Sí, miri, sort que ja s'acaba

Aquesta hauria d'haver estat una campanya excepcional. Tant com les decisions que se n'haurien de derivar a partir dels resultats de les eleccions de diumenge. L'excepcionalitat, però, ha acabat diluïda en els engranatges de la maquinària electoral i entre uns i altres hem tornat a convertir aquests quinze dies en la mare de tots els testos de resistència, física i psicològica. Hem comptat amb el cartellisme habitual, els mítings i els debats televisius -més o menys representatius-. Hi hem afegit també una expectació desaforada per col·leccionar manifestos de suport, amb els corresponents famosos de torn. Hem al·lucinat amb les declaracions d'alguns polítics espanyols que, en teoria, havien d'ajudar als seus respectius candidats catalans. Hem confirmat, una vegada més, que El Mundo sembla més una empresa de tractament de residus al servei de la pàtria espanyola que un mitjà de comunicació i que molts catalans a l'estranger s'hauran hagut de quedar un altre cop, oh quina casualitat, sense votar. I finalment, alerta, hem descobert que l'extinent coronel Antonio Tejero és viu i que és molt de la broma, tot i que això ja ens va quedar clar fa temps. Com diria aquell: "Sí, miri, sort que ja s'acaba".

Publicat a EL 9 NOU, el 23 de novembre de 2012