La Setmana dels Calbs

Si fins ara la tradició catalana assenyalava la Setmana dels Barbuts com la més freda i crua de l'any, a partir d'ara el mèrit haurà de recaure en la que ja podríem denominar com la Setmana dels Calbs. Per si no ens havia quedat clar aquests dies hem confirmat que ni Josep Antoni Duran i Lleida ni José Ignacio Wert tenen un pèl de tontos i tampoc està previst que els en creixi cap. Vist el poc que ha trigat el líder d'Unió a demanar ponts amb el PP és fàcil d'imaginar com de malament ho ha d'haver passat durant la campanya electoral. Ja se sap que els viatges en vaixell cap a Ítaca poden arribar a marejar, sobretot si el trajecte et fa mandra. Per desgràcia seva ni els del mateix Partit Popular estan per gaires enginyeries. Wert s'ha encarregat de dinamitar qualsevol possibilitat d'entesa. Ni l'actitud de Duran i Lleida ni la del ministre d'Educació ens haurien de sorprendre. Wert ja va avisar-nos que el seu objectiu era espanyolitzar els nens catalans. Doncs bé, el llop ja ha ensenyat la poteta. Ara cal veure com reaccionem nosaltres més enllà dels escarafalls habituals, les amenaces als tribunals i de fer-los saber que estem molt enfadats. Joan Fuster deia que forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser un mal educat.

Publicat a EL 9 NOU, el 7 de desembre de 2012

Parla'm sense vergonya...

Va anar a per llana i va sortir trasquitllat, que vindria a ser la traducció literal del que els veïns en diuen fué por lana y volvió trasquilado. S'havia marxat la llum per explicar que algú es va quedar a les fosques. Si els parlo del paxcte fiscal els deu sonar a llatinada, oi? Doncs n'hi ha que ho diuen així, sense cap mena de repar. Colègits electorals plens a vessar i arcaldes que critiquen la poca fiabilitat dels sundetxus. Llubricant. Un bon atxasu (amb una atxa de grans dimensions, s'entén...). Desenrecordar en comptes d'oblidar; ordenadors, que deuen ser ordinadors que ademés són molt ordenats.
No m'he inventat res, els ho prometo. Totes les frases, expressions i paraules que han llegit més amunt són reals, la majoria dites i escoltades a la ràdio o la televisió. Polítics, periodistes i tertulians en general (l'ordre és indiferent) trepitgem en Pompeu Fabra sense miraments. Es veu que no n'hi havia prou d'haver d'aguantar el tenir que o el hi ha que. No es tracta de ser perepunyetes ni un purista obsessionat amb la normativa, però tot té un límit. Més enllà de defensar-la dels que l'ataquen potser li hauríem de demostrar una mica més de respecte. La llenga catalana ho agrairà i les nostres orelles també.

Publicat a EL 9 NOU, el 30 de novembre de 2012

Sí, miri, sort que ja s'acaba

Aquesta hauria d'haver estat una campanya excepcional. Tant com les decisions que se n'haurien de derivar a partir dels resultats de les eleccions de diumenge. L'excepcionalitat, però, ha acabat diluïda en els engranatges de la maquinària electoral i entre uns i altres hem tornat a convertir aquests quinze dies en la mare de tots els testos de resistència, física i psicològica. Hem comptat amb el cartellisme habitual, els mítings i els debats televisius -més o menys representatius-. Hi hem afegit també una expectació desaforada per col·leccionar manifestos de suport, amb els corresponents famosos de torn. Hem al·lucinat amb les declaracions d'alguns polítics espanyols que, en teoria, havien d'ajudar als seus respectius candidats catalans. Hem confirmat, una vegada més, que El Mundo sembla més una empresa de tractament de residus al servei de la pàtria espanyola que un mitjà de comunicació i que molts catalans a l'estranger s'hauran hagut de quedar un altre cop, oh quina casualitat, sense votar. I finalment, alerta, hem descobert que l'extinent coronel Antonio Tejero és viu i que és molt de la broma, tot i que això ja ens va quedar clar fa temps. Com diria aquell: "Sí, miri, sort que ja s'acaba".

Publicat a EL 9 NOU, el 23 de novembre de 2012

Pagar justos per pecadors

Es veu que, i així ho asseguren les velles àvies que expliquen rondalles a la vora del foc, a l'estat espanyol la justícia... existeix. Fort, eh? Doncs sí, tal com els ho explico. Són pocs els afortunats que li han vist la cara, amagada com està, darrere de muntanyes i muntanyes de paperassa arxivada en carpetes de colors. Ja se sap que a vegades els arbres no deixen veure el bosc. Per això ara ens hem de congratular (si us plau, poden anar destapant el cava, català of course) per la iniciativa del govern espanyol que ha decidit posar fi al col·lapse que impera en aquesta administració. Modernitzant-la? No i ca! Per favoooor... Això està més passat de moda que el vintage. Els sona el concepte taxa? (què, ja tenen a punt les copes?) A partir d'ara haurem d'obrir la cartera fins i tot per recórrer a la justícia. Que vostès no estan d'acord a haver de pagar una sanció de 100 euros? Ah amics! Abans d'obrir la boca passin per caixa que els en cobrarem 200. (Apa, som-hi tots: xin-xin!). Ei, esperin... (bo, eh, el cava. En volen una altra copeta?) Vostès són catalans? Aaaaah amics! La Generalitat diu que ja poden tornar a esquitxar. Ja se sap: sempre plou sobre mullat. (Ep, he dit una copa només, eh... que aquest cava és molt car).

Publicat a EL 9 NOU, el 16 de novembre de 2012

No li agraden els bombons

En blanc. La pantalla que té al davant i el seu cap. L'articulista s'aixeca, obre la finestra i inspira amb energia, esperant que l'aire fred l'espavili. El temps corre. Tanca els ulls i deixa que el novembre li refresqui els pulmons. 
En silenci. El carrer i el seu cap. S'emprenya amb tanta buidor i torna cap a dins. Encara es refredarà. S'asseu i sospira mentre aguanta la mirada immaculada de l'ordinador, que la segueix, desafiant. Repassa mentalment un altre cop la llista de temes que ha anat descartant, no per dolents sinó per mastegats. Tot li sembla vell. La campanya electoral que tot just acaba de començar (els resultats deuran ser històrics, però s'hi jugaria un duro que els cartells, els anuncis i les promeses seran els de sempre), la victòria d'Obama als Estats Units (allà sí que en saben de fer comicis, oh, quins discursos, que multiculturals que són, bla, bla, bla), el congrés espanyol que extravia ipads a cabassos... (sense comentaris). La crisi i la independència. Encara no la tenim i ja li surt per les orelles. Això li sap greu. Obre el calaix de l'escriptori. Necessita menjar per matar la impaciència. Entre bolis i llibretes troba un bombó. A l'articulista mai li han agradat. Somriu irònicament, el desembolica i el mossega. 

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de novembre de 2012

Focs que ens cremen l'ànima

Primer arriba la tragèdia, el caos i el dolor; després, la mort. Hi ha focs que destrueixen paisatges i focs que cremen ànimes. Hi ha persones que un dia, pel que sigui, s'encenen per dins i decideixen enterrar-se en vida. Indiferents a tot i a tothom deixen que el dolor els vagi consumint. Incendis silenciosos difícils d'apagar, que abrasen fins i tot si són ficticis, fins i tot si transcorren dalt d'un escenari. Fins i tot si són, només, teatro, puro teatro.
Si tenen l'oportunitat no es perdin aquest dissabte Incendis, l'obra de la companyia La Perla 29 (amb el manlleuenc Xavier Boada) que es podrà veure al Cirvianum de Torelló i que torna el proper 23 de novembre a L'Atlàntida de Vic. Incendis és això: un foc de proporcions gegantines que durant poc més de tres hores avança desbocat pels marges de la nostra consciència. Quins són els nostres límits? Què estem disposats a aguantar sense que ens cremi l'ànima? L'obra d'Oriol Broggi ens sacseja de dalt a baix, però d'això es tracta, oi? Encara que alguns no s'ho vulguin creure, encara que cada vegada l'haguem de pagar més cara, la cultura és una immensa sortida d'emergència, la millor manera d'escapar-nos dels piròmans que ens fan bullir la sang cada dia. 

Publicat a EL 9 NOU, el 26 d'octubre de 2012

Competència deslleial

Tinc un dúplex a cinc minuts de Vic. Me'l vaig comprar en aquella època en què si insinuaves que volies anar de lloguer podies acabar a la presó. Apa aquí! Que això és tirar els diners! Vaig fer el que tocava i vaig tenir sort perquè encara em va sortir bé de preu. La vida, però, dóna moltes voltes i ara fa cinc anys que hi vaig penjar el cartell. Es ven. Preu ajustat al pis i al mercat. Ho juro. No es tractava d'especular sinó de fer les paus. Tres dies i ja tenia compradors. Visca. L'alegria va durar les hores que la parella va trigar a anar al banc i que aquest els negués el crèdit. A ells i a tots els que després hi han anat passant. No cal ser gaire llest per entendre que això serà així pels segles dels segles. Exactament fins que aquesta entitat bancària s'hagi tret de sobre els milers d'habitatges que té en propietat i que posa a la venda a preus molt inferiors al del meu pis. Ara els promotors es queixen que no poden competir amb els bancs. Caram. Quina novetat. Es tiren els plats pel cap els que fa uns anys vivien en una autèntica lluna de mel, un fer i desfer constant, i a la resta de propietaris petits que volem deixar de ser-ho ens queda només l'opció de mirar-nos-ho de lluny i amb resignació. Pagant, això sí, la hipoteca cada mes. 

Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'octubre de 2012.

La 'normalitat' catalana

Algunes escoles o ajuntaments han decidit convertir el Dia de la Hispanitat en dia laborable i anar a treballar. Argumenten que la festivitat del 12 d'octubre no té sentit a Catalunya, que és un dia com qualsevol altre, ordinari. I tenen raó. Si aquest fos un país normal celebraríem només la nostra diada nacional i la de Sant Jordi, viuríem plenament en català, hi hauria molta més gent que encara tindria feina i encara ens podríem permetre fer-nos vells o posar-nos malalts sense haver d'escurar-nos la butxaca. Ei, i la fórmula 1 es passaria pel canal televisiu d'esports perquè el Telenotícies es pugués veure a l'hora que toca. La normalitat, però, és una entelèquia. Tothom la té al cap, tothom en parla, però no existeix. Se'ns desfà a les mans. Vivim en un món d'estirabots on les coses i les persones normals avui en dia són, de tan insòlites, fins i tot rares. Ha arribat a un punt que enmig de tants despropòsits hi ha qui només aspira o ja es conforma a viure sense gaires penes ni tampoc glòries: tranquil·lament i sense estridències. A vegades, però, per arribar a la plena normalitat s'han de fer coses que, inicialment, a ulls de molts podrien semblar ben estranyes com és ara voler treballar un dia festiu. Com som els catalans, eh...

Publicat a EL 9 NOU l'11 d'octubre de 2012

La mala educació

José Ignacio Wert és un personatge inquietant començant ja pel cognom, més propi d'un exercici de mecanografia que d'un ministre d'Educació. Gràcies a ell, però, i a les seves evidències, ara sabem que les escoles catalanes en realitat són fàbriques d'independentistes. Per tant, allà on vostès veuen nens amb bata manipulant gomets i cartolines de coloraines Wert hi localitza rojos separatistas. D'aquells que a la que et despistes t'han muntat una manifestació d'estelades al pati de l'escola. D'aquells, evidentment, que no t'entenen quan els parles en la lengua del imperio. En resum, un polvorí que en qualsevol moment pot engegar la ñ a dida. Que Déu (i la verge del Pilar) ens en guardin. 
Les últimes declaracions del màxim responsable d'Educació estan en la línia de qualsevol altra de les perWertsions sobre Catalunya (era inevitable) que deixen anar dia sí dia també des del govern central. La por, l'odi i la ràbia els encega fins al punt de no adonar-se que amb la seva actitud ells sí que són uns autèntics productors d'independentistes. Ara mateix l'educació que necessita amb més urgència una bona repassada és la seva, la del ministre. Ja ho diuen: el sabater sempre és el més mal calçat. 

Publicat a EL 9 NOU, el 5 d'octubre de 2012.

Cordeu-vos el cinturó...

Fent ús de la tan nostrada i suada metàfora convergent, finalment sembla que enfilem cap a Ítaca. No sé vostès, però jo des de fa dies que de tant en tant em pessigo el braç per comprovar que efectivament estic desperta. Una encara no s'ha acabat d'acostumar a viure en un país amb bona part de la classe política (precisament la que té clar a quin país viu) a l'alçalda de les circumstàncies. Ni a tenir un president que -més enllà de, o malgrat (segons com es miri) les sigles del seu partit- demostra almenys merèixer el sou que cobra exhibint educació, seriositat, coherència i compromís. Són qualitats que, de tan poc habituals, als catalans ens fan trempar de mala manera. Acostumats com estem a viure la història com un drama farcit de personatges de la talla dels extremenys José Antonio Monago i Guillermo Fernández Vara, quan topem, posem pel cas, amb un Mas o un Guardiola ens cauen les llàgrimes. D'entrada tampoc semblaria que demanem massa. Tal com ja vam fer fa quatre anys, a l'inici de la primera temporada del de Santpedor com a tècnic blaugrana, ha arribat l'hora de tornar-nos a cordar el cinturó. Sembla que ens ho tornarem a passar bé. La victòria no està assegurada, però, per sobre de tot, persistirem. 

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de setembre de 2012

Turisme de proximitat

Em vénen ganes de passar un diumenge relaxat i se m'acut anar a la Grevolosa. M'informo de com arribar-hi. Els pocs que ho saben em diuen que he d'agafar l'eix cap a Olot i sortir a Sant Andreu de la Vola. Arribo a una cruïlla. I ara què? No hi ha cap indicador. Tiro a l'esquerra per una carretera que és una suma infinita de revolts tancats que porten, segur, a la fi del món. Quan trobo una casa de pagès, m'aturo. Em diuen que "no, nena, no" i que torni a la cruïlla i ho demani a un restaurant que hi ha allà. Allà fan vacances però una senyora m'indica el camí amb pèls i senyals. Diu que fa cinc anys que reclama que senyalitzin la fageda i que no hi ha manera. Que es veu que llavors hi aniria massa gent. Diu que "aquí per no perdre't has de tenir un màster" i que en canvi a França "si et perds és que ets tonto". La dona s'exalta i jo començo a estar exhausta. La crec i gràcies als seus pèls i senyals arribo al que sembla la fageda. No hi ha ningú. Tampoc deu ser estrany. Camino i només faig que trobar-me plafons de la Generalitat sobre la flora i la fauna de la zona. Es veu que formen part d'un "itinerari de descoberta" que s'ha inventat fa poc la Generalitat en aquesta zona. No puc parar de riure. Quan deu costar posar un trist i simple rètol?

Publicat a EL 9 NOU, el 21 de setembre de 2012

Moure'ns per no perdre'ns

M'assabento que el nou disc que els Antònia Font presentaran aquest divendres al Mercat de Música Viva de Vic porta per nom Vostè és aquí, títol que per força ha d'estar dedicat a Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida. Els líders del PSC i Unió Democràtica de Catalunya semblava que darrerament havien perdut el nord i, la veritat, res millor que la brúixola assenyada del grup mallorquí per tornar-los a bon port. Ja m'entenen.   
Saber on s'és a la vida és important, sobretot si un té un objectiu a la vista. Si no saps on ets tampoc saps per on ni cap a on avançar. Per sort en aquest país cada vegada són més els que s'ubiquen en el mapa, encara que aquest, de moment, no sigui exactament com els agradaria. Dimarts una bona colla de persones (força més de 600.000 diria jo) van sortir als carrers de Barcelona per cridar (d'una manera molt nostrada: amb seny i rauxa a la vegada) que ara són aquí, però que esperen ben aviat ser bastant més enllà. Tot dependrà de si la classe política catalana, que és qui al capdavall ha d'obrir camí, és capaç de resituar-se en l'escenari que ha dibuixat la manifestació. S'ha acabat allò que el que es mou no surt a la foto. El que no es mou es perd. Ara toca caminar junts i endavants.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 de setembre de 2012

Serà un èxit, Sepharad

La manifestació de dimarts vinent a Barcelona serà un èxit absolut. Ho sé jo i ho sap el propietari del basar xinès de la cantonada que ha fet l'agost venent senyeres i estelades. Ens ho asseguren també a la tele i als diaris, ens ho diu el cor i ens ho demostren les xifres de l'Assamblea Nacional Catalana (incís: ovació enorme cap a la feina feta des d'aquest col·lectiu), que a hores d'ara encara multiplica els autocars per anar a la capital amb la mateixa facilitat amb què Jesús reproduïa pans i peixos. L'hem preparada, la Diada, i l'hem somiat. Segurs de la victòria, com en un d'aquests grans partits de futbol a què ens hem acostumat, no patim pel resultat (oi?), però els nervis hi són. Les ganes de fer història se'ns mengen. Dimarts cridarem que volem ser un nou estat d'Europa i, sense eufemismes, que volem la independència. "Els homes no poden ser si no són lliures". L'ANC recordava les paraules d'Espriu en l'espot de la manifestació. No sé fins a quin punt els catalans estem familiaritzats amb la història de Sepharad. Que aixequi el dit qui s'hagi llegit La pell de brau. Per si de cas l'Honorable Pujol ens ho ha dit més clar: "S'ha acabat fer la puta i la Ramoneta". A veure si és veritat, i amb una mica de sort, per sempre. 

Publicat a EL 9 NOU, 7 de setembre de 2012

El típic retorn a la rutina

Puntual, el despertador sona una altra vegada i, sorneguer, et dóna la benvinguda al món real. S'han acabat les vacances. Els dies tornen a tenir nom i recuperen el sentit -el dilluns és més dilluns que mai-, els segons sumen minuts i aquests es transformen en hores precises que ja no et pots permetre el luxe de malgastar a la lleugera. Preveient una inevitable arrencada de l'engranatge a mig gas intentes empènyer cos i esperit i t'autoenganyes a base d'injectar-te dosis indecents d'entusiasme directament a la vena. Que si estàs ben descansada, que si a partir d'ara t'organitzaràs millor, que si faràs més esport, que si bla, bla, bla... I com si es tractés d'una bombolla de sabó aquest optimisme t'explota a la cara quan comprens que per molt que tu pintis la realitat de color de rosa aquesta continua sent ben grisa. En el millor dels casos. D'aquí a tres dies ens espremeran una mica més amb l'augment de l'IVA, mitjans i polítics fa dies que maregen la perdiu altre cop amb la Diada, hem d'escoltar com Rajoy ens fa el favor de la seva vida deixant-nos uns diners que en realitat són nostres i l'Urdangarin es passeja amb un Golf atrotinat per Barcelona per fer-nos pena. Com diu el meu eficient despertador: benvinguts al món real. 

Publicat a EL 9 NOU, el 31 d'agost de 2012

Les típiques vacances

Desconnectes el despertador. Un comiat ràpid, sec i auster, sense sentimentalismes. Al cap i a la fi la història es repeteix cada estiu. Tu li dius que ja no el necessites i ell, abans d'adormir-se, et recorda que tard o d'hora tornaràs. El rellotge s'apaga i amb ell les hores, els minuts i els segons. Els dies perden el nom i el sentit. Avui deu ser diumenge o dilluns? Tant se val. En època de vacances el temps es compta per estones. Una estona per recuperar les amistats al bar, una altra per passejar, una altra per dormisquejar al sofà. Fas una ullada a la llista de coses-pendents-per-fer-durant-les-vacances que has omplert durant l'any: llibres descoberts en algun suplement ja oblidat, clàssics del cinema que mai confessaries en públic no haver vist, quadres que esperen ser penjats, la neteja (a fons) del cotxe... I de cop t'entra tanta calor com mandra. T'hauries d'organitzar, però estàs de vacances, coi. Respires el silenci buit del preavorriment i sense adonar-te'n et trobes immers en la perillosíssima estona-de-pensar-en-la-teva-vida: si ets prou feliç, si t'agrada la feina, la persona que tens al costat, si aquest present ha de ser un per sempre. La mirada se te'n va de reüll cap al despertador apagat. Podria ser que ja l'estiguessis enyorant?

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de juliol de 2012

"¡Que se jodan!" ells

Per fi parlen clar. Per fi s'han acabat els eufemismes, els malabarismes semàntics. "¡Que se jodan!". Poesia en estat pur. La valenciana Andrea Fabra s'ha guanyat el cel i de passada un futur sobresou (que només és diputada, pobreta) al gabinet de propaganda del seu partit. Per moltes voltes que hi donem no trobarem cap manera millor, més clara, més rotunda, més comprensible, més ajustada per definir la política del govern més (im)popular d'això que en diuen democràcia espanyola. Ras i curt: "¡Que se jodan!". Haver començat per aquí, coi. Ara es fan entendre. No deu ser per les ganes que en tenen, però els pot la urgència. Europa pressiona ("obliga", diuen) i els números (els que ens ensenyen i els que ens amaguen) no quadren. Per tant, si segueixen per aquest pedregar ells i els seus amics amnistiats encara s'hauran d'acabar rascant la butxaca. De veritat, vull dir. Per això ara volen que els comprenguem, que ens fem el càrrec de l'abast de la tragèdia, sense bajanades: ara necessiten de debò els nostres diners. Els de tots. Ja ni dissimulen. Ens menteixen, ens roben els calés, els drets i la dignitat, i aquí a callar i a complir, que si no això s'ensorrarà i serà per culpa nostra. Doncs jo també els ho diré ben clar i sense eufemismes...

Publicat a EL 9 NOU, el 20 de juliol de 2012

"Be water, my friend"

Ni tot el cinema espanyol és sempre igual d'histriònic que el de Pedro Almodóvar, ni tot el català és com el de Ventura Pons ni el xinès es limita a les arts marcials d'un Bruce Lee ara reconvertit en venedor de cotxes o a les acrobàcies de Jackie Chan. És ben obvi, però la nostra innata tendència a simplificar ens porta a oblidar-ho amb facilitat. La qüestió és que aquests dies a Vic tenim l'oportunitat de superar alguns d'aquests tòpics i fer un cop d'ull a un altre cinema, que no és el més habitual i que aquí ens arriba amb comptagotes sent molt generosos. Ahir va començar una nova edició de les Nits de Cinema Oriental, que és l'única mostra exclusivament dedicada al cinema asiàtic de tot l'Estat i que en nou anys ha passat de ser una projecció puntual a la Bassa dels Hermanos a ser un autèntic festival (en tots els sentits). Aquest, però, no és el seu principal mèrit. El que de debò cal destacar és l'esforç que durant aquest temps han fet els organitzadors, que del no-res han sabut crear una proposta de qualitat i interessant. Aquest any el festival s'ha encomanat a la mitològica figura d'un petit drac cantonès (símbol de la bona sort) per assegurar-se una nova edició amb èxit. No els farà falta. Ells ja han fet la feina.

Publicat a EL 9 NOU, el 13 de juliol de 2012.

Aquest article és per a tu

Ens diem que l'important és viure el present, però inevitablement ho fem mirant, ni que sigui de reüll, al futur. A quin? Depèn. Alguns són capaços de planificar a anys vista, d'altres amb mesos o setmanes ja en tenim més que suficient. A vegades hi ha per a qui només compten les hores. Sempre, però, necessitem donar per suposat un demà, encara que sigui immediat, encara que sigui incert, encara que sigui petit. Aixequem somnis i construïm projectes, gaudim de breus instants, ens emprenyem per bajanades, ens indignem, patim i estimem. Vivim. I assumim que el que no tenim temps de dir o de fer ara ho resoldrem més endavant. 
A vegades, però, aquesta segona oportunitat no arriba. Diumenge l'atzar, el mateix que un dia et va deixar cara a cara amb la felicitat, va reaparèixer cruel, malparit i desgraciat. Te la va prendre i sense avisar. En un moment. Un accident, una vida menys i un futur que ja mai serà. Converses pendents que quedaran en un calaix. Un comiat tan impossible com necessari. Tu tens el cor trencat de ràbia i de dolor, i nosaltres d'impotència. Tot trontolla i només ens queden els tòpics per no perdre'ns. No sé si el temps ho cura tot. El que sé segur és que serà necessari. Ho descobrirem junts, d'això no en dubtis. 

Publicat a EL 9 NOU, el 29 de juny de 2012

L'exigència del mestre

Deia ell que la literatura ens proporciona paraules precises, exactes, que "ens ordenen, ens curen, ens expressen i ens humanitzen". A nosaltres, que som "animals de paraules", doncs, dimarts la mort d'Emili Teixidor ens va deixar muts. Va ser un gran mestre en tots els sentits; va excel·lir tant en l'escriptura com en la pedagogia, però per sobre de tot va ser una persona exigent i crítica, amb ell mateix, amb la indústria cultural d'aquest país, i amb els lectors de la seva obra, fet, aquest, que mai li agrairem prou.
Emili Teixidor va reivindicar sempre la necessitat de demanar el màxim als seus seguidors, fins i tot (o sobretot) als més joves. Les seves, fossin per a adults o per a nens, no van ser mai històries fàcils però no per això ens van interessar menys, tot al contrari. Molt abans que ho fes l'aclamat Pep Guardiola, l'escriptor rodenc ja predicava -i també amb l'exemple- l'ara tan reivindicada cultura de l'esforç. Ell no concebia la literatura ni segurament la vida de cap més manera. Per ell adular els lectors, intentar complaure'ls sense demanar res a canvi suposava negar-los una de les principals virtuts de la gran literatura, que és obrir-se a nous llenguatges, interessos i a mons diferents. En definitiva, als altres.  


Publicat a EL 9 NOU, el 22 de juny de 2012

Santa Rita, Rita, Rita...

Crec que ha arribat el moment d'encomanar-nos als de dalt a veure si ens treuen d'aquest embolic. Una opció seria resar quatre parenostres a sant Honest, protector contra la corrupció, però diria que aquest fa temps que no exerceix; vés a saber si el tenim jubilat ja amb una pensió milionària. Els que es veu que treballen fi són sant Mateu, sant Cristòbal, sant Climent i sant Miquel Arcàngel, patrons, tots ells, dels banquers. Quatre, tu! Ara s'entén tot. Santa Rita, la dels impossibles, és una opció que pren força, però el meu preferit és sant Renat, el que invoquen els impotents. Perquè d'això n'anem sobrats i no només en la intimitat. La impotència és aquesta sensació terrible de saber que malgrat tots els esforços no es pot canviar la realitat. És el que ha portat, per exemple, les botigues de Collfred i Rafel Marín, a Vic, a penjar cartells als aparadors denunciant que els han robat diverses vegades i agraint irònicament la protecció que reben de les autoritats. Es demanen de què serveix denunciar-ho si els lladres resten impunes davant la llei. Aquesta és la crisi de la impotència. La crisi en lletra petita, la que no s'amaneix ni amb eufemismes ni amb grans titulars, però que existeix. I aquí ningú parla de rescat. 


Publicat a EL 9 NOU, el 15 de juny de 2012

L'Osonenca més autèntica

En ella tot és autèntic. El nom. Pilarín. Els cabells blanquíssims. Una veu entremaliada que juga a desafiar els timpans més exigents. I, finalment, un gran univers atapeït de petits personatges inconfusibles que porten la seva firma estampada a cada traç. Amb ells hem crescut més d'una generació. La Pilarín ens ha empès a volar a mons imaginaris de prínceps, follets i dimonis, i alhora ens ha ajudat a tocar de peus a terra, a la nostra terra, descobrint-nos les històries i els noms propis que ens han fet ser com som i arribar fins aquí. Allò, però, que l'ha convertit en Creu de Sant Jordi, Medalla d'Or de Vic o ara en Osonenca de l'Any 2011 no ho trobarem en cap dels seus llibres. Pilarín Bayés és, per sobre de tot, una persona generosa, compromesa i agraïda alhora, amb el país i sobretot amb les persones, petites i grans. Néta, filla i germana d'honorables metges, ella també ha volgut continuar amb la tradició familiar, però a la seva manera. Amb aquesta alegria i vitalitat que encomana i que tant la caracteritza, la ninotaire més coneguda del país ens alleuja sempre, si més no l'esperit. Per sort des de fa un temps li arriben els reconeixements. És bo que almenys en aquest cas no haguem fet tard.

Publicat a EL 9 NOU, el 8 de juny de 2012

Informe setmanal

Bankia (pobreta) i els 23.500 milions d'euros que vostè, jo i el veí de més avall li cedirem gentilment, i de moment, perquè no acabi de fer aigües; Aurelio Izquierdo (pobret també) i els 14 milions d'euros que ha de cobrar com a exdirector financer de Bankia per abandonar-la; la prima de risc (feta una coca) i el seu enèsim màxim històric (quina mandra); Mariano Rajoy (loquaç) i la seva primera compareixença pública en solitari per tranquil.litzar-nos (perdó, per tranquil.litzar els mercats); Carlos Dívar (sofert) i la consciència "tranquil.la" que li permet continuar sent el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial mentre se l'acusa d'haver gastat milers d'euros meus, seus i del veí de més avall en viatges a Marbella; Miguel Ángel Fernández Ordóñez (un altre màrtir), la seva dimissió com a governador del Banco de España i el seu silenci "per responsabilitat". I a les antípodes de tota aquesta pallassada, Ferran Latorre, capaç de renunciar a tocar el cel des de l'Everest per salvar la vida a un home i de passada demostrar-nos que, per sort, lluny d'aquesta espiral suïcida economicopolítica on estem instal.lats, encara hi ha allò que en Mikimoto en deia persones humanes. 

Publicat a EL 9 NOU, l'1 de juny de 2012 
Web Ferran Latorre: http://www.ferranlatorre.com

La cabina dels germans Marx

Com a l'anunci aquell de Kas de fa anys on t'obligaven a triar entre el de taronja o el de llimona (¿Y tú de quién eres?), sembla com si tot d'una tots ens haguéssim de posicionar forçosament a favor o en contra de la manifestació d'aquest dissabte a Vic. Digui, amb qui va vostè? És dels que creuen que és hora de dir que ja n'hi ha prou de consentir actituds intolerants i racistes, o dels que pensen que d'acord, però que ara no toca i que només amb una manifestació no anirem enlloc? Mulli's va! 
És ben trist que en nom de la cohesió social i de les proclames en contra del racisme haguem hagut de passar una setmana més digna de la cabina dels germans Marx que d'una ciutat com Vic, que no es mereix ni les actituds, ni els comentaris, ni les declaracions ni el tacticisme polític barroer i/o de sotamà que aquests dies han carregat l'ambient des de totes bandes. La iniciativa per aquest dissabte, totalment legítima, va néixer ja enverinada per la incapacitat dels polítics vigatans d'entendre's fins i tot en un tema tan seriós com la convivència. La pregunta ara ja no és tant què passarà dissabte a Vic sinó a partir de dilluns, perquè jo ja els ho diré ben clar: a mi, a la cabina dels germans Marx, que no m'hi busquin més. 

Publicat a EL 9 NOU, el 25 de maig de 2012

Ossos dins d'una caixa

I el vuitè dia Déu va crear Ikea i l'Home es va veure amb cor de muntar-se ell solet un paradís per quatre duros. El que menys, vivia en una casa amb jardí, conduïa un Cayenne i obria una immobiliària, i el que més, escalfava cadira en el consell d'administració d'algun banc gràcies a un bon amic polític. I Déu va pensar que en comparació amb aquesta bacanal de supèrbia el tràgic episodi d'Adam, Eva i la poma prohibida havia sigut una trista malifeta de parvulari. Cansat, s'hi va girar d'esquena sabent que el pitjor càstig no era l'expulsió del paradís sinó esperar que aquest s'anés podrint de mica en mica.
I així estem: agonitzant a la fi del món, que ja ho deien els maies. Bancs que es desplomen, primes de risc obeses i economistes reconvertits en apòstols. I a sota de tot, vostè i jo, amb cara de tontos, però conscients, a la fi, que els plats trencats de tot això que no entenem els estem pagant nosaltres.  L'únic consol que ens queda per tancar aquesta tràgica setmana (una més de tantes) és escoltar en directe diumenge a Vic els Mishima cantar "tot i que alguns semblaven recent baixats de l'arbre, en breu serien ossos dins d'una caixa. Per cada ànima, un abisme i una manera de fugir-ne".


Publicat a EL 9 NOU, el 18 de maig de 2012.

Tornaran les guarderies

Penso en les escoles bressol municipals i en els problemes que tenen per quadrar els comptes i em vénen al cap algunes preguntes. Per exemple: els ajuntaments realment confien que la Generalitat els acabarà pagant els diners que els deu del curs passat o els d'aquest? Som al mes de maig i encara no ha afluixat ni un euro i, al contrari, només es parla de retallades. Durant quant de temps les famílies es podran permetre invertir entre 200 i 300 euros cada mes en la llar d'infants del fill? (Això suposant que només en tinguin un en edat d'anar-hi). I per acabar, és necessari que més de la meitat de municipis osonencs tinguin una llar d'infants?
Des de les escoles bressol s'enfaden si parles de guarderies perquè diuen que ells no guarden nens com qui custodia els abrics a la porta d'una discoteca: ells eduquen. Tenen raó. Mai com ara s'havia vetllat tant per potenciar la creativitat, la confiança i l'autonomia dels més petits. A vegades penso que fins i tot potser en fem un gra massa. La realitat, però, és la que és i ens ha tocat viure en un país que en comptes d'avançar va enrere, amb un govern més pendent de salvar bancs amics que d'educar-nos. Per això, tard o d'hora, haurem de tornar a les guarderies o, qui pugui, als avis.

Publicat a EL 9 NOU, l'11 de maig de 2012