És el trending topic de la política catalana. Tothom en parla. A favor i en contra. Alguns l'han buscat desesperadament. D'altres el tenen ja a la mà, però sembla que els cremi. És el pacte. L'agulla d'estendre d'on penja tot plegat.
Els catalans en som fans des de fa anys i panys. L'historiador Jaume Vicens Vives, gran teòric del pactisme català, deia que forma part del nostre caràcter, tot i que la història també s'ha encarregat de demostrar que no sempre ho fem de grat o que a vegades potser hauria valgut més tirar pel dret. Les societats avancen al ritme dels pactes que són capaces d'assolir, però sobretot de pair. Acceptar aquest joc implica un gran exercici de responsabilitat personal i alhora confiança amb l'altra part. Som el que pactem? No. Som el que complim d'allò prèviament pactat.
El dia a dia està ple de petites aliances, puntuals o estables, que ens frenen o ens fan tirar endavant. Amb un mateix, amb la parella, a la feina, amb els veïns, amb la resta de ciutadans... Hi ha pactes voluntaris, il.lusionants, que lluïm més que unes sabates noves, i pactes de conveniència: acords a la corda fluixa que s'aguanten fent equilibris i per necessitat. Pura supervivència. En aquest cas caldrà anar molt amb compte. Tenir els ulls ben oberts. Hi ha qui s'imagina firmant un pacte entre cavallers i, a l'hora de la veritat, darrere l'armadura del que té al davant qui s'hi amaga és el diable.
Publicat a la contraporta d'EL 9 NOU, el 10 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada