Una cosa que funciona

Des d'aquest dijous i fins dissabte se celebra a Vic la Fira de la Biomassa Forestal de Catalunya. Ja ho sé... Si no és que un sigui del gremi, a primer cop d'ull la biomassa forestal no semblaria un tema especialment apassionant. Una servidora, per exemple, no s'ha entretingut mai a pensar gaire estona en calderes ni en pèl·lets. De moment. Diria que fins i tot és un sector encara bastant desconegut. Què en sap vostè de la biomassa forestal? Jo no gaire res, la veritat però he de reconèixer que aquesta fira m'encanta. Ho dic de debò. Saben per què? Perquè és un èxit. Així de senzill. Tothom n'està content. I això que hauria de ser habitual és un fet excepcional. Avui en dia poques coses funcionen o almenys aquesta és la sensació que transmetem els mitjans de comunicació. Per això cada vegada hi ha més gent que decideix desconnectar, que s'aïlla en el seu dia a dia més proper, on no hi caben ni Merkels, ni Rajoys ni Bárcenas. En setmanes com aquesta a vegades no hi entra ni el futbol. Cada vegada són més els que dimiteixen, fastiguejats, de tot el que els envolta. Retallen -concepte estrella- la realitat a la seva mida. És una llàstima, però és comprensible. Les bones notícies sempre han estat escasses, però ara ja són una espècie en extinció. Aprofitem-les.

Publicat a EL 9 NOU, el 22 de febrer de 2013

La merda fa pudor... o no?

Sense ànims d'ofendre a ningú, però l'actualitat d'aquests últims dies s'ha encarregat de demostrar que com a societat devem ser tirant a bruts. Només així s'entén que haguem sigut capaços de conviure durant tant de temps amb tanta porqueria sense ni adonar-nos-en o, en el cas dels que tenen el nas més fi, fent com si hagués de ploure. Fins ara, que ens hem trobat que les catifes semblen les muntanyes de Montserrat de tanta merda que amaguen. Ja és impossible dissimular i no donem l'abast amb històries que no ens empassaríem ni en una pel·lícula de sobretaula el cap de setmana. I en surten tantes que amb prou feines ens sorprenem, perquè un escàndol en tapa un altre i és impossible abastar-ho tot. Qui se'n recorda avui de les llibretes d'en Bárcenas o les festes de confeti de l'Ana Mato? Què ens depararà la setmana vinent? En qualsevol cas, aquí els únics que fan veure que s'alteren davant un nou escàndol són els presumptament afectats. Som els reis de la picaresca -cadascú amb els seus tripijocs, de més o menys envergadura-, els pactes de silenci i les picades d'ullet de complicitat. Ens pensem que la merda no fa pudor, quan en realitat l'únic que passa és que de tant olorar-la ens hi hem acabat acostumant.

Publicat a EL 9 NOU, el 15 de febrer de 2013

La taula del rei Artús

Mentre aquesta setmana Mariano Rajoy s'entretenia jugant d'amagatotis amb els seus hilillos en algun racó de la Moncloa, el rei Artús s'afanyava a convocar els cavallers al voltant de la taula rodona, d'una banda, i, de l'altra, els periodistes, en aquest cas, al voltant dels prohoms. L'objectiu: lluitar contra el Gran Mal que amenaça de destruir el reialme i, de passada (o sobretot), que se sàpiga que aquí es fan coses. Després de donar-hi voltes durant dues hores els convocats van emetre el solemne veredicte. Amb tres paraules, que diria el torero: "Cal fer net". Sentència que, com a mínim, es mereix ara mateix un punt i a part.
Per demostrar que aquí anem per feina res millor que desenterrar un acord signat pels partits catalans fa 12 anys i que es veu que encara no han tingut temps de complir. Què, un altre punt i a part?
Haurem d'esperar a les conclusions que surtin de la propera reunió al voltant de la taula rodona per saber si, més enllà de la parafernàlia mediàtica que han muntat, a la cort del rei Artús tenen la intenció d'actuar de debò. Vull dir, si tenen clar que per fer net el més fàcil és deixar-se d'Excaliburs i passar l'escombra. Començant pel portal de casa.

Publicat a EL 9 NOU, el 8 de febrer de 2013
Foto: Pere Virgili/ Diari Ara

I vosaltres, més (un altre cop)

El polític no ha tingut temps de mossegar l'entrepà de l'esmorzar que la presentadora del magazín matinal ja l'obliga, des del televisor del bar, a digerir un nou escàndol. I aquest cop és dels seus. Para atenció per si diuen el seu nom, però l'únic que arriba a sentir-se és el cor. El mòbil, a la butxaca de l'americana, ja fa estona que sona: números desconeguts, la dona, l'amant i algun company de partit. Al polític li tremolen les mans i la suor li enganxa la camisa a l'esquena. Qualsevol moviment pot ser un pas en fals. Pensa, es diu a ell mateix, pensa... El mòbil sona un altre cop i un altre i un altre, però ell no l'agafa. El polític encara no sap exactament de què es parla (al bar ja fa estona que miren l'MTV), però això ara mateix li és igual. El polític fa molts anys que fa de polític. Ho negarà tot, es farà l'indignat, amenaçarà amb accions judicials i remenarà la merda dels altres, amb un clàssic I vosaltres més. El polític es posa bé la corbata. No pensa dimitir. Mai. I si després de les següents eleccions, per alguna casualitat, des de dalt decidissin apartar-lo de primera línia, exigirà com a mínim un càrrec en algun consell assessor o organisme públic. Només faltaria... Que per això s'ha passat mitja vida servint al partit...

Publicat a EL 9 NOU, l'1 de febrer de 2013