Moltes gràcies per tot!

Afrontar un comiat no és fàcil. Hi ha adéus incòmodes, perquè el moment mai acaba de ser prou bo o potser no sabem com posar-nos-hi. Quan la fi és inevitable sempre podem triar escapar-nos per la gran porta d'emergència que són els tòpics: ja ens veurem, tard o d'hora ens tornarem a trobar, ha sigut bonic mentre ha durat, cuida't molt i sigues feliç, perquè t'ho mereixes. També hi ha adéus provisionals que sense avisar-nos acaben sent definitius. Comiats que en realitat no arribaran mai. Cada relació té merescudament o no un final diferent: agònic, en algun cas tens, potser apàtic... Fins i tot a vegades feliç. M'agradaria pensar que aquest és el nostre cas, el de vostès i jo. Es fa difícil d'acomiadar-se d'algú que no coneixes però que sempre t'has imaginat al davant escoltant-te atentament o de passada, potser distretament. Llegint-te dèries, manies i històries que poc tenen a veure amb un article d'opinió. Sigui com sigui, els agraeixo la paciència i que m'hagin volgut acompanyar en algun moment o altre en aquesta experiència, que per mi ha sigut, sincerament, un plaer. I és així, de tòpic i de veritat. Vull agrair també la confiança de qui ha comptat amb mi per omplir cada setmana aquest petit racó. Set vides han donat per molt.

Publicat a EL 9 NOU, el 26 de juliol de 2013

Instint de supervivència

Assegut a la taula de sempre, de cara al televisor, l'home saluda la mestressa del bar que, com cada dia, li posa al davant la vedella amb bolets i el diari esportiu. L'home va per feina. Mastega amb fruïció en companyia de les imatges i les veus que escup la pantalla. Es veu que el president del Tribunal Constitucional va pagar quotes al PP. Aquests del PP... Però a més a més es veu que segons aquest tribunal els seus jutges poden militar a partits polítics. Aquests jutges... Es veu que en Rajoy no sap sortir del merder on en Bárcenas l'ha ficat... Quin un, tu... Es veu que, segons el jutge del cas Palau, CDC cobrava comissions il·legals. Com tots... El presentador avisa que les imatges que es veuran a continuació poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Ep... Cadàvers i més cadàvers. Res especial. Es veu que a Egipte hi ha hagut 50 morts i més de 300 ferits. Estan ben sonats aquests... L'home troba que avui la vedella està especialment bona, té un no sé què excel·lent. He de felicitar la Mercè... Desvia l'atenció cap al diari. Es veu que en Tito està molt afectat per les declaracions d'en Guardiola. L'home es regira, inquiet, a la cadira. Cagum tot! Això sí que és fort tu. Quin desastre, aquests dos... No podem estar mai tranquils...

Publicat a EL 9 NOU, el 19 de juliol de 2013

La dimissió impossible

Per molt greu que els sàpiga a Rajoy i als seus, els fets, els números i sobretot els sobres en aquest cas s'entossudeixen a justificar-la. En qualsevol altre Estat ja hauria arribat fa temps, segurament motivada per altres fets, números o sobres molt més insignificants que els que ara ens ocupen. Però aquí -Estat espanyol- som diferents. Aquí som més de panderetes, siestas i olés i tot fa mandra; per gaire poc ni ens hi posem i es veu que els escàndols com el d'en Bárcenas i els seus papers són minúcies, detalls sense importància. Aquí l'única manera de llegir dimisión és buscar la paraula al diccionari. I sí, malpensats, encara hi és, de moment, a l'espera que en Mariano instauri el Ministeri de la Veritat orwellià. Tranquils, que tot arribarà. La Real Academia Española diu de dimisión que és la "renúncia, el abandono de un empleo o una comisión". Vist així no cal que en parlem més perquè la dimissió de Rajoy no és improvable sinó impossible: ja fa temps que va renunciar a la política al servei dels ciutadans i del bé comú. Segurament va desistir amb els hilillos del Prestige, però ho va fer tan a la seva manera, tan silenciosament, que ni ens en vam adonar. El que vindria a ser una dimissió en B, perquè ens entenguem.

Publicat a EL 9 NOU, el 12 de juliol de 2013.

Perduts dins del tren

És diumenge, també dins del tren que ens torna de Barcelona cap a Vic. Llegim, dormim o ens entretenim en el verd i el groc dels camps que ens acompanyen. La gent calla. Tot fa mandra. Veig el revisor, que s'acosta. Camina ràpid, potser massa. El segueixen dos nois: 16 o 17 anys, gorra girada i cares llargues. S'aturen tots tres un parell de metres darrere nostre, just davant de la porta. I aquí comença l'espectacle. Un dels nois retreu alguna cosa al revisor, a qui no arribo a sentir. Llama a los Mossos, ya te lo he dicho, joder, llámalos... ¿He encendido yo el cigarro?, ¿lo he encendido? Crida, crida i crida. Crida molt. No el veig però me l'imagino amb la cara enganxada a la de l'home. Insulta i amenaça. Usted y yo nos vamos a ver en algun otro tren... El revisor aguanta i nosaltres l'acompanyem en un silenci que es fa espès. Fem veure que llegim, que dormim o que ens entretenim en els camps. El tren s'atura a Vic i baixem. Una parella de Mossos s'acosta tranquil·lament. Potser ja es coneixen perquè se'ls veu relaxats. Els deixo enrere. Un final de manual per a una escena indigna. Pel desvergonyiment i la mala educació dels joves, i sobretot, per la covardia indecent de la resta. Així, estem perduts.

Publicat a EL 9 NOU, el 5 de juliol de 2013

Suspesos en llengua

Fa uns dies la meitat del país s'esgarrifava perquè a la selectivitat s'hi havien detectat faltes ortogràfiques. Jo ho trobo lògic. Això només és una conseqüència més de la consideració que tenim cap a la nostra llengua. Vivim en un país on els tertulians de les ràdios són autèntics artistes de la filigrana lingüística de nova creació. I vivim en un país on a la televisió pública s'hi poden veure (any 2013) anuncis com el de Grimaldi Lines que diu que té uns "fantàstics barcos". Però on s'ho poden passar bé de debò si volen és amb els informatius. Sofà, crispetes i una bona ampolla de whisky, creguin-me. La combinació és explosiva, però l'espectacle també. És un luxe escoltar als presentadors d'aquests espais de referència expressions tan nostrades com "tenir que" (un homenatge encobert a Joan Gaspar) o "s'ha colat a l'agenda". O llegir als rètols casc antic en referència al nucli antic d'una població o aïgues, així, amb la dièresi a la i. És una festa. Però tot té una explicació. Els correctors han hagut de sortir a buscar les vocals neutres que misteriosament han desaparegut de la pronúncia de la majoria de periodistes de la nostra. I llavors va i ens queixem per quatre faltes a la selectivitat... Per favor.

Publicat a EL 9 NOU, el 21 de juny de 2013

Art efímer (per força)

Gisel Castells i Núria Rafart són dues de les guanyadores de la darrera Beca Ciutat de Vic que promou la creació artística i el debat al voltant d'aquesta. Amb els 3.000 euros de la beca, Castells i Rafart materialitzaran el seu projecte, que pretén traslladar la natura a la ciutat a partir de la instal·lació de tres escultures en tres espais públics. La primera la van col·locar a finals de la setmana passada a la plaça Don Miquel de Clariana. Una escultura de ferro, per ser resistent, però també teixida amb fil vermell, per remarcar el caràcter efímer. Diuen, les artistes, que es van inspirar en la disposició de les flors de lotus a l'aigua per fer aquesta obra que, la veritat, a mi em sembla ben bonica. Algú pot pensar que aquesta mena de propostes no serveixen per res, que això és llençar els diners... En aquest cas el valor és inqüestionable. Ha servit, almenys, per posar de manifest que encara ens queda molta feina a fer en educació i respecte. En només una setmana, lentament, l'escultura s'ha anat desfent a cops de bretolada. Un dels objectius que s'han proposat les artistes és observar a partir de fotografies de quina manera els ciutadans ens relacionem amb les seves obres. Ho tindran fàcil perquè de retratats ja hi hem quedat tots plegats.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 de juny de 2013