Cactaceae

La porta oberta, de bat a bat.
I ja ho sabia d'altres cops,
que quan l'obres ets un.
I ja ho sabia d'altres cops
que qui torna ja no ets tu.

El dolor de la bellesa, Roger Mas


Entres aquí amb certa inseguretat; com si haguessis oblidat que això, un dia, va ser casa teva. Han passat dos anys i mig des d'aquell Moltes gràcies per tot! Trenta mesos que t'han empès força lluny. Un fem-ho va, però de debò! i ja hi vas ser; sempre amb el cor per davant del cap.

Sense moure't de la porta repasses el voltant. Tot està igual i tot és diferent. Lleugerament empolsinat.

I ara, com qui arriba de nou a casa després d'un llarg viatge, has tornat. No et sap greu reconèixer que fins fa uns dies ni t'ho havies plantejat. El silenci, el bon silenci, engata. Fins que arriba aquell dia que el cor, (sempre el cor) t'ho reclama. Perquè has canviat de vida, de feina, de llum i de paisatge, però encara avui no t'agraden els bombons. Fa poc has llegit que els cactus quan s'inclinen massa cap a un costat treuen un braç nou cap a l'altra banda per poder mantenir l'equilibri. Potser tornar a escriure aquí -potser tornar a escriure- és això. Reconstruir-te per continuar creixent.

 8 de gener de 2016



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada