Ossos dins d'una caixa

I el vuitè dia Déu va crear Ikea i l'Home es va veure amb cor de muntar-se ell solet un paradís per quatre duros. El que menys, vivia en una casa amb jardí, conduïa un Cayenne i obria una immobiliària, i el que més, escalfava cadira en el consell d'administració d'algun banc gràcies a un bon amic polític. I Déu va pensar que en comparació amb aquesta bacanal de supèrbia el tràgic episodi d'Adam, Eva i la poma prohibida havia sigut una trista malifeta de parvulari. Cansat, s'hi va girar d'esquena sabent que el pitjor càstig no era l'expulsió del paradís sinó esperar que aquest s'anés podrint de mica en mica.
I així estem: agonitzant a la fi del món, que ja ho deien els maies. Bancs que es desplomen, primes de risc obeses i economistes reconvertits en apòstols. I a sota de tot, vostè i jo, amb cara de tontos, però conscients, a la fi, que els plats trencats de tot això que no entenem els estem pagant nosaltres.  L'únic consol que ens queda per tancar aquesta tràgica setmana (una més de tantes) és escoltar en directe diumenge a Vic els Mishima cantar "tot i que alguns semblaven recent baixats de l'arbre, en breu serien ossos dins d'una caixa. Per cada ànima, un abisme i una manera de fugir-ne".


Publicat a EL 9 NOU, el 18 de maig de 2012.