Quan era petita em vaig beure la meitat d'una ampolla d'aigua de Lourdes que teníem per casa amb l'esperança que em curés un refredat. Va ser una gran decepció. Irrepetible, perquè ara els prestatges d'Ikea combinen a la perfecció amb ginebres de disseny, però no amb verges de plàstic que vessen aigua falsament miraculosa pel cap. Pocs anys després la meva àvia se'm va emportar a missa, a l'església de Sant Felip, a Vic. Jo arrossegava una grip de cavall: el cap no em parava de donar voltes, estimulat per un sermó in(de)finit i la intensa olor d'unes espelmes que no em deixaven respirar. No hi he tornat mai més, a Sant Felip. Entendran, doncs, que ja de petita pensés que l'Església era poc de fiar. I això, amb un lliri a la mà: sense tenir ni idea de Vatileaks, denúncies de proxenetisme ni els escàndols que anys després han vist la llum. La renúncia de Benet XVI, per imprevista i impensable, ha estat tota una sorpresa en una Església immobilista i rància -tret d'alguna excepció lluny del Vaticà-, i, en general, en una societat on el menys viu s'enganxa al cul de qualsevol cadira. Caldrà esperar a veure què gosa fer el proper papa. Deu ser que la meva fe és molt minsa, però em semba que els miracles, ni a Lourdes... ni a Roma.
Publicat a EL 9 NOU, l'1 de març de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada