Si mai li demanés a la meva àvia com puc blanquejar diners el més segur és que m'oferís una ampolla de lejía per deixar-los una estona en remull. La meva iaia l'únic que ha intentat fer blanc en aquesta vida és la roba. Els diners: del color que toca i a la llibreta. És el que em pensava que feien totes les àvies, almenys fins ara, però a Vic es veu que n'hi ha una, de 75 anys, a qui divendres la Guàrdia Civil va enxampar a la duana d'Andorra amb 10.600 euros sense declarar. L'entenc, a la senyora, perquè tothom sap que avui en dia visitar el petit país veí tampoc surt tant a compte si no fas una bona carregada. En general és d'admirar l'afany que tenen alguns, sense distincions d'edat ni de condició social, a sobreprotegir els seus estalvis. Se'ls estimen tant que fins i tot són capaços d'enviar-los ben lluny si així han d'estar més segurs. Ells i els diners. Això sí, com molt bé diu Sanjosex, el camí més curt no sempre és el més recte; a vegades s'han de fer unes giragonses i unes peripècies una mica estranyes. Sempre he pensat que si el temps que inverteixen a imaginar aquest camí se'l passessin treballant (de debò), serien encara més rics, que al cap i a la fi és el que volen, i segurament dormirien molt més tranquils.
Publicat a EL 9 NOU, el 16 de desembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada