Parla'm sense vergonya...

Va anar a per llana i va sortir trasquitllat, que vindria a ser la traducció literal del que els veïns en diuen fué por lana y volvió trasquilado. S'havia marxat la llum per explicar que algú es va quedar a les fosques. Si els parlo del paxcte fiscal els deu sonar a llatinada, oi? Doncs n'hi ha que ho diuen així, sense cap mena de repar. Colègits electorals plens a vessar i arcaldes que critiquen la poca fiabilitat dels sundetxus. Llubricant. Un bon atxasu (amb una atxa de grans dimensions, s'entén...). Desenrecordar en comptes d'oblidar; ordenadors, que deuen ser ordinadors que ademés són molt ordenats.
No m'he inventat res, els ho prometo. Totes les frases, expressions i paraules que han llegit més amunt són reals, la majoria dites i escoltades a la ràdio o la televisió. Polítics, periodistes i tertulians en general (l'ordre és indiferent) trepitgem en Pompeu Fabra sense miraments. Es veu que no n'hi havia prou d'haver d'aguantar el tenir que o el hi ha que. No es tracta de ser perepunyetes ni un purista obsessionat amb la normativa, però tot té un límit. Més enllà de defensar-la dels que l'ataquen potser li hauríem de demostrar una mica més de respecte. La llenga catalana ho agrairà i les nostres orelles també.

Publicat a EL 9 NOU, el 30 de novembre de 2012

Sí, miri, sort que ja s'acaba

Aquesta hauria d'haver estat una campanya excepcional. Tant com les decisions que se n'haurien de derivar a partir dels resultats de les eleccions de diumenge. L'excepcionalitat, però, ha acabat diluïda en els engranatges de la maquinària electoral i entre uns i altres hem tornat a convertir aquests quinze dies en la mare de tots els testos de resistència, física i psicològica. Hem comptat amb el cartellisme habitual, els mítings i els debats televisius -més o menys representatius-. Hi hem afegit també una expectació desaforada per col·leccionar manifestos de suport, amb els corresponents famosos de torn. Hem al·lucinat amb les declaracions d'alguns polítics espanyols que, en teoria, havien d'ajudar als seus respectius candidats catalans. Hem confirmat, una vegada més, que El Mundo sembla més una empresa de tractament de residus al servei de la pàtria espanyola que un mitjà de comunicació i que molts catalans a l'estranger s'hauran hagut de quedar un altre cop, oh quina casualitat, sense votar. I finalment, alerta, hem descobert que l'extinent coronel Antonio Tejero és viu i que és molt de la broma, tot i que això ja ens va quedar clar fa temps. Com diria aquell: "Sí, miri, sort que ja s'acaba".

Publicat a EL 9 NOU, el 23 de novembre de 2012

Pagar justos per pecadors

Es veu que, i així ho asseguren les velles àvies que expliquen rondalles a la vora del foc, a l'estat espanyol la justícia... existeix. Fort, eh? Doncs sí, tal com els ho explico. Són pocs els afortunats que li han vist la cara, amagada com està, darrere de muntanyes i muntanyes de paperassa arxivada en carpetes de colors. Ja se sap que a vegades els arbres no deixen veure el bosc. Per això ara ens hem de congratular (si us plau, poden anar destapant el cava, català of course) per la iniciativa del govern espanyol que ha decidit posar fi al col·lapse que impera en aquesta administració. Modernitzant-la? No i ca! Per favoooor... Això està més passat de moda que el vintage. Els sona el concepte taxa? (què, ja tenen a punt les copes?) A partir d'ara haurem d'obrir la cartera fins i tot per recórrer a la justícia. Que vostès no estan d'acord a haver de pagar una sanció de 100 euros? Ah amics! Abans d'obrir la boca passin per caixa que els en cobrarem 200. (Apa, som-hi tots: xin-xin!). Ei, esperin... (bo, eh, el cava. En volen una altra copeta?) Vostès són catalans? Aaaaah amics! La Generalitat diu que ja poden tornar a esquitxar. Ja se sap: sempre plou sobre mullat. (Ep, he dit una copa només, eh... que aquest cava és molt car).

Publicat a EL 9 NOU, el 16 de novembre de 2012

No li agraden els bombons

En blanc. La pantalla que té al davant i el seu cap. L'articulista s'aixeca, obre la finestra i inspira amb energia, esperant que l'aire fred l'espavili. El temps corre. Tanca els ulls i deixa que el novembre li refresqui els pulmons. 
En silenci. El carrer i el seu cap. S'emprenya amb tanta buidor i torna cap a dins. Encara es refredarà. S'asseu i sospira mentre aguanta la mirada immaculada de l'ordinador, que la segueix, desafiant. Repassa mentalment un altre cop la llista de temes que ha anat descartant, no per dolents sinó per mastegats. Tot li sembla vell. La campanya electoral que tot just acaba de començar (els resultats deuran ser històrics, però s'hi jugaria un duro que els cartells, els anuncis i les promeses seran els de sempre), la victòria d'Obama als Estats Units (allà sí que en saben de fer comicis, oh, quins discursos, que multiculturals que són, bla, bla, bla), el congrés espanyol que extravia ipads a cabassos... (sense comentaris). La crisi i la independència. Encara no la tenim i ja li surt per les orelles. Això li sap greu. Obre el calaix de l'escriptori. Necessita menjar per matar la impaciència. Entre bolis i llibretes troba un bombó. A l'articulista mai li han agradat. Somriu irònicament, el desembolica i el mossega. 

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de novembre de 2012