De Sant Jordi a Don Quixot

De joseps anglades n'hi ha més del que podria semblar. No em refereixo a gent racista, sinó a persones que tenen la mateixa actitud que ell. Persones agressives, que el que busquen és espantar els altres per assegurar-se el poder i l'autoritat. Difícils, complicades, que desgasten. Individus que criden i humilien, però que també poden ser autèntics xaiets si això és el que més els convé. La diferència entre la resta de gent així i l'Anglada és el seu radi d'acció. Si bé la majoria ja en té prou de manipular i intimidar els que l'envolten, el líder de PxC apunta alt: vol ser el Sant Jordi del segle XXI, el salvador dels catalans. I aquí ja hem rebut tots. Davant d'algú que sempre troba motius per discutir, i a més a més hi disfruta, és fàcil perdre els nervis i en el millor dels casos deixar anar algun insult, però no serveix de res; és com apagar un incendi amb gasolina. Diria que l'únic que es pot fer és carregar-se de paciència i evitar el xoc, fet que no implica en cap cas deixar-se trepitjar. Tenim dret a mostrar el rebuig cap a conductes que són totalment impròpies d'un càrrec públic, però sense caure en la seva provocació. Si no afegim llenya al foc, tard o d'hora aquest s'haurà d'acabar apagant i més que un Sant Jordi tindrem un Don Quixot. 

Publicat a EL 9 NOU, el 27 d'abril de 2012