Ens diem que l'important és viure el present, però inevitablement ho fem mirant, ni que sigui de reüll, al futur. A quin? Depèn. Alguns són capaços de planificar a anys vista, d'altres amb mesos o setmanes ja en tenim més que suficient. A vegades hi ha per a qui només compten les hores. Sempre, però, necessitem donar per suposat un demà, encara que sigui immediat, encara que sigui incert, encara que sigui petit. Aixequem somnis i construïm projectes, gaudim de breus instants, ens emprenyem per bajanades, ens indignem, patim i estimem. Vivim. I assumim que el que no tenim temps de dir o de fer ara ho resoldrem més endavant.
A vegades, però, aquesta segona oportunitat no arriba. Diumenge l'atzar, el mateix que un dia et va deixar cara a cara amb la felicitat, va reaparèixer cruel, malparit i desgraciat. Te la va prendre i sense avisar. En un moment. Un accident, una vida menys i un futur que ja mai serà. Converses pendents que quedaran en un calaix. Un comiat tan impossible com necessari. Tu tens el cor trencat de ràbia i de dolor, i nosaltres d'impotència. Tot trontolla i només ens queden els tòpics per no perdre'ns. No sé si el temps ho cura tot. El que sé segur és que serà necessari. Ho descobrirem junts, d'això no en dubtis.
Publicat a EL 9 NOU, el 29 de juny de 2012
Deia ell que la literatura ens proporciona paraules precises, exactes, que "ens ordenen, ens curen, ens expressen i ens humanitzen". A nosaltres, que som "animals de paraules", doncs, dimarts la mort d'Emili Teixidor ens va deixar muts. Va ser un gran mestre en tots els sentits; va excel·lir tant en l'escriptura com en la pedagogia, però per sobre de tot va ser una persona exigent i crítica, amb ell mateix, amb la indústria cultural d'aquest país, i amb els lectors de la seva obra, fet, aquest, que mai li agrairem prou.
Emili Teixidor va reivindicar sempre la necessitat de demanar el màxim als seus seguidors, fins i tot (o sobretot) als més joves. Les seves, fossin per a adults o per a nens, no van ser mai històries fàcils però no per això ens van interessar menys, tot al contrari. Molt abans que ho fes l'aclamat Pep Guardiola, l'escriptor rodenc ja predicava -i també amb l'exemple- l'ara tan reivindicada cultura de l'esforç. Ell no concebia la literatura ni segurament la vida de cap més manera. Per ell adular els lectors, intentar complaure'ls sense demanar res a canvi suposava negar-los una de les principals virtuts de la gran literatura, que és obrir-se a nous llenguatges, interessos i a mons diferents. En definitiva, als altres.
Publicat a EL 9 NOU, el 22 de juny de 2012
Crec que ha arribat el moment d'encomanar-nos als de dalt a veure si ens treuen d'aquest embolic. Una opció seria resar quatre parenostres a sant Honest, protector contra la corrupció, però diria que aquest fa temps que no exerceix; vés a saber si el tenim jubilat ja amb una pensió milionària. Els que es veu que treballen fi són sant Mateu, sant Cristòbal, sant Climent i sant Miquel Arcàngel, patrons, tots ells, dels banquers. Quatre, tu! Ara s'entén tot. Santa Rita, la dels impossibles, és una opció que pren força, però el meu preferit és sant Renat, el que invoquen els impotents. Perquè d'això n'anem sobrats i no només en la intimitat. La impotència és aquesta sensació terrible de saber que malgrat tots els esforços no es pot canviar la realitat. És el que ha portat, per exemple, les botigues de Collfred i Rafel Marín, a Vic, a penjar cartells als aparadors denunciant que els han robat diverses vegades i agraint irònicament la protecció que reben de les autoritats. Es demanen de què serveix denunciar-ho si els lladres resten impunes davant la llei. Aquesta és la crisi de la impotència. La crisi en lletra petita, la que no s'amaneix ni amb eufemismes ni amb grans titulars, però que existeix. I aquí ningú parla de rescat.
Publicat a EL 9 NOU, el 15 de juny de 2012
En ella tot és autèntic. El nom. Pilarín. Els cabells blanquíssims. Una veu entremaliada que juga a desafiar els timpans més exigents. I, finalment, un gran univers atapeït de petits personatges inconfusibles que porten la seva firma estampada a cada traç. Amb ells hem crescut més d'una generació. La Pilarín ens ha empès a volar a mons imaginaris de prínceps, follets i dimonis, i alhora ens ha ajudat a tocar de peus a terra, a la nostra terra, descobrint-nos les històries i els noms propis que ens han fet ser com som i arribar fins aquí. Allò, però, que l'ha convertit en Creu de Sant Jordi, Medalla d'Or de Vic o ara en Osonenca de l'Any 2011 no ho trobarem en cap dels seus llibres. Pilarín Bayés és, per sobre de tot, una persona generosa, compromesa i agraïda alhora, amb el país i sobretot amb les persones, petites i grans. Néta, filla i germana d'honorables metges, ella també ha volgut continuar amb la tradició familiar, però a la seva manera. Amb aquesta alegria i vitalitat que encomana i que tant la caracteritza, la ninotaire més coneguda del país ens alleuja sempre, si més no l'esperit. Per sort des de fa un temps li arriben els reconeixements. És bo que almenys en aquest cas no haguem fet tard.
Publicat a EL 9 NOU, el 8 de juny de 2012
Bankia (pobreta) i els 23.500 milions d'euros que vostè, jo i el veí de més avall li cedirem gentilment, i de moment, perquè no acabi de fer aigües; Aurelio Izquierdo (pobret també) i els 14 milions d'euros que ha de cobrar com a exdirector financer de Bankia per abandonar-la; la prima de risc (feta una coca) i el seu enèsim màxim històric (quina mandra); Mariano Rajoy (loquaç) i la seva primera compareixença pública en solitari per tranquil.litzar-nos (perdó, per tranquil.litzar els mercats); Carlos Dívar (sofert) i la consciència "tranquil.la" que li permet continuar sent el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial mentre se l'acusa d'haver gastat milers d'euros meus, seus i del veí de més avall en viatges a Marbella; Miguel Ángel Fernández Ordóñez (un altre màrtir), la seva dimissió com a governador del Banco de España i el seu silenci "per responsabilitat". I a les antípodes de tota aquesta pallassada, Ferran Latorre, capaç de renunciar a tocar el cel des de l'Everest per salvar la vida a un home i de passada demostrar-nos que, per sort, lluny d'aquesta espiral suïcida economicopolítica on estem instal.lats, encara hi ha allò que en Mikimoto en deia persones humanes.
Publicat a EL 9 NOU, l'1 de juny de 2012
Web Ferran Latorre: http://www.ferranlatorre.com
Com a l'anunci aquell de Kas de fa anys on t'obligaven a triar entre el de taronja o el de llimona (¿Y tú de quién eres?), sembla com si tot d'una tots ens haguéssim de posicionar forçosament a favor o en contra de la manifestació d'aquest dissabte a Vic. Digui, amb qui va vostè? És dels que creuen que és hora de dir que ja n'hi ha prou de consentir actituds intolerants i racistes, o dels que pensen que d'acord, però que ara no toca i que només amb una manifestació no anirem enlloc? Mulli's va!
És ben trist que en nom de la cohesió social i de les proclames en contra del racisme haguem hagut de passar una setmana més digna de la cabina dels germans Marx que d'una ciutat com Vic, que no es mereix ni les actituds, ni els comentaris, ni les declaracions ni el tacticisme polític barroer i/o de sotamà que aquests dies han carregat l'ambient des de totes bandes. La iniciativa per aquest dissabte, totalment legítima, va néixer ja enverinada per la incapacitat dels polítics vigatans d'entendre's fins i tot en un tema tan seriós com la convivència. La pregunta ara ja no és tant què passarà dissabte a Vic sinó a partir de dilluns, perquè jo ja els ho diré ben clar: a mi, a la cabina dels germans Marx, que no m'hi busquin més.
Publicat a EL 9 NOU, el 25 de maig de 2012
I el vuitè dia Déu va crear Ikea i l'Home es va veure amb cor de muntar-se ell solet un paradís per quatre duros. El que menys, vivia en una casa amb jardí, conduïa un Cayenne i obria una immobiliària, i el que més, escalfava cadira en el consell d'administració d'algun banc gràcies a un bon amic polític. I Déu va pensar que en comparació amb aquesta bacanal de supèrbia el tràgic episodi d'Adam, Eva i la poma prohibida havia sigut una trista malifeta de parvulari. Cansat, s'hi va girar d'esquena sabent que el pitjor càstig no era l'expulsió del paradís sinó esperar que aquest s'anés podrint de mica en mica.
I així estem: agonitzant a la fi del món, que ja ho deien els maies. Bancs que es desplomen, primes de risc obeses i economistes reconvertits en apòstols. I a sota de tot, vostè i jo, amb cara de tontos, però conscients, a la fi, que els plats trencats de tot això que no entenem els estem pagant nosaltres. L'únic consol que ens queda per tancar aquesta tràgica setmana (una més de tantes) és escoltar en directe diumenge a Vic els Mishima cantar "tot i que alguns semblaven recent baixats de l'arbre, en breu serien ossos dins d'una caixa. Per cada ànima, un abisme i una manera de fugir-ne".
Publicat a EL 9 NOU, el 18 de maig de 2012.
Penso en les escoles bressol municipals i en els problemes que tenen per quadrar els comptes i em vénen al cap algunes preguntes. Per exemple: els ajuntaments realment confien que la Generalitat els acabarà pagant els diners que els deu del curs passat o els d'aquest? Som al mes de maig i encara no ha afluixat ni un euro i, al contrari, només es parla de retallades. Durant quant de temps les famílies es podran permetre invertir entre 200 i 300 euros cada mes en la llar d'infants del fill? (Això suposant que només en tinguin un en edat d'anar-hi). I per acabar, és necessari que més de la meitat de municipis osonencs tinguin una llar d'infants?
Des de les escoles bressol s'enfaden si parles de guarderies perquè diuen que ells no guarden nens com qui custodia els abrics a la porta d'una discoteca: ells eduquen. Tenen raó. Mai com ara s'havia vetllat tant per potenciar la creativitat, la confiança i l'autonomia dels més petits. A vegades penso que fins i tot potser en fem un gra massa. La realitat, però, és la que és i ens ha tocat viure en un país que en comptes d'avançar va enrere, amb un govern més pendent de salvar bancs amics que d'educar-nos. Per això, tard o d'hora, haurem de tornar a les guarderies o, qui pugui, als avis.
Publicat a EL 9 NOU, l'11 de maig de 2012
Això és el que dissabte li deuria dir Salvador Alemany a Artur Mas després de fer anar la calculadora i començar a pensar que el "No vull pagar", allò que només havia de ser la gracieta d'un parell de tarambanes, corria el risc de convertir-se en un forat a la butxaca. A la seva, s'entén. I és aquí quan el president d'Abertis (qui diu Abertis diu La Caixa), que casualment és també el president del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, truca al president de la Generalitat, que per tant és també el seu assessorat, i li diu: "La Caixa. Parlem?". I parlen. Perquè de mica en mica es buida la pica (era així, no?) i la reactivació econòmica i el creixement de Catalunya no arribarà mai si els catalans sabotegem els peatges de les nostres autopistes que, oh quina casualitat!, gestiona Abertis-La Caixa-Parlem?. I Mas, que és un home que sap el que li convé al país (i a Salvador Alemany), el tranquil.litza amb una resposta sorprenentment ràpida en forma de regalets de 100 euros. Almenys ara sabem que quan té un bon motiu aquest govern mou fitxa. Seria d'agrair que la mateixa contundència l'apliquessin a reclamar el que ens deuen de Madrid. A veure si així omplim una mica la caixa. La de tots els catalans, s'entén.
De joseps anglades n'hi ha més del que podria semblar. No em refereixo a gent racista, sinó a persones que tenen la mateixa actitud que ell. Persones agressives, que el que busquen és espantar els altres per assegurar-se el poder i l'autoritat. Difícils, complicades, que desgasten. Individus que criden i humilien, però que també poden ser autèntics xaiets si això és el que més els convé. La diferència entre la resta de gent així i l'Anglada és el seu radi d'acció. Si bé la majoria ja en té prou de manipular i intimidar els que l'envolten, el líder de PxC apunta alt: vol ser el Sant Jordi del segle XXI, el salvador dels catalans. I aquí ja hem rebut tots. Davant d'algú que sempre troba motius per discutir, i a més a més hi disfruta, és fàcil perdre els nervis i en el millor dels casos deixar anar algun insult, però no serveix de res; és com apagar un incendi amb gasolina. Diria que l'únic que es pot fer és carregar-se de paciència i evitar el xoc, fet que no implica en cap cas deixar-se trepitjar. Tenim dret a mostrar el rebuig cap a conductes que són totalment impròpies d'un càrrec públic, però sense caure en la seva provocació. Si no afegim llenya al foc, tard o d'hora aquest s'haurà d'acabar apagant i més que un Sant Jordi tindrem un Don Quixot.
Publicat a EL 9 NOU, el 27 d'abril de 2012
Aquells
que t'arriben quan menys te'ls esperes. Els que no havies demanat als
Reis, perquè ja fa temps que ni escrius cartes ni creus en monarques ni
en princeses, o els que no et recorden simplement que ja ets un any més
vella, que qui dia passa any empeny i tu, en canvi, resulta que
continues al mateix lloc de sempre. Els que t'agafen en fora de joc,
desprevinguda. Els que desemboliques amb un "però per què?" als llavis.
Els que no es fan per compliment sinó perquè vé de gust. Els més escasos
perquè no els dicta cap calendari. Són tots aquests, sens dubte, els
millors regals.
Els que et demostren que cada dia pot ser Sant Jordi.
Els pressupostos que el govern ha presentat diuen que no s'invertirà ni un euro més en la línia de tren de Barcelona a Puigcerdà fins com a mínim d'aquí a tres anys. Ara el que interessa, la màxima prioritat, són els AVE. Almenys per una vegada han tingut la gentilesa de parlar clar: el nostre carrilet ja no es mereix ni les escorrialles que amb comptagotes fins ara hi havien abocat. Sorpresos? Indignats? Què va, home! Agraïts de continuar exactament amb les mateixes infraestructures ferroviàries que ja tenien els nostres rebesavis si, a canvi, això ha de permetre convertir España en la capital mundial de la xarxa d'alta velocitat. Pot estar tranquil, el senyor Rajoy, que aquí no dubtarem a sacrificar el nostre miserable temps i les petites comoditats de la vida moderna per ajudar-lo a superar la Xina, l'únic país del món (sí, sí, del món) que té més quilòmetres d'alta velocitat que l'Estat espanyol. Això és el que motiva Mariano Rajoy. Tenir un dèficit públic inassumible o ostentar la taxa d'atur més elevada d'Europa són minúcies intranscendents. Hilillos de plastilina, que diria ell. El que realment importa al govern dels espanyols és anar com una bala, encara que sigui cap al desastre econòmic i social més absolut.
Publicat a EL 9 NOU, el 20 d'abril de 2012
