Quan portes 20 minuts conduint per l'Eix Transversal cap a Girona a 60 quilòmetres per hora, enganxada al cul d'un camió de Transportes Zamar, d'Oviedo, i embotida en una rua inacabable de vehicles, et converteixes en un ésser letàrgic i et preguntes: podria ser pitjor? Acte seguit Murphy s'afegeix a la festa i s'incorpora a la processó un dels camions de les obres que t'obliga a reduir la velocitat fins als 40 quilòmetres per hora. I tu i la teva impotència us quedeu allà, dins el cotxe, jugant a endevinar quina deu ser la feina de cadascun dels treballadors que es mouen -també letàrgicament- entre màquines excavadores.
A mi que el desdoblament avanci a bon ritme i se sàpiga que s'acabarà el 2013 no em consola de res. Ara mateix fa la sensació que tampoc cal fer cap bestiesa per acabar patint algun ensurt, en el millor dels casos. És de suposar que al capdavant de les obres hi ha professionals que deuen haver considerat totes les opcions a l'hora de planificar-les. És de suposar que deurien saber el tipus de carretera que és la que va de Sant Julià a la Fullaca abans de desviar-hi el trànsit i provocar un col·lapse monumental, dimarts a la nit. És de suposar que un fet així no tornarà a passar i que si no s'ha restringit el pas de camions per l'Eix mentre dura el desdoblament deu ser perquè no es pot. Suposem-ho doncs i carreguem-nos de paciència. Només falten dos anys.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 22 de juliol de 2011
En una dècima de segon
Que Josep M. Membrado sap aprofitar bé el temps no li ho pot negar ningú i menys després d'emportar-se el Ral·li Osona per una dècima de segon. Una dècima de segon és una mesura que per a la majoria no va més enllà de la pura abstracció. Ens movem per hores, minuts, segons i, com a molt, pels pèls. A tothom li ha anat d'un pèl alguna cosa alguna vegada, però ningú ho atribuirà exactament a una dècima de segon. Hi ha dies que anem amb el temps just, però tampoc sabríem dir quantes dècimes ens haurien de regalar per anar més descansats. I això que per una dècima segurament haurem patit o evitat una cagarada de colom al cap, haurem perdut o agafat un tren o fins i tot ens hi haurem jugat la vida. La nostra sort o desgràcia és que no en som gens conscients.
Tot al contrari, alguns esportistes -atletes, ciclistes, nedadors o pilots com el d'Olost- perceben clarament cadascuna de les fraccions d'un segon i per ells totes compten. Saben que d'això en dependrà la victòria o el fracàs. Més enllà del món competitiu, però, és impossible ballar vint-i-quatre hores al dia al compàs de dècimes de segon. Ens tornaríem bojos. Ara, sí que potser ens aniria bé assumir que encara que no les veiem hi són i que cada segon, cada dècima, que dediquem a un objectiu ens acosta una mica més a ell. Els esportistes, com Membrado, ho saben prou bé. La clau és creure-s'ho i lluitar fins al final. No hi ha més.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 8 de juliol de 2011
Tot al contrari, alguns esportistes -atletes, ciclistes, nedadors o pilots com el d'Olost- perceben clarament cadascuna de les fraccions d'un segon i per ells totes compten. Saben que d'això en dependrà la victòria o el fracàs. Més enllà del món competitiu, però, és impossible ballar vint-i-quatre hores al dia al compàs de dècimes de segon. Ens tornaríem bojos. Ara, sí que potser ens aniria bé assumir que encara que no les veiem hi són i que cada segon, cada dècima, que dediquem a un objectiu ens acosta una mica més a ell. Els esportistes, com Membrado, ho saben prou bé. La clau és creure-s'ho i lluitar fins al final. No hi ha més.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 8 de juliol de 2011
Lladres d'estar per casa
Adormir-se a la feina no diu gaire res de bo d'aquell que ho fa. I encara menys quan parlem de treballs que exigeixen concentració, precisió i agilitat (mental i de reflexos). No concebem, per exemple, un cirurgià roncant mentre fa anar el bisturí o un pilot fent una becaina al volant d'un avió. Però que digui que no ho imaginem no vol dir que no pugui passar. Tampoc hauríem dit mai que un lladre es pogués adormir al sofà de la casa on ha entrat a robar, i això bé que ha succeït aquesta setmana a Vic.
Si Pere Calders fos viu, a hores d'ara d'aquesta història ja n'hauria sortit un conte. Això d'entrar a robar en un pis i a l'hora de la veritat buidar-ne la nevera i acabar adormit al sofà fins que et desperta el propietari de l'immoble té aquell punt d'inversemblança que tan bé utilitzava aquest escriptor per reflexionar sobre els aspectes més absurds de la condició humana. Perquè darrere d'aquesta situació que a primera vista ens pot fer certa gràcia s'hi amaga una realitat més aviat tràgica. Vivim en una societat capaç d'engendrar, d'una banda, delinqüents de guant blanc ben vestits i amb corbata de marca i, de l'altra, lladres d'estar per casa. Com el de Vic. Persones sense present i sense futur. Tan deixades de la mà de Déu que poden renunciar tranquil.lament al seu botí a canvi de poder-se posar a la pell durant una estona d'aquells que tenen la nevera plena, un bon sofà i un plat a taula.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 23 de juny de 2011
Si Pere Calders fos viu, a hores d'ara d'aquesta història ja n'hauria sortit un conte. Això d'entrar a robar en un pis i a l'hora de la veritat buidar-ne la nevera i acabar adormit al sofà fins que et desperta el propietari de l'immoble té aquell punt d'inversemblança que tan bé utilitzava aquest escriptor per reflexionar sobre els aspectes més absurds de la condició humana. Perquè darrere d'aquesta situació que a primera vista ens pot fer certa gràcia s'hi amaga una realitat més aviat tràgica. Vivim en una societat capaç d'engendrar, d'una banda, delinqüents de guant blanc ben vestits i amb corbata de marca i, de l'altra, lladres d'estar per casa. Com el de Vic. Persones sense present i sense futur. Tan deixades de la mà de Déu que poden renunciar tranquil.lament al seu botí a canvi de poder-se posar a la pell durant una estona d'aquells que tenen la nevera plena, un bon sofà i un plat a taula.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 23 de juny de 2011
Som el que pactem?
És el trending topic de la política catalana. Tothom en parla. A favor i en contra. Alguns l'han buscat desesperadament. D'altres el tenen ja a la mà, però sembla que els cremi. És el pacte. L'agulla d'estendre d'on penja tot plegat.
Els catalans en som fans des de fa anys i panys. L'historiador Jaume Vicens Vives, gran teòric del pactisme català, deia que forma part del nostre caràcter, tot i que la història també s'ha encarregat de demostrar que no sempre ho fem de grat o que a vegades potser hauria valgut més tirar pel dret. Les societats avancen al ritme dels pactes que són capaces d'assolir, però sobretot de pair. Acceptar aquest joc implica un gran exercici de responsabilitat personal i alhora confiança amb l'altra part. Som el que pactem? No. Som el que complim d'allò prèviament pactat.
El dia a dia està ple de petites aliances, puntuals o estables, que ens frenen o ens fan tirar endavant. Amb un mateix, amb la parella, a la feina, amb els veïns, amb la resta de ciutadans... Hi ha pactes voluntaris, il.lusionants, que lluïm més que unes sabates noves, i pactes de conveniència: acords a la corda fluixa que s'aguanten fent equilibris i per necessitat. Pura supervivència. En aquest cas caldrà anar molt amb compte. Tenir els ulls ben oberts. Hi ha qui s'imagina firmant un pacte entre cavallers i, a l'hora de la veritat, darrere l'armadura del que té al davant qui s'hi amaga és el diable.
Publicat a la contraporta d'EL 9 NOU, el 10 de juny de 2011
Els catalans en som fans des de fa anys i panys. L'historiador Jaume Vicens Vives, gran teòric del pactisme català, deia que forma part del nostre caràcter, tot i que la història també s'ha encarregat de demostrar que no sempre ho fem de grat o que a vegades potser hauria valgut més tirar pel dret. Les societats avancen al ritme dels pactes que són capaces d'assolir, però sobretot de pair. Acceptar aquest joc implica un gran exercici de responsabilitat personal i alhora confiança amb l'altra part. Som el que pactem? No. Som el que complim d'allò prèviament pactat.
El dia a dia està ple de petites aliances, puntuals o estables, que ens frenen o ens fan tirar endavant. Amb un mateix, amb la parella, a la feina, amb els veïns, amb la resta de ciutadans... Hi ha pactes voluntaris, il.lusionants, que lluïm més que unes sabates noves, i pactes de conveniència: acords a la corda fluixa que s'aguanten fent equilibris i per necessitat. Pura supervivència. En aquest cas caldrà anar molt amb compte. Tenir els ulls ben oberts. Hi ha qui s'imagina firmant un pacte entre cavallers i, a l'hora de la veritat, darrere l'armadura del que té al davant qui s'hi amaga és el diable.
Publicat a la contraporta d'EL 9 NOU, el 10 de juny de 2011
Somriures sense càries
A Vic al somrient
logo de CiU se li ha congelat el somriure. La càries, la de sempre, la que
l’emprenya des de fa anys va reaparèixer diumenge amb un cop sec que el
va agafar mig desprevingut, convençut com estava que la tenia sota control i
que fins i tot anava a menys. Al principi l’havia subestimat, però a
mesura que anava creixent es va començar a preocupar. I quin mal, tu! Un dolor
punyent i impertinent que se li anava menjant la dent al mateix temps que el
somriure. Llavors va decidir posar-hi remei amb una bona neteja de boca, però
això només li va servir per treure sarro. La
càries continuava allà.
Metàfores a banda,
a Vic s’ha demostrat que no n’hi ha prou amb el necessari rentat de
cara al Remei per aturar la PxC, perquè els vots que Anglada ha perdut allà els
ha recuperat en altres barris sense tants immigrants. On no hi ha nouvinguts,
però sí els rumors malintencionats, les llegendes urbanes i els tòpics de
sempre. Ara els de CiU que es calcin unes bones sabates i tornin a trepitjar
carrer. Que repiquin els 12.000 timbres que diuen que van picar durant la
campanya i expliquin casa per casa, amb papers a la mà i tantes vegades com
faci falta, per exemple, a qui van a parar les ajudes socials. I, d’altra
banda, als que no es comporten com és adequat, vinguin d’on vinguin, que
se’ls apliqui la llei. I tot això des d’ara mateix. No cal tampoc
esperar a tornar a veure les orelles al llop per començar a córrer.
Publicat a EL 9 NOU, el 27 de maig de 2011
Vareta, vareta màgica...
Oh! No saben pas què donaria jo ara, en plena campanya electoral, per tenir la vareta de la De Gispert! Cobrir-me amb una capa ben bufona i anar repartint copets: cling!... per aquí, cling!... per allà.
Per començar, a mode de gamberradeta, esborraria els retocs que els partits han aplicat a les imatges dels seus candidats. I els somriures també fora... per fer-los més autèntics. De fet, ara que hi penso, eliminaria tots els cartells, que de poc serveixen. La millor visibilitat la donen la constància i el treball diari a peu de carrer i no pas penjar-se d'un fanal cada quatre anys.
Després convertiria en fantasmes (dels de debò: amb llençol blanc i cadenes als peus) aquells candidats que ja n'exerceixen. I no em refereixo només als que et miren per sobre l'espatlla sinó als que es presenten en municipis d'on l'únic que en saben és el nom i que a l'hora de proposar i debatre amb la resta de polítics busquen excuses estranyes o barates. O les dues coses a la plegada. I per acabar, faria que els polítics s'adonessin d'una vegada i per sempre més que el que de debò necessitem -més enllà de promeses, declaracions i contradeclaracions- són representants educats, compromesos amb els pobles i el país (més enllà dels partits), treballadors, eficients i amb una mica de sentit comú. És clar que potser per a això, més que una vareta necessitaríem un miracle...
Publicat a EL 9 NOU, el 12 de maig de 2011
Per començar, a mode de gamberradeta, esborraria els retocs que els partits han aplicat a les imatges dels seus candidats. I els somriures també fora... per fer-los més autèntics. De fet, ara que hi penso, eliminaria tots els cartells, que de poc serveixen. La millor visibilitat la donen la constància i el treball diari a peu de carrer i no pas penjar-se d'un fanal cada quatre anys.
Després convertiria en fantasmes (dels de debò: amb llençol blanc i cadenes als peus) aquells candidats que ja n'exerceixen. I no em refereixo només als que et miren per sobre l'espatlla sinó als que es presenten en municipis d'on l'únic que en saben és el nom i que a l'hora de proposar i debatre amb la resta de polítics busquen excuses estranyes o barates. O les dues coses a la plegada. I per acabar, faria que els polítics s'adonessin d'una vegada i per sempre més que el que de debò necessitem -més enllà de promeses, declaracions i contradeclaracions- són representants educats, compromesos amb els pobles i el país (més enllà dels partits), treballadors, eficients i amb una mica de sentit comú. És clar que potser per a això, més que una vareta necessitaríem un miracle...
Publicat a EL 9 NOU, el 12 de maig de 2011
El Sr. Smith, el Tango i l'Scott
Aquesta setmana hem sabut que el col.legi Pive de Tona ha utilitzat gossos de rastreig per trobar droga entre les maletes dels seus alumnes. Va ser just a la tornada de les vacances de Setmana Santa que aquests es van topar per sorpresa amb el Tango, el Sr. Smith i l'Scott ensumant-los les bosses. Es veu que no van trobar res destacable, exceptuant algunes restes de porro en un banc proper que es van atribuir a gent aliena al centre.
El consum de droga és un problema greu i malauradament estès entre els joves, dins i fora de les escoles. Això no vol dir que vagin a classe amb el porro a la mà, però que n'hi ha que en consumeixen crec que és innegable. Els alumnes del Pive no deuen ser ni millors ni pitjors en aquest sentit que la resta d'estudiants catalans. Al cap i a la fi, que tinguessin les maletes netes de drogues no ens ha de portar automàticament a pensar que no en siguin, en algun lloc i en algun moment, consumidors.
El que està clar és que amb la batuda el centre tonenc ha aconseguit impactar i ens ha deixat tres evidencies: a) que es preocupa pel consum de drogues a les seves instal.lacions, b) que li interessa molt que això se sàpiga, i c) que a partir d'ara si mai a algun vailet o xicota d'aquesta escola li passa pel cap, ni que sigui remotament, fumar-se un peta, no crec que prèviament se'l guardi a l'equipatge. Llavors potser sí que l'hauran d'expulsar... per ase.
Publicat a EL 9 NOU, el 29 d'abril de 2011
El consum de droga és un problema greu i malauradament estès entre els joves, dins i fora de les escoles. Això no vol dir que vagin a classe amb el porro a la mà, però que n'hi ha que en consumeixen crec que és innegable. Els alumnes del Pive no deuen ser ni millors ni pitjors en aquest sentit que la resta d'estudiants catalans. Al cap i a la fi, que tinguessin les maletes netes de drogues no ens ha de portar automàticament a pensar que no en siguin, en algun lloc i en algun moment, consumidors.
El que està clar és que amb la batuda el centre tonenc ha aconseguit impactar i ens ha deixat tres evidencies: a) que es preocupa pel consum de drogues a les seves instal.lacions, b) que li interessa molt que això se sàpiga, i c) que a partir d'ara si mai a algun vailet o xicota d'aquesta escola li passa pel cap, ni que sigui remotament, fumar-se un peta, no crec que prèviament se'l guardi a l'equipatge. Llavors potser sí que l'hauran d'expulsar... per ase.
Publicat a EL 9 NOU, el 29 d'abril de 2011
Un grup normal
Ni els cremaria vius ni els llançaria la roba interior en un concert. Perquè ens entenguem: que m'agraden i prou. Tinc els seus dos discos i els he escoltat tres vegades en directe, l'última, aquest passat divendres a L'Atlàntida. El concert va estar bé, i a banda de fer-me passar una estona agradable també em va servir per confirmar que amb això dels Manel potser n'estem fent un gra massa. Que potser no n'hi ha per tant.
Toquen bé? No hi entenc gaire, però diria que sí. Les lletres de les cançons són bones? Algunes força i d'altres menys. Presenten un directe sorprenent, un muntatge espectacular? No. Fins i tot divendres entre cançó i cançó, sense focus ni llums, semblaven poca cosa en la immensitat d'aquell escenari.
Qui els fa diferents a la resta som nosaltres. Nosaltres els hem convertit en un fenomen: els mitjans de comunicació, una excel.lent campanya de màrqueting que es podria batejar com "somungrupnormalperagentnormalcomtu", i una companyia discogràfica potent. En Pep Guardiola en un concert. Entre tots els hem fet tan, tan, tan bons que crec que ara correm el perill d'acabar-ne farts, empatxats, d'avorrir l'ukelele, d'odiar el mar i fins i tot de demanar a la Dolors que proposi un tema per aquesta història que s'haurà anat acabant.
Publicat a EL 9 NOU, l'11 d'abril de 2011
Toquen bé? No hi entenc gaire, però diria que sí. Les lletres de les cançons són bones? Algunes força i d'altres menys. Presenten un directe sorprenent, un muntatge espectacular? No. Fins i tot divendres entre cançó i cançó, sense focus ni llums, semblaven poca cosa en la immensitat d'aquell escenari.
Qui els fa diferents a la resta som nosaltres. Nosaltres els hem convertit en un fenomen: els mitjans de comunicació, una excel.lent campanya de màrqueting que es podria batejar com "somungrupnormalperagentnormalcomtu", i una companyia discogràfica potent. En Pep Guardiola en un concert. Entre tots els hem fet tan, tan, tan bons que crec que ara correm el perill d'acabar-ne farts, empatxats, d'avorrir l'ukelele, d'odiar el mar i fins i tot de demanar a la Dolors que proposi un tema per aquesta història que s'haurà anat acabant.
Publicat a EL 9 NOU, l'11 d'abril de 2011
Jocs
Les tens totes davant teu. Amuntegades, desordenades, dibuixant un petit caos sobre la taula del menjador. No les has comptat però amb bona fe creus que no n'hi deu faltar cap. Alces les celles, t'arremangues les mànigues de la camisa i respires profundament. Saps que no serà fàcil, però tampoc t'ho imagines de cap altra manera. Són més petites del que havies pensat i, les punyeteres, s'assemblen traïdorament, però tu tens bon ull i moltes hores per endavant. Sabràs trobar l'encaix. Somrius i n'agafes una qualsevol, a l'atzar. Els teus dits la passegen per davant la resta i amb els ulls, àvids de resultats, examines els contorns, les coincidències, les possibles combinacions... fins que l'encertes i comproves com s'ajusten les unes amb les altres. Una i una altra vegada. I a poc a poc, amb cops de sort i cabassos de paciència, aquell escampall de peces s'ordenen en una imatge, un dibuix en blanc i negre, tant brillant que hi pots imaginar reflectit el teu victoriós somriure. El joc és a punt d'acabar, però lentament el que es preveia com un final feliç es converteix en un agre desengany. Alguna cosa falla. Quan ja ho donaves tot per fet descobreixes que la vida no és un puzzle sinó un tauler d'escacs. Que les regles del joc han canviat i que tot torna a començar.
Setmana negra
Nens, pares i avis han començat avui una setmana blanca (o negra, segons com es miri) que, mai més ben dit, té els dies comptats. Divendres serà història perquè la consellera d'Educació ja ha anunciat que no es repetirà. Més enllà dels beneficis que aquesta pot tenir en el rendiment de professors i escolars, és evident i trist alhora constatar que no estem preparats per una iniciativa similar. El nostre calendari només accepta dos colors: el vermell dels diumenges i festius, i el negre (que ben triat, pensaran alguns) dels laborables. A partir d'aquí la resta són figues d'un altre paner.
La solució passa per flexibilitzar els horaris laborals de manera que ens deixin conciliar millor família i treball. I ara si em permeten jo pararé d'escriure, vostès poden deixar de llegir i tots plegats en farem un fart de riure. Com diria en Montilla polonès, quin xist. Fa anys i panys que govern, sindicats i patronal s'omplen la boca amb aquest tema, però encara és hora que algú s'hi impliqui seriosament, a banda d'algunes iniciatives empresarials aïllades. L'espanyol és un dels estats de la UE on la gent passa més hores a l'oficina i es rendeix menys. Potser el que caldria és deixar de treballar (com fins ara) i ara anar per feina. És ben clar que el temps se'ns tira a sobre.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 de febrer de 2011
La solució passa per flexibilitzar els horaris laborals de manera que ens deixin conciliar millor família i treball. I ara si em permeten jo pararé d'escriure, vostès poden deixar de llegir i tots plegats en farem un fart de riure. Com diria en Montilla polonès, quin xist. Fa anys i panys que govern, sindicats i patronal s'omplen la boca amb aquest tema, però encara és hora que algú s'hi impliqui seriosament, a banda d'algunes iniciatives empresarials aïllades. L'espanyol és un dels estats de la UE on la gent passa més hores a l'oficina i es rendeix menys. Potser el que caldria és deixar de treballar (com fins ara) i ara anar per feina. És ben clar que el temps se'ns tira a sobre.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 de febrer de 2011
Canigó amunt
Tothom coneix Jacint Verdaguer, però ja no són tants els que l'han llegit. Amb els clàssics això ja passa. Sabem que hi són, sabem que són boníssims, però fan una mica de mandra. I més si del que es tracta és de poesia...
Per això és de celebrar la proposta que ara han engegat des de la Fundació Jacint Verdaguer per celebrar els 125 anys de la publicació de Canigó, el gran poema èpic que va consagrar mossèn Cinto com a poeta de Catalunya. Canigó en 125 veus és una proposta moderna i imaginativa, i ben treballada, des de la seva concepció fins a la posada en escena, que firma Culdesac Produccions. No es pot negar que el poema de Verdaguer és grandíssim, espectacular, però alhora és llarg i dens. Sense canviar-ne ni una coma, aquesta iniciativa ens el mostra amb uns altres ulls i ho fa valent-se de la complicitat de 125 persones que han donat ritme i sonoritat als versos del poeta. Cares conegudes que, a més a més, aporten notorietat al projecte, però també cares anònimes. Perquè, de fet, al Canigó hi pugem tots i cadascun de nosaltres i en un moment com l'actual, en què la nació catalana rep envestides per totes bandes, no està de més dedicar tres minuts al dia a escoltar un clàssic més vigent que mai. Et dóna forces per continuar caminant, pujant, amb pas encara més ferm, Canigó amunt.
Publicat a EL 9 NOU, el 24 de gener de 2011
Per això és de celebrar la proposta que ara han engegat des de la Fundació Jacint Verdaguer per celebrar els 125 anys de la publicació de Canigó, el gran poema èpic que va consagrar mossèn Cinto com a poeta de Catalunya. Canigó en 125 veus és una proposta moderna i imaginativa, i ben treballada, des de la seva concepció fins a la posada en escena, que firma Culdesac Produccions. No es pot negar que el poema de Verdaguer és grandíssim, espectacular, però alhora és llarg i dens. Sense canviar-ne ni una coma, aquesta iniciativa ens el mostra amb uns altres ulls i ho fa valent-se de la complicitat de 125 persones que han donat ritme i sonoritat als versos del poeta. Cares conegudes que, a més a més, aporten notorietat al projecte, però també cares anònimes. Perquè, de fet, al Canigó hi pugem tots i cadascun de nosaltres i en un moment com l'actual, en què la nació catalana rep envestides per totes bandes, no està de més dedicar tres minuts al dia a escoltar un clàssic més vigent que mai. Et dóna forces per continuar caminant, pujant, amb pas encara més ferm, Canigó amunt.
Publicat a EL 9 NOU, el 24 de gener de 2011
'Xinos' a la catalana
El món dels basars xinesos em fascina. Qualsevol excusa és bona per anar als xinos. Què em falta? Esmalt per a les ungles? Una broca del 6? Gespa artificial? Una nevera portàtil? Als xinos hi és tot. També és cert que tot fa la mateixa olor de plàstic, però això no ens ha d'impedir passar una estona entretinguda passadís amunt, passadís avall fent curioses descobertes. Sigui per l'olor o per la diversitat dels productes en aquests establiments un pot arribar a perdre el món de vista. Si és així, se suposa que el/la vigilant que ens segueix a pocs metres de distància passadís amunt, passadís avall entendrà que un defalliment físic no és un costum típic de casa nostra i actuarà en conseqüència.
De totes maneres qui es queixa que hi ha massa basars al centre de Vic no té raó. Que compti les carnisseries o les sabateries d'aquí i faci números. Ara bé, dels basars el que realment em té el cor robat és aquest intent d'integració lingüística batejant les botigues amb noms nostrats com Daniel o Violeta. Potser algú els hauria d'explicar que la integració idiomàtica passa més aviat per atendre i entendre els clients (sempre, no només al passar per caixa) com a mínim en una de les dues llengües oficials a casa nostra, i a escriure els cartells almenys en català.
Foto: Basar Pompeu Fabra, al Prat de Llobregat.
Publicat a EL 9 NOU, 17 de desembre de 2010
De totes maneres qui es queixa que hi ha massa basars al centre de Vic no té raó. Que compti les carnisseries o les sabateries d'aquí i faci números. Ara bé, dels basars el que realment em té el cor robat és aquest intent d'integració lingüística batejant les botigues amb noms nostrats com Daniel o Violeta. Potser algú els hauria d'explicar que la integració idiomàtica passa més aviat per atendre i entendre els clients (sempre, no només al passar per caixa) com a mínim en una de les dues llengües oficials a casa nostra, i a escriure els cartells almenys en català.
Foto: Basar Pompeu Fabra, al Prat de Llobregat.
Publicat a EL 9 NOU, 17 de desembre de 2010
Miopia
Aquest matí l'òptica optometrista m'ha revisat la vista.
Diu que d'estigmatisme estic igual, però que la miopia,
en canvi, m'ha baixat. A tots dos ulls.
Certament des de fa un temps ho veig tot millor i més clar.
Llavors, no em demanis per què,
he pensat en tu i en el nostre punt i final.
I a mi què m'expliques!
Un
senyor truca a la ràdio i explica que fa anys que a les eleccions vota
en blanc: agafa un paper immaculat, hi dibuixa un rectangle de la mida
exacte d'una papereta, el retalla, el fica dins un sobre i aquest, cap a
l'urna. I ben blanc es queda el senyor quan a la ràdio li diuen que
durant tots aquests anys el que ha fet és emetre un vot nul, no blanc.
Per votar en blanc el que cal és només un sobre buit.
Publicat a EL 9 NOU, 8 de novembre de 2010
L'anècdota
la va explicar al Voranit d'EL 9 TV Gabriel Colomé, director del Centre
d'Estudis d'Opinió. Demostra que moltes vegades rellisquem en allò més
bàsic, però ens en sortim perquè sabem dissimular i/o practiquem el tansemenfotisme.
Els mitjans de comunicació n'hem d'assumir part de culpa donant per
sabut el que en realitat és per a molts una autèntica esferificació, o
sigui, un misteri. Posem exemples. Fa uns mesos ens va desconcertar l'estrés dels bancs i les caixes i fa uns dies, la due diligence del Barça (paraula tan desconeguda com mal pronunciada); el 29-N ens omplirem la boca amb la Llei d'Hondt i parlem cada vegada més de hashtags i tweets sense pensar que encara hi ha vida lluny del twitter.
Als mitjans ens falta una mica de pedagogia, però a la societat en general, una engruna més d'interès per saber realment què passa i de què es parla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)