Acceptar!

                                                       T'he esborrat de la meva vida.

Hòstia, tant pensar com fer-ho i a l'hora de la veritat ha sigut ben fàcil. Amistats. Avall, avall, avall... fins al teu nom. A la mateixa línia, a la dreta: amistats. Clico a sobre i al final de tot: esborrar amistat. "Està segur que desitja esborrar aquesta amistat?". Del tot. Acceptar. I ja està. I el cor em va a cent, tinc fred, el cos em tremola, però ja està. Ara ja només ets el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. 250.000 exemplars venuts. Núm. 1 de no ficció. Gent tòxica. I una calavera just al mig de la ò, cosa que diu molt (poc) del món que m'ha tocat viure i, sobretot de tu. Me'l vaig comprar no fa gaire, suposo que per deformació professional, per aquella necessitat de saber què passa, de trobar respostes, d'entendre-ho tot. Saps? Ja m'ho deien: "El problema és ell, no tu". Ja ho sé, coi, però si ja ho sé. Però no l'entenc! Suposo que llegir-ho amb lletra d'impremta m'ha ajudat a veure-ho del tot clar. No ets especial. No ets diferent. I sobretot: no sóc jo. Tu ets només un capítol: el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. Ben escrit, ben descrit. I, més enllà d'això, ara per ara ja ets només una bossa, a sobre del moble del menjador, plena de relíquies d'uns mesos que ja he tapat amb Típex i que demà desapareixeran de la meva vista perquè te la faré arribar, la bossa. Compta els records que t'hi he ficat a dins, a veure si hi són tots, els que te'n recordis: ... un tatuatge -paciència-, una granota de festa major barcelonàutica, Perpinyà. Albert Pla... Jo no els vull, aquests records. Em fan mal. Em fas mal. I això que ho tinc tan clar! Esborrar amistat? .... Un petó.