestatges d'Ikea combinen a la perfecció amb ginebres de disseny, però no amb verges de plàstic que vessen aigua falsament miraculosa pel cap. Pocs anys després la meva àvia se'm va emportar a missa, a l'església de Sant Felip, a Vic. Jo arrossegava una grip de cavall: el cap no em parava de donar voltes, estimulat per un sermó in(de)finit i la intensa olor d'unes espelmes que no em deixaven respirar. No hi he tornat mai més, a Sant Felip. Entendran, doncs, que ja de petita pensés que l'Església era poc de fiar. I això, amb un lliri a la mà: sense tenir ni idea de Vatileaks, denúncies de proxenetisme ni els escàndols que anys després han vist la llum. La renúncia de Benet XVI, per imprevista i impensable, ha estat tota una sorpresa en una Església immobilista i rància -tret d'alguna excepció lluny del Vaticà-, i, en general, en una societat on el menys viu s'enganxa al cul de qualsevol cadira. Caldrà esperar a veure què gosa fer el proper papa. Deu ser que la meva fe és molt minsa, però em semba que els miracles, ni a Lourdes... ni a Roma.

Publicat a EL 9 NOU, l'1 de març de 2013