El saben aquell que diu...

En aquest festival de l'humor que tenim muntat portava unes setmanes que no en rascava ni una: dèficits, IBI... A mi els acudits només m'agraden si els entenc i amb tants de números, jo que sóc de lletres, ja havia perdut l'esperança. Aquesta setmana, però, quasi que el que perdo és la mandíbula, de tant riure. Quan ja em pensava que el més gros que veuria seria una golejada al Camp Nou va i a l'arquebisbe de Tarragona li dóna per explicar-ne un de dones, homosexuals i comportaments adequats. Quin clàssic també. Poc original, però efectiu. S'ha de reconèixer que n'hi ha algun amb sotana que s'hi posa i ho broda. I quan amb prou feines m'havia recuperat arriben els valencians-no-culpables-d'acceptar-vestits-a-canvi-de-concedir-favors. Escoltant Camps parlar d'una "Espanya neta, positiva, gran i il.lusionada" m'han saltat les llàgrimes. Però la setmana ha estat brillant arreu. A Osona no ens podem queixar: hem sabut que a Calldetenes volien fer un pavelló propi d'un barri de 200.000 habitants sense haver pensat com pagar-lo. És un humor més fi, però Déu n'hi do... I ara m'hauran de perdonar, però me'n vaig a prendre un Almax que, no sé per què, tinc l'estómac ben remogut i només em venen que basques.

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de gener de 2012

Un article de merda

De caques de gos en podria escriure un llibre. He fet càlculs i en els darrers tres anys i quatre mesos n'he recollit unes 2.430, més o menys. De formes, textures i colors diferents, però totes del mateix amo. Ai ecs, diran. Doncs sí, però què hi farem. Mai m'ha agradat trepitjar merda ni que els altres ho facin per culpa meva i per això m'admira la gent que pot esperar pacientment que el seu ca planti un pi a la vorera i continuar endavant, impassible. Olé tu, perquè a mi em cauria la cara de vergonya. Ara l'Ajuntament de Vic ha engegat una campanya adreçada als amos de gossos amb la voluntat "d'assolir una bona convivència i fomentar la neteja de la ciutat". M'alegra saber que la taxa que pago cada any només per tenir un gos censat s'inverteix en alguna cosa més que aquells horribles dispensadors verds on les bosses han brillat sempre per la seva absència. Si el que volen però és fer net haurien d'anar una mica més enllà del tòpic dels animals i fixar-se, per exemple, en els que escupen a terra cada dos per tres, els que sembla que plantin burilles de cigarret a les zones verdes o els que hi mengen i s'hi obliden de les restes. Amb quin dret aquests sí que poden cagar al carrer i deixar-hi impunement la merda?

Publicat a EL 9 NOU, el 20 de gener de 2012

Avinguts, però descoordinats

Cirvianum i Atlàntida han fet oficial aquesta setmana la programació per als propers mesos. Els periodistes, que som molt punyeters, ens hem afanyat a buscar les coincidències entre les ofertes. N'hi ha dues: Anna Roig i un espectacle del Centre de Titelles de Lleida. Llavors, els periodistes, que a més a més no en tenim mai prou, ens hem afanyat a demanar què se n'ha fet de la marca Teatres d'Osona, amb la qual es pretenia coordinar L'Atlàntida, el Cirvianum i el teatre de Calldetenes per evitar duplicitats. Hi ha bon rotllo, però tot plegat no ha passat de ser una declaració d'intencions, i mira que ja fa un any. Calldetenes se n'ha mig desentès i tot. Una llàstima. Torelló ha sigut un referent cultural i durant un temps va exercir fins i tot de capital. Ara aquest paper ja no li correspon perquè Vic ha tornat per la porta gran. Tan gran que si la vol mantenir no pot deixar escapar cap oportunitat d'omplir el teatre. L'encaix d'aquests espais, però, és indispensable i si a la primera no ha funcionat haurà de ser a la segona. I que tothom es faci a la idea que això no és cap competició. En aquesta funció les butaques estan numerades i per tant seria qüestió de no asseure's a la falda de l'altre. Cadascú té el seu propi lloc reservat.

Publicat a EL 9 NOU, el 13 de gener de 2012.

Acceptar!

                                                       T'he esborrat de la meva vida.

Hòstia, tant pensar com fer-ho i a l'hora de la veritat ha sigut ben fàcil. Amistats. Avall, avall, avall... fins al teu nom. A la mateixa línia, a la dreta: amistats. Clico a sobre i al final de tot: esborrar amistat. "Està segur que desitja esborrar aquesta amistat?". Del tot. Acceptar. I ja està. I el cor em va a cent, tinc fred, el cos em tremola, però ja està. Ara ja només ets el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. 250.000 exemplars venuts. Núm. 1 de no ficció. Gent tòxica. I una calavera just al mig de la ò, cosa que diu molt (poc) del món que m'ha tocat viure i, sobretot de tu. Me'l vaig comprar no fa gaire, suposo que per deformació professional, per aquella necessitat de saber què passa, de trobar respostes, d'entendre-ho tot. Saps? Ja m'ho deien: "El problema és ell, no tu". Ja ho sé, coi, però si ja ho sé. Però no l'entenc! Suposo que llegir-ho amb lletra d'impremta m'ha ajudat a veure-ho del tot clar. No ets especial. No ets diferent. I sobretot: no sóc jo. Tu ets només un capítol: el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. Ben escrit, ben descrit. I, més enllà d'això, ara per ara ja ets només una bossa, a sobre del moble del menjador, plena de relíquies d'uns mesos que ja he tapat amb Típex i que demà desapareixeran de la meva vista perquè te la faré arribar, la bossa. Compta els records que t'hi he ficat a dins, a veure si hi són tots, els que te'n recordis: ... un tatuatge -paciència-, una granota de festa major barcelonàutica, Perpinyà. Albert Pla... Jo no els vull, aquests records. Em fan mal. Em fas mal. I això que ho tinc tan clar! Esborrar amistat? .... Un petó.

Benvolgut Soufian

D'entrada t'he de confessar que no he vist cap capítol de Polseres vermelles i no en tinc ni idea de jugar a bàsquet, però el Barça m'agrada i jo de petita també volia volar. No ens coneixem personalment i, per això, aprofito aquest raconet per escriure't. La majoria de vegades als adults ens passa allò que el teu entrenador de bàsquet diu que no s'ha de fer mai a la pista: ens fixem només en la pilota i ens concentrem tant a no perdre-la que deixem la resta de banda. I a diferència de tu i del teu ídol Messi, tampoc lluitem fins al final.
Dormíem, així, abrigats amb les nostres misèries fins que dilluns vas arribar i, amb un somriure encantador, ens vas (de fet, ens vau) despertar de cop. Tu i els teus pares (eloqüents tots dos: la mare amb la paraula i el pare amb els silencis); la increïble Rut, les teves tutores i companys, en Ferran... Tots ens vau demostrar que les pitjors limitacions són les que ens fabriquem dins del cap. La teva és una història tan crua, dura i injusta que no hauria d'existir. Però hi és i tu la vius de la millor manera possible: caminant, a vegades insegur, però sempre endavant. La teva mare diu que ets un imant per a la felicitat. Jo diria que a més a més tens la virtut de regalar-ne. Moltes gràcies, Soufian. 

Publicat a EL 9 NOU, el 5 de gener de 2012
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3879030