Demà farem dissabte

Demà donarem sentit a la dita i farem dissabte. I no ens temptarà gens ni mica la mandra, perquè no és una elecció sinó una necessitat: en dotze mesos hem acumulat tanta porqueria que al final aquesta ens ha fet perdre el demà passat de vista i tothom sap que en un present sense futur no s'hi pot viure.
Per això agafarem el raïm i farem net. Amb cada gra ens empassarem frustracions personals i col.lectives, retallades, hipoteques impagables, feines perdudes... A aquestes alçades tenim prou estómac per això i més. Engolirem els corruptes, els ineptes, els mentiders i els lladres d'alta volada. I és tanta la brutícia que potser necessitaríem doblar les campanades, però com que això és impossible caldrà recórrer al cava i fer tirar avall el que ens resti, amb un bon glop.
I així ens retrobarem amb el demà passat. Alguns, els més aplicats en la neteja, ens llevarem diumenge amb l'estómac remogut i el cap tèrbol però amb la tranquil.litat que dóna tenir-ho tot ben endreçat. Amb la innocència renovada ens direm que a casa passarem el drap més sovint i que a fora podrem viure sense haver d'aguantar aquells a qui els agrada la merda, s'hi rebolquen i fins i tot n'escupen. I que així serà pels segles dels segles. Bon any net!

Publicat a EL 9 NOU, el 30 de desembre de 2011
Imatge: Banksy (www.banksy.co.uk)

Una de caganers

Hi ha una tradició catalana que a Madrid ho està petant (així es diu ara en català modern): fer cagar el tió. Era evident que acabaria passant, perquè no cal ser gaire àgil de ment per adonar-se que en aquest cas l'esforç és mínim i, en canvi, l'efectivitat és absoluta. Els agrada tant, als veïns, que, a la seva manera, ja ho fan durar tot l'any.
Resumint, fer cagar el tió a la madrilenya consisteix a agafar els catalanets, amb barretina o sense (no cal filar prim aquí), alimentar-los amb alguna promesa (qualsevol cosa farà el fet, però s'ha de ser mínimament constant: compliment de l'estatut, inversions en infraestructures...), tapar-los amb una manteta i arribat el gran dia... donde dije digo digo Diego, pim, pam i apa... els catalanets hauran deixat, per exemple, 759 milions d'euros de regal. És la màgia del tió! Amb l'experiència, a la capital han après que a vegades els que són més de la ceba rondinen després de la patacada, però no passa res. És una situació transitòria. En aquest pessebre que tenim muntat des de fa temps, a l'únic que ens atrevim els catalans és a buscar un raconet on abaixar-nos els pantalons i, ben ajupits, deixar anar la mala llet acumulada. Amb la barretina sempre al cap, això sí. 


Publicat a EL 9 NOU, el 23 de desembre de 2011

Andorra, l'escapada!


Si mai li demanés a la meva àvia com puc blanquejar diners el més segur és que m'oferís una ampolla de lejía per deixar-los una estona en remull. La meva iaia l'únic que ha intentat fer blanc en aquesta vida és la roba. Els diners: del color que toca i a la llibreta. És el que em pensava que feien totes les àvies, almenys fins ara, però a Vic es veu que n'hi ha una, de 75 anys, a qui divendres la Guàrdia Civil va enxampar a la duana d'Andorra amb 10.600 euros sense declarar. L'entenc, a la senyora, perquè tothom sap que avui en dia visitar el petit país veí tampoc surt tant a compte si no fas una bona carregada. 
En general és d'admirar l'afany que tenen alguns, sense distincions d'edat ni de condició social, a sobreprotegir els seus estalvis. Se'ls estimen tant que fins i tot són capaços d'enviar-los ben lluny si així han d'estar més segurs. Ells i els diners. Això sí, com molt bé diu Sanjosex, el camí més curt no sempre és el més recte; a vegades s'han de fer unes giragonses i unes peripècies una mica estranyes. Sempre he pensat que si el temps que inverteixen a imaginar aquest camí se'l passessin treballant (de debò), serien encara més rics, que al cap i a la fi és el que volen, i segurament dormirien molt més tranquils. 

 Publicat a EL 9 NOU, el 16 de desembre de 2011

PortAventura a la vigatana

Quan arriba el Mercat Medieval el millor que pots fer si ets de Vic és fugir. Amb perdó dels organitzadors, el Mercat Medieval jo el porto al cor tot l'any i amb això ja vaig servida. No crec que els paradistes es refiïn del meu entrepà de botifarra per fer calaix. No hi tinc res en contra, però en un dia com avui tampoc puc evitar la sensació d'haver viscut quatre dies a PortAventura. 
Es diu que els catalans tenim tres dèries: el temps, els bolets i el futbol. Jo hi afegiria les fires medievals. Buscant per internet n'he trobat una vintena. Suposo que totes deuen ser si fa no fa igual de medievals que la de Vic (ja m'entenen), però aquesta té la particularitat de tenir un escenari privilegiat i de fer-se a prop de Barcelona. Del primer me n'enorgulleixo cada dia; del segon, en setmanes com aquesta, ja no ho sé. A mi tanta gent m'atabala. Dubto que molts visitants vegin gaire res, més enllà del clatell que tenen al davant mentre passegen. A ells sembla que els rellisca, perquè tornen cada any, però pel que fa als firaires ja no ho tinc tan clar. Per molta gent que hi hagi si aquesta no s'atura a comprar els números no surten. I el negoci és el negoci, el principal objectiu de qualsevol mercat, encara que el disfressem de medieval. 

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de desembre de 2011
Foto: Albert Llimós/ EL 9 NOU

La casa dels esperits

Aquestes festes seran diferents. Resulta que fa un parell de dies va i em truca l'Esperit Consumista per dir-me que, sentint-ho molt, no l'esperi aquestes properes setmanes. Que ell ja no és el que era. Que la crisi l'ha deixat molt tocat, més pàl.lid i més prim. Que veu polítics i estisores per tot arreu i això li treu el son... "Ooooh! I què faré sense tu aquest desembre?", l'interrompo jo tota egoista i preocupada. " Vés al metge, coi, si estàs fotut!", li etzibo. Em respon, alarmat, que a veure si m'he begut l'enteniment, tal com està la sanitat ara. "Jo el que necessito és descansar, que porto un ritme...". Llavors va i em deixa caure que si tan sola estic ja m'enviarà el seu cosí, l'Esperit Nadalenc, a qui es veu que ja he de conèixer perquè anys enrere, quan jo era petita, passava sovint per casa. "A veure, deixa'm pensar...És aquell que s'assembla tant a tu?", li demano. "Sí, sempre ens confonen, però en realitat ell és bastant més avorrit". Efectivament ja me'n recordo... vagament: generós, emotiu, tranquil i carinyós... de bona pasta, vaja. Ostres si en fa d'anys que no en sé res! "Doncs, què hi farem, digues-li que vingui", em conformo jo, resignada. A falta de consum, esperit nadalenc. Ja em diràs! Quin remei... 

Quina vergonya...

Tan típic com la llonganissa, la boira, el Merma o l'Estudiant, a Vic tenim el que podríem batejar com el quèdiran. Què diran si vaig amb un noi que, mira per on, és negre? Què diran si després de 30 anys de matrimoni em canso d'aguantar l'home i em divorcio? Què diran si... El quèdiran és molt comú -que no vol dir exclusiu- d'allò que es coneix com lagentdeVicdetotalavida. No se'ls escapa la més mínima dels altres ni l'oportunitat d'explicar-ho i saben (i això és un malviure) que les ganes de xafardejar són recíproques. Vist el que hi ha, doncs, algú pot pensar que aquesta gent anirà a omplir el cabàs al Banc dels Aliments? Algú se'ls imagina exposant-se a fer cua (al carrer!) entre magribins i sud-americans? Perquè, d'altra banda, tothom sap que allà només hi van els immigrants... A Càritas se senten impotents perquè són conscients que les més de 700 famílies que cada mes utilitzen aquest recurs són tan sols la punta d'un gran iceberg que no emergeix per la hipocresia i la vergonya dels que no volen reconèixer -perquè llavors quèdiran?- que són tan o més pobres que el subsaharià del pis del costat. Temps al temps i anirem comprovant què pot més a la ciutat dels Sants de Miquel Llor, si l'orgull o la gana. 


Publicat a EL 9 NOU, el 25 de novembre de 2011



El risc d'arriscar-se

Albert Bosch i Carles Gel s'han passat 11 dies tancats en una tenda diminuta enmig de la immensitat de l'Antàrtida i d'una tempesta de neu i vent que els impedia tant retrocedir com avançar. Una bogeria física, però sobretot mental. Una contradicció extrema, perquè mentre el cos amb prou feines es pot moure el cap funciona perillosament i a tot drap. És el preu que han hagut de pagar per intentar assolir un somni. 
Com diria Eduard Punset "el poder de la mente és enormeee". Som nosaltres els que en decidim els límits. Hi ha persones valentes, com Bosch o Gel, que no temen assumir riscos i que el que menys es plantegen en el camí cap a l'èxit és abandonar, si no és que es posi en joc la seva supervivència. Per a ells la vida és una superació constant. Malauradament són una excepció. Per a la majoria de la gent l'autèntic repte és aixecar-se del sofà, des d'on és molt més còmode i pràctic veure com la vida et passa pel davant, encara que això impliqui renunciar a la felicitat. Devem ser mandrosos per naturalesa. Com els gats. La diferència és que aquests animals es poden permetre el luxe de malgastar sis vides i encara els en queda una; nosaltres no ens n'adonarem i el temps ja se'ns haurà menjat. 


Publicat a EL 9 NOU, el 18 de novembre de 2011

Un trèvol de quatre fulles (II)

Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.

Un trèvol de quatre fulles

Es veu que per cada deu mil trèvols de tres fulles en neix un de quatre, d'aquí que trobar-ne un d'aquests sigui un fet excepcional que la saviesa popular vincula a la bona sort. Jo he de confessar que ja fa temps que en tinc un. No em vaig haver de perdre mai per cap bosc per trobar-lo. La providència me'l va deixar davant la porta, dins d'una caixeta, embolcallat amb cotó fluix. Encuriosida amb la troballa, des d'aquell dia me l'he mirat i remirat moltes vegades. Al principi i a simple vista les quatre fulles em semblaven ben iguals. Fortes, subjectades a la mateixa tija. Poc a poc però, vaig anar descobrint petites irregularitats. Diferències imperceptibles però interessants que les feien úniques.
Com que sóc poc donada a les supersticions en algun moment me n'he arribat a oblidar. El tenia allà guardat, en un raconet, a vegades mig empolsinat i tot. Fins que arriba aquell dia que la vida, amb els seus malabarismes, et mareja i et sacseja fins al moll de l'os. I enmig de la nit més negra, i sense saber ni com ni de quina manera, et torna a les mans. Més verd que mai. Observes que una de les fulles s'ha mig pansit, però alguna cosa et diu que no has de patir. Les altres tres, fermes, l'aguantaran el temps que necessiti per recuperar la vitalitat perduda. I és així com, sense ser supersticiosa, et sents la persona més afortunada del món. A les fosques, amb aquest petit tresor de quatre fulles que t'il.lumina i t'empeny endavant. 

Tot és qüestió de formes

Qualsevol bon polític sap que en un moment donat i per esgarrapar algun vot es pot arribar a perdre la decència, la vergonya o el respecte, però mai, mai, mai s'han de perdre les formes. Quedar bé és el tot en política i més si tenim eleccions a la cantonada. Per això mateix fa tres dies que visc amb el cor ben encongit. És des que vaig escoltar l'alcalde de Vilanova de Sau, Joan Riera, explicar dimarts a EL 9 TV com des de la Diputació han imposat a dit el nou president del Consorci de l'Espai Natural Guilleries-Savassona. Això tot i saber que els municipis que formen part d'aquest organisme (Folgueroles, Sant Julià, Tavèrnoles, Vilanova i Sant Sadurní d'Osormort) ja s'havien posat d'acord per continuar com fins ara. Vaja que, perquè ens entenguem, fins fa quatre dies ho portava un Riera, en Joan, del PSC, i ara hi ha un altre Riera, l'Enric, alcalde de Sant Sadurní d'Osormort i, casualment, de CiU, el mateix partit que mana a la Diputació.
Trobo que aquests convergents de la Diputació s'han begut l'enteniment. Han d'actuar amb més discreció. Ja que les decisions consensuades lluny de l'àrea metropolitana se les passen per allà on s'acaba l'esquena almenys que facin el favor de dissimular-ho. És l'únic que podem esperar d'alguns bons polítics de la capital, per a qui la vocació de servei al país no va més enllà de les ganes d'escalar dins el corresponent partit. 


Publicat a EL 9 NOU, l'11 de novembre de 2011

Munyir vaques sense llet

Un temps enrere (i no cal pas anar gaire enllà) alguns alcaldes de pobles petits es van dedicar amb autèntica devoció a esprémer al màxim les mamelles de les vaques que tenien més a mà. Llavors totes eren esplèndides. Vaques grasses. Així, com qui no vol la cosa, als municipis d'aquests alcaldes hi van anar apareixent teatres, poliesportius, camps de gespa artificial i un llarg etcètera d'equipaments imprescindibles per als seus pocs centenars d'habitants. Instal.lacions idèntiques, moltes vegades, a les del poble del costat. Algú hauria pogut pensar que un municipi, posem pel cas, amb poc més de 3.000 residents, potser no necessitaria un teatre de 4,5 milions d'euros amb grades que es pleguessin en pocs minuts. Algú ho hauria pogut pensar, si no fos perquè la majoria estava ocupada munyint les seves pròpies vaques per comprar-se un tot terreny, marxar de viatge o canviar el piset de tres habitacions per una casa amb jardí. Ja se sap que a ningú li agrada ser menys que el veí, i això tant val per a l'individu com per al col.lectiu. 
I ara, que als pobres animals se'ls marquen totes les costelles, no sabem d'on treure els diners per acabar o mantenir tanta monumentalitat, ni a dins ni a fora de casa. Ha arribat l'hora de lamentar-nos i passar fred perquè no podem ni pagar la calefacció. Ja no volem aparentar ser més que el veí, perquè prou feina tenim per ser nosaltres mateixos. 


Publicat a EL 9 NOU, el 28 d'octubre de 2011