No m’agraden els bombons: Als núvols

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Als núvols. Mostrar tots els missatges

Cada dia pot ser Sant Jordi

Aquells que t'arriben quan menys te'ls esperes. Els que no havies demanat als Reis, perquè ja fa temps que ni escrius cartes ni creus en monarques ni en princeses, o els que no et recorden simplement que ja ets un any més vella, que qui dia passa any empeny i tu, en canvi, resulta que continues al mateix lloc de sempre. Els que t'agafen en fora de joc, desprevinguda. Els que desemboliques amb un "però per què?" als llavis. Els que no es fan per compliment sinó perquè vé de gust. Els més escasos perquè no els dicta cap calendari. Són tots aquests, sens dubte, els millors regals.

Els que et demostren que cada dia pot ser Sant Jordi.

Sóc paleta

Per imperatiu emocional construeixo al meu voltant
murs de contenció, parets i muralles.
Si les ganes m'acompanyen aixeco un palau;
si se'm menja la mandra m'invento una cabanya.

I allà dins ben ajupida
tanco els ulls,
respiro silenci,
i el cor, alleugerit, descansa.

Per la incompetència, però,
del tapaforats que no té
ni vocació ni paciència
i a sobre és pocatraça,
amb una bufada i quatre paraules boniques
la gran obra s'esquerda, s'esfondra i es fa a miques.

Acceptar!

T'he esborrat de la meva vida.

Hòstia, tant pensar com fer-ho i a l'hora de la veritat ha sigut ben fàcil. Amistats. Avall, avall, avall... fins al teu nom. A la mateixa línia, a la dreta: amistats. Clico a sobre i al final de tot: esborrar amistat. "Està segur que desitja esborrar aquesta amistat?". Del tot. Acceptar. I ja està. I el cor em va a cent, tinc fred, el cos em tremola, però ja està. Ara ja només ets el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. 250.000 exemplars venuts. Núm. 1 de no ficció. Gent tòxica. I una calavera just al mig de la ò, cosa que diu molt (poc) del món que m'ha tocat viure i, sobretot de tu. Me'l vaig comprar no fa gaire, suposo que per deformació professional, per aquella necessitat de saber què passa, de trobar respostes, d'entendre-ho tot. Saps? Ja m'ho deien: "El problema és ell, no tu". Ja ho sé, coi, però si ja ho sé. Però no l'entenc! Suposo que llegir-ho amb lletra d'impremta m'ha ajudat a veure-ho del tot clar. No ets especial. No ets diferent. I sobretot: no sóc jo. Tu ets només un capítol: el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. Ben escrit, ben descrit. I, més enllà d'això, ara per ara ja ets només una bossa, a sobre del moble del menjador, plena de relíquies d'uns mesos que ja he tapat amb Típex i que demà desapareixeran de la meva vista perquè te la faré arribar, la bossa. Compta els records que t'hi he ficat a dins, a veure si hi són tots, els que te'n recordis: ... un tatuatge -paciència-, una granota de festa major barcelonàutica, Perpinyà. Albert Pla... Jo no els vull, aquests records. Em fan mal. Em fas mal. I això que ho tinc tan clar! Esborrar amistat? .... Un petó.

Un trèvol de quatre fulles (II)

Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.

Un trèvol de quatre fulles

Es veu que per cada deu mil trèvols de tres fulles en neix un de quatre, d'aquí que trobar-ne un d'aquests sigui un fet excepcional que la saviesa popular vincula a la bona sort. Jo he de confessar que ja fa temps que en tinc un. No em vaig haver de perdre mai per cap bosc per trobar-lo. La providència me'l va deixar davant la porta, dins d'una caixeta, embolcallat amb cotó fluix. Encuriosida amb la troballa, des d'aquell dia me l'he mirat i remirat moltes vegades. Al principi i a simple vista les quatre fulles em semblaven ben iguals. Fortes, subjectades a la mateixa tija. Poc a poc però, vaig anar descobrint petites irregularitats. Diferències imperceptibles però interessants que les feien úniques.
Com que sóc poc donada a les supersticions en algun moment me n'he arribat a oblidar. El tenia allà guardat, en un raconet, a vegades mig empolsinat i tot. Fins que arriba aquell dia que la vida, amb els seus malabarismes, et mareja i et sacseja fins al moll de l'os. I enmig de la nit més negra, i sense saber ni com ni de quina manera, et torna a les mans. Més verd que mai. Observes que una de les fulles s'ha mig pansit, però alguna cosa et diu que no has de patir. Les altres tres, fermes, l'aguantaran el temps que necessiti per recuperar la vitalitat perduda. I és així com, sense ser supersticiosa, et sents la persona més afortunada del món. A les fosques, amb aquest petit tresor de quatre fulles que t'il.lumina i t'empeny endavant.

Dospuntzero

Quan falla la connexió només ens resta el silenci.

Jocs

Les tens totes davant teu. Amuntegades, desordenades, dibuixant un petit caos sobre la taula del menjador. No les has comptat però amb bona fe creus que no n'hi deu faltar cap. Alces les celles, t'arremangues les mànigues de la camisa i respires profundament. Saps que no serà fàcil, però tampoc t'ho imagines de cap altra manera. Són més petites del que havies pensat i, les punyeteres, s'assemblen traïdorament, però tu tens bon ull i moltes hores per endavant. Sabràs trobar l'encaix. Somrius i n'agafes una qualsevol, a l'atzar. Els teus dits la passegen per davant la resta i amb els ulls, àvids de resultats, examines els contorns, les coincidències, les possibles combinacions... fins que l'encertes i comproves com s'ajusten les unes amb les altres. Una i una altra vegada. I a poc a poc, amb cops de sort i cabassos de paciència, aquell escampall de peces s'ordenen en una imatge, un dibuix en blanc i negre, tant brillant que hi pots imaginar reflectit el teu victoriós somriure. El joc és a punt d'acabar, però lentament el que es preveia com un final feliç es converteix en un agre desengany. Alguna cosa falla. Quan ja ho donaves tot per fet descobreixes que la vida no és un puzzle sinó un tauler d'escacs. Que les regles del joc han canviat i que tot torna a començar.