Lladres d'estar per casa

Adormir-se a la feina no diu gaire res de bo d'aquell que ho fa. I encara menys quan parlem de treballs que exigeixen concentració, precisió i agilitat (mental i de reflexos). No concebem, per exemple, un cirurgià roncant mentre fa anar el bisturí o un pilot fent una becaina al volant d'un avió. Però que digui que no ho imaginem no vol dir que no pugui passar. Tampoc hauríem dit mai que un lladre es pogués adormir al sofà de la casa on ha entrat a robar, i això bé que ha succeït aquesta setmana a Vic. 
Si Pere Calders fos viu, a hores d'ara d'aquesta història ja n'hauria sortit un conte. Això d'entrar a robar en un pis i a l'hora de la veritat buidar-ne la nevera i acabar adormit al sofà fins que et desperta el propietari de l'immoble té aquell punt d'inversemblança que tan bé utilitzava aquest escriptor per reflexionar sobre els aspectes més absurds de la condició humana. Perquè darrere d'aquesta situació que a primera vista ens pot fer certa gràcia s'hi amaga una realitat més aviat tràgica. Vivim en una societat capaç d'engendrar, d'una banda, delinqüents de guant blanc ben vestits i amb corbata de marca i, de l'altra, lladres d'estar per casa. Com el de Vic. Persones sense present i sense futur. Tan deixades de la mà de Déu que poden renunciar tranquil.lament al seu botí a canvi de poder-se posar a la pell durant una estona d'aquells que tenen la nevera plena, un bon sofà i un plat a taula. 

Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 23 de juny de 2011

Som el que pactem?

És el trending topic de la política catalana. Tothom en parla. A favor i en contra. Alguns l'han buscat desesperadament. D'altres el tenen ja a la mà, però sembla que els cremi. És el pacte. L'agulla d'estendre d'on penja tot plegat.
Els catalans en som fans des de fa anys i panys. L'historiador Jaume Vicens Vives, gran teòric del pactisme català, deia que forma part del nostre caràcter, tot i que la història també s'ha encarregat de demostrar que no sempre ho fem de grat o que a vegades potser hauria valgut més tirar pel dret. Les societats avancen al ritme dels pactes que són capaces d'assolir, però sobretot de pair. Acceptar aquest joc implica un gran exercici de responsabilitat personal i alhora confiança amb l'altra part. Som el que pactem? No. Som el que complim d'allò prèviament pactat. 
El dia a dia està ple de petites aliances, puntuals o estables, que ens frenen o ens fan tirar endavant. Amb un mateix, amb la parella, a la feina, amb els veïns, amb la resta de ciutadans... Hi ha pactes voluntaris, il.lusionants, que lluïm més que unes sabates noves, i pactes de conveniència: acords a la corda fluixa que s'aguanten fent equilibris i per necessitat. Pura supervivència. En aquest cas caldrà anar molt amb compte. Tenir els ulls ben oberts. Hi ha qui s'imagina firmant un pacte entre cavallers i, a l'hora de la veritat, darrere l'armadura del que té al davant qui s'hi amaga és el diable.


Publicat a la contraporta d'EL 9 NOU, el 10 de juny de 2011