Demà donarem sentit a la dita i farem dissabte. I no ens temptarà gens ni mica la mandra, perquè no és una elecció sinó una necessitat: en dotze mesos hem acumulat tanta porqueria que al final aquesta ens ha fet perdre el demà passat de vista i tothom sap que en un present sense futur no s'hi pot viure.
Per això agafarem el raïm i farem net. Amb cada gra ens empassarem frustracions personals i col.lectives, retallades, hipoteques impagables, feines perdudes... A aquestes alçades tenim prou estómac per això i més. Engolirem els corruptes, els ineptes, els mentiders i els lladres d'alta volada. I és tanta la brutícia que potser necessitaríem doblar les campanades, però com que això és impossible caldrà recórrer al cava i fer tirar avall el que ens resti, amb un bon glop.
I així ens retrobarem amb el demà passat. Alguns, els més aplicats en la neteja, ens llevarem diumenge amb l'estómac remogut i el cap tèrbol però amb la tranquil.litat que dóna tenir-ho tot ben endreçat. Amb la innocència renovada ens direm que a casa passarem el drap més sovint i que a fora podrem viure sense haver d'aguantar aquells a qui els agrada la merda, s'hi rebolquen i fins i tot n'escupen. I que així serà pels segles dels segles. Bon any net!
Publicat a EL 9 NOU, el 30 de desembre de 2011
Imatge: Banksy (www.banksy.co.uk)
Hi ha una tradició catalana que a Madrid ho està petant (així es diu ara en català modern): fer cagar el tió. Era evident que acabaria passant, perquè no cal ser gaire àgil de ment per adonar-se que en aquest cas l'esforç és mínim i, en canvi, l'efectivitat és absoluta. Els agrada tant, als veïns, que, a la seva manera, ja ho fan durar tot l'any.
Resumint, fer cagar el tió a la madrilenya consisteix a agafar els catalanets, amb barretina o sense (no cal filar prim aquí), alimentar-los amb alguna promesa (qualsevol cosa farà el fet, però s'ha de ser mínimament constant: compliment de l'estatut, inversions en infraestructures...), tapar-los amb una manteta i arribat el gran dia... donde dije digo digo Diego, pim, pam i apa... els catalanets hauran deixat, per exemple, 759 milions d'euros de regal. És la màgia del tió! Amb l'experiència, a la capital han après que a vegades els que són més de la ceba rondinen després de la patacada, però no passa res. És una situació transitòria. En aquest pessebre que tenim muntat des de fa temps, a l'únic que ens atrevim els catalans és a buscar un raconet on abaixar-nos els pantalons i, ben ajupits, deixar anar la mala llet acumulada. Amb la barretina sempre al cap, això sí.
Publicat a EL 9 NOU, el 23 de desembre de 2011
Si mai li demanés a la meva àvia com puc blanquejar diners el més segur és que m'oferís una ampolla de lejía per deixar-los una estona en remull. La meva iaia l'únic que ha intentat fer blanc en aquesta vida és la roba. Els diners: del color que toca i a la llibreta. És el que em pensava que feien totes les àvies, almenys fins ara, però a Vic es veu que n'hi ha una, de 75 anys, a qui divendres la Guàrdia Civil va enxampar a la duana d'Andorra amb 10.600 euros sense declarar. L'entenc, a la senyora, perquè tothom sap que avui en dia visitar el petit país veí tampoc surt tant a compte si no fas una bona carregada.
En general és d'admirar l'afany que tenen alguns, sense distincions d'edat ni de condició social, a sobreprotegir els seus estalvis. Se'ls estimen tant que fins i tot són capaços d'enviar-los ben lluny si així han d'estar més segurs. Ells i els diners. Això sí, com molt bé diu Sanjosex, el camí més curt no sempre és el més recte; a vegades s'han de fer unes giragonses i unes peripècies una mica estranyes. Sempre he pensat que si el temps que inverteixen a imaginar aquest camí se'l passessin treballant (de debò), serien encara més rics, que al cap i a la fi és el que volen, i segurament dormirien molt més tranquils.
Publicat a EL 9 NOU, el 16 de desembre de 2011
Quan arriba el Mercat Medieval el millor que pots fer si ets de Vic és fugir. Amb perdó dels organitzadors, el Mercat Medieval jo el porto al cor tot l'any i amb això ja vaig servida. No crec que els paradistes es refiïn del meu entrepà de botifarra per fer calaix. No hi tinc res en contra, però en un dia com avui tampoc puc evitar la sensació d'haver viscut quatre dies a PortAventura.
Es diu que els catalans tenim tres dèries: el temps, els bolets i el futbol. Jo hi afegiria les fires medievals. Buscant per internet n'he trobat una vintena. Suposo que totes deuen ser si fa no fa igual de medievals que la de Vic (ja m'entenen), però aquesta té la particularitat de tenir un escenari privilegiat i de fer-se a prop de Barcelona. Del primer me n'enorgulleixo cada dia; del segon, en setmanes com aquesta, ja no ho sé. A mi tanta gent m'atabala. Dubto que molts visitants vegin gaire res, més enllà del clatell que tenen al davant mentre passegen. A ells sembla que els rellisca, perquè tornen cada any, però pel que fa als firaires ja no ho tinc tan clar. Per molta gent que hi hagi si aquesta no s'atura a comprar els números no surten. I el negoci és el negoci, el principal objectiu de qualsevol mercat, encara que el disfressem de medieval.
Publicat a EL 9 NOU, el 9 de desembre de 2011
Foto: Albert Llimós/ EL 9 NOU
Aquestes festes seran diferents. Resulta que fa un parell de dies va i em truca l'Esperit Consumista per dir-me que, sentint-ho molt, no l'esperi aquestes properes setmanes. Que ell ja no és el que era. Que la crisi l'ha deixat molt tocat, més pàl.lid i més prim. Que veu polítics i estisores per tot arreu i això li treu el son... "Ooooh! I què faré sense tu aquest desembre?", l'interrompo jo tota egoista i preocupada. " Vés al metge, coi, si estàs fotut!", li etzibo. Em respon, alarmat, que a veure si m'he begut l'enteniment, tal com està la sanitat ara. "Jo el que necessito és descansar, que porto un ritme...". Llavors va i em deixa caure que si tan sola estic ja m'enviarà el seu cosí, l'Esperit Nadalenc, a qui es veu que ja he de conèixer perquè anys enrere, quan jo era petita, passava sovint per casa. "A veure, deixa'm pensar...És aquell que s'assembla tant a tu?", li demano. "Sí, sempre ens confonen, però en realitat ell és bastant més avorrit". Efectivament ja me'n recordo... vagament: generós, emotiu, tranquil i carinyós... de bona pasta, vaja. Ostres si en fa d'anys que no en sé res! "Doncs, què hi farem, digues-li que vingui", em conformo jo, resignada. A falta de consum, esperit nadalenc. Ja em diràs! Quin remei...
Demà donarem sentit a la dita i farem dissabte. I no ens temptarà gens ni mica la mandra, perquè no és una elecció sinó una necessitat: en dotze mesos hem acumulat tanta porqueria que al final aquesta ens ha fet perdre el demà passat de vista i tothom sap que en un present sense futur no s'hi pot viure.
