Ens diem que l'important és viure el present, però inevitablement ho fem mirant, ni que sigui de reüll, al futur. A quin? Depèn. Alguns són capaços de planificar a anys vista, d'altres amb mesos o setmanes ja en tenim més que suficient. A vegades hi ha per a qui només compten les hores. Sempre, però, necessitem donar per suposat un demà, encara que sigui immediat, encara que sigui incert, encara que sigui petit. Aixequem somnis i construïm projectes, gaudim de breus instants, ens emprenyem per bajanades, ens indignem, patim i estimem. Vivim. I assumim que el que no tenim temps de dir o de fer ara ho resoldrem més endavant.
A vegades, però, aquesta segona oportunitat no arriba. Diumenge l'atzar, el mateix que un dia et va deixar cara a cara amb la felicitat, va reaparèixer cruel, malparit i desgraciat. Te la va prendre i sense avisar. En un moment. Un accident, una vida menys i un futur que ja mai serà. Converses pendents que quedaran en un calaix. Un comiat tan impossible com necessari. Tu tens el cor trencat de ràbia i de dolor, i nosaltres d'impotència. Tot trontolla i només ens queden els tòpics per no perdre'ns. No sé si el temps ho cura tot. El que sé segur és que serà necessari. Ho descobrirem junts, d'això no en dubtis.
Publicat a EL 9 NOU, el 29 de juny de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada