Santa Rita, Rita, Rita...

Crec que ha arribat el moment d'encomanar-nos als de dalt a veure si ens treuen d'aquest embolic. Una opció seria resar quatre parenostres a sant Honest, protector contra la corrupció, però diria que aquest fa temps que no exerceix; vés a saber si el tenim jubilat ja amb una pensió milionària. Els que es veu que treballen fi són sant Mateu, sant Cristòbal, sant Climent i sant Miquel Arcàngel, patrons, tots ells, dels banquers. Quatre, tu! Ara s'entén tot. Santa Rita, la dels impossibles, és una opció que pren força, però el meu preferit és sant Renat, el que invoquen els impotents. Perquè d'això n'anem sobrats i no només en la intimitat. La impotència és aquesta sensació terrible de saber que malgrat tots els esforços no es pot canviar la realitat. És el que ha portat, per exemple, les botigues de Collfred i Rafel Marín, a Vic, a penjar cartells als aparadors denunciant que els han robat diverses vegades i agraint irònicament la protecció que reben de les autoritats. Es demanen de què serveix denunciar-ho si els lladres resten impunes davant la llei. Aquesta és la crisi de la impotència. La crisi en lletra petita, la que no s'amaneix ni amb eufemismes ni amb grans titulars, però que existeix. I aquí ningú parla de rescat. 


Publicat a EL 9 NOU, el 15 de juny de 2012