Competència deslleial

Tinc un dúplex a cinc minuts de Vic. Me'l vaig comprar en aquella època en què si insinuaves que volies anar de lloguer podies acabar a la presó. Apa aquí! Que això és tirar els diners! Vaig fer el que tocava i vaig tenir sort perquè encara em va sortir bé de preu. La vida, però, dóna moltes voltes i ara fa cinc anys que hi vaig penjar el cartell. Es ven. Preu ajustat al pis i al mercat. Ho juro. No es tractava d'especular sinó de fer les paus. Tres dies i ja tenia compradors. Visca. L'alegria va durar les hores que la parella va trigar a anar al banc i que aquest els negués el crèdit. A ells i a tots els que després hi han anat passant. No cal ser gaire llest per entendre que això serà així pels segles dels segles. Exactament fins que aquesta entitat bancària s'hagi tret de sobre els milers d'habitatges que té en propietat i que posa a la venda a preus molt inferiors al del meu pis. Ara els promotors es queixen que no poden competir amb els bancs. Caram. Quina novetat. Es tiren els plats pel cap els que fa uns anys vivien en una autèntica lluna de mel, un fer i desfer constant, i a la resta de propietaris petits que volem deixar de ser-ho ens queda només l'opció de mirar-nos-ho de lluny i amb resignació. Pagant, això sí, la hipoteca cada mes. 

Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'octubre de 2012.