La cabina dels germans Marx

Com a l'anunci aquell de Kas de fa anys on t'obligaven a triar entre el de taronja o el de llimona (¿Y tú de quién eres?), sembla com si tot d'una tots ens haguéssim de posicionar forçosament a favor o en contra de la manifestació d'aquest dissabte a Vic. Digui, amb qui va vostè? És dels que creuen que és hora de dir que ja n'hi ha prou de consentir actituds intolerants i racistes, o dels que pensen que d'acord, però que ara no toca i que només amb una manifestació no anirem enlloc? Mulli's va! 
És ben trist que en nom de la cohesió social i de les proclames en contra del racisme haguem hagut de passar una setmana més digna de la cabina dels germans Marx que d'una ciutat com Vic, que no es mereix ni les actituds, ni els comentaris, ni les declaracions ni el tacticisme polític barroer i/o de sotamà que aquests dies han carregat l'ambient des de totes bandes. La iniciativa per aquest dissabte, totalment legítima, va néixer ja enverinada per la incapacitat dels polítics vigatans d'entendre's fins i tot en un tema tan seriós com la convivència. La pregunta ara ja no és tant què passarà dissabte a Vic sinó a partir de dilluns, perquè jo ja els ho diré ben clar: a mi, a la cabina dels germans Marx, que no m'hi busquin més. 

Publicat a EL 9 NOU, el 25 de maig de 2012

Ossos dins d'una caixa

I el vuitè dia Déu va crear Ikea i l'Home es va veure amb cor de muntar-se ell solet un paradís per quatre duros. El que menys, vivia en una casa amb jardí, conduïa un Cayenne i obria una immobiliària, i el que més, escalfava cadira en el consell d'administració d'algun banc gràcies a un bon amic polític. I Déu va pensar que en comparació amb aquesta bacanal de supèrbia el tràgic episodi d'Adam, Eva i la poma prohibida havia sigut una trista malifeta de parvulari. Cansat, s'hi va girar d'esquena sabent que el pitjor càstig no era l'expulsió del paradís sinó esperar que aquest s'anés podrint de mica en mica.
I així estem: agonitzant a la fi del món, que ja ho deien els maies. Bancs que es desplomen, primes de risc obeses i economistes reconvertits en apòstols. I a sota de tot, vostè i jo, amb cara de tontos, però conscients, a la fi, que els plats trencats de tot això que no entenem els estem pagant nosaltres.  L'únic consol que ens queda per tancar aquesta tràgica setmana (una més de tantes) és escoltar en directe diumenge a Vic els Mishima cantar "tot i que alguns semblaven recent baixats de l'arbre, en breu serien ossos dins d'una caixa. Per cada ànima, un abisme i una manera de fugir-ne".


Publicat a EL 9 NOU, el 18 de maig de 2012.

Tornaran les guarderies

Penso en les escoles bressol municipals i en els problemes que tenen per quadrar els comptes i em vénen al cap algunes preguntes. Per exemple: els ajuntaments realment confien que la Generalitat els acabarà pagant els diners que els deu del curs passat o els d'aquest? Som al mes de maig i encara no ha afluixat ni un euro i, al contrari, només es parla de retallades. Durant quant de temps les famílies es podran permetre invertir entre 200 i 300 euros cada mes en la llar d'infants del fill? (Això suposant que només en tinguin un en edat d'anar-hi). I per acabar, és necessari que més de la meitat de municipis osonencs tinguin una llar d'infants?
Des de les escoles bressol s'enfaden si parles de guarderies perquè diuen que ells no guarden nens com qui custodia els abrics a la porta d'una discoteca: ells eduquen. Tenen raó. Mai com ara s'havia vetllat tant per potenciar la creativitat, la confiança i l'autonomia dels més petits. A vegades penso que fins i tot potser en fem un gra massa. La realitat, però, és la que és i ens ha tocat viure en un país que en comptes d'avançar va enrere, amb un govern més pendent de salvar bancs amics que d'educar-nos. Per això, tard o d'hora, haurem de tornar a les guarderies o, qui pugui, als avis.

Publicat a EL 9 NOU, l'11 de maig de 2012

"La Caixa. Parlem?"

Això és el que dissabte li deuria dir Salvador Alemany a Artur Mas després de fer anar la calculadora i començar a pensar que el "No vull pagar", allò que només havia de ser la gracieta d'un parell de tarambanes, corria el risc de convertir-se en un forat a la butxaca. A la seva, s'entén. I és aquí quan el president d'Abertis (qui diu Abertis diu La Caixa), que casualment és també el president del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, truca al president de la Generalitat, que per tant és també el seu assessorat, i li diu: "La Caixa. Parlem?". I parlen. Perquè de mica en mica es buida la pica (era així, no?) i la reactivació econòmica i el creixement de Catalunya no arribarà mai si els catalans sabotegem els peatges de les nostres autopistes que, oh quina casualitat!, gestiona Abertis-La Caixa-Parlem?. I Mas, que és un home que sap el que li convé al país (i a Salvador Alemany), el tranquil.litza amb una resposta sorprenentment ràpida en forma de regalets de 100 euros. Almenys ara sabem que quan té un bon motiu aquest govern mou fitxa. Seria d'agrair que la mateixa contundència l'apliquessin a reclamar el que ens deuen de Madrid. A veure si així omplim una mica la caixa. La de tots els catalans, s'entén. 

De Sant Jordi a Don Quixot

De joseps anglades n'hi ha més del que podria semblar. No em refereixo a gent racista, sinó a persones que tenen la mateixa actitud que ell. Persones agressives, que el que busquen és espantar els altres per assegurar-se el poder i l'autoritat. Difícils, complicades, que desgasten. Individus que criden i humilien, però que també poden ser autèntics xaiets si això és el que més els convé. La diferència entre la resta de gent així i l'Anglada és el seu radi d'acció. Si bé la majoria ja en té prou de manipular i intimidar els que l'envolten, el líder de PxC apunta alt: vol ser el Sant Jordi del segle XXI, el salvador dels catalans. I aquí ja hem rebut tots. Davant d'algú que sempre troba motius per discutir, i a més a més hi disfruta, és fàcil perdre els nervis i en el millor dels casos deixar anar algun insult, però no serveix de res; és com apagar un incendi amb gasolina. Diria que l'únic que es pot fer és carregar-se de paciència i evitar el xoc, fet que no implica en cap cas deixar-se trepitjar. Tenim dret a mostrar el rebuig cap a conductes que són totalment impròpies d'un càrrec públic, però sense caure en la seva provocació. Si no afegim llenya al foc, tard o d'hora aquest s'haurà d'acabar apagant i més que un Sant Jordi tindrem un Don Quixot. 

Publicat a EL 9 NOU, el 27 d'abril de 2012

Cada dia pot ser Sant Jordi

Aquells que t'arriben quan menys te'ls esperes. Els que no havies demanat als Reis, perquè ja fa temps que ni escrius cartes ni creus en monarques ni en princeses, o els que no et recorden simplement que ja ets un any més vella, que qui dia passa any empeny i tu, en canvi, resulta que continues al mateix lloc de sempre. Els que t'agafen en fora de joc, desprevinguda. Els que desemboliques amb un "però per què?" als llavis. Els que no es fan per compliment sinó perquè vé de gust. Els més escasos perquè no els dicta cap calendari. Són tots aquests, sens dubte, els millors regals. 

Els que et demostren que cada dia pot ser Sant Jordi.  

'Hilillos de plastilina'

Els pressupostos que el govern ha presentat diuen que no s'invertirà ni un euro més en la línia de tren de Barcelona a Puigcerdà fins com a mínim d'aquí a tres anys. Ara el que interessa, la màxima prioritat, són els AVE. Almenys per una vegada han tingut la gentilesa de parlar clar: el nostre carrilet ja no es mereix ni les escorrialles que amb comptagotes fins ara hi havien abocat. Sorpresos? Indignats? Què va, home! Agraïts de continuar exactament amb les mateixes infraestructures ferroviàries que ja tenien els nostres rebesavis si, a canvi, això ha de permetre convertir España en la capital mundial de la xarxa d'alta velocitat. Pot estar tranquil, el senyor Rajoy, que aquí no dubtarem a sacrificar el nostre miserable temps i les petites comoditats de la vida moderna per ajudar-lo a superar la Xina, l'únic país del món (sí, sí, del món) que té més quilòmetres d'alta velocitat que l'Estat espanyol. Això és el que motiva Mariano Rajoy. Tenir un dèficit públic inassumible o ostentar la taxa d'atur més elevada d'Europa són minúcies intranscendents. Hilillos de plastilina, que diria ell. El que realment importa al govern dels espanyols és anar com una bala, encara que sigui cap al desastre econòmic i social més absolut.

Publicat a EL 9 NOU, el 20 d'abril de 2012

Promeses incomplertes

"Ens vam prometre però no ens vam complir". Ho confessaven fa anys els Duble Buble a Pecats, una cançó tan trista com bonica que Joana Serrat recupera magníficament a The relief sessions. Això és el que un dia o altre s'acabaran cantant CiU i PP mentre la Sánchez-Camacho toca la guitarra, en De Guindos la pandereta i en Rajoy el violí? S'ho diran cara a cara o el PP ho deixarà anar als convergents en una nota de premsa seguint la seva brillant política comunicativa? "Ens vam prometre però no ens vam complir". Em ve al cap i em fa ràbia perquè trobo que és una frase massa poètica i perfecta per associar-la a polítics acostumats a escopir titulars efectistes que només cal que rimin amb els seus interessos (electorals). Les seves són, en realitat, paraules buides a les quals ens entossudim a donar més valor del que caldria, però al cap i a la fi les escoltem i ens les creiem perquè no tenim on més agafar-nos. Deu ser que ens pot la il.lusió de pensar que enmig de tants falsos encantadors de serps tard o d'hora n'hi haurà algun que de debò sabrà tocar la flauta. Deu ser que ens pot el convenciment de creure que ens mereixem més i millor i la ingenuïtat de somiar que algun dia es prometran i, de debò, es compliran. 

Publicat a EL 9 NOU el 13 d'abril de 2012

A vegades... en diuen política

Una bona manera de saber de quin peu calcen els nostres polítics és anar a un ple municipal. Llegir el diari també va bé, però ja se sap que els periodistes som així i tergiversem la informació. Per tant, facin bo aquell refrany que diu si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit. És de franc i molt entretingut. Com una sessió de cine (en el cas de Vic, doble; l'últim ple va durar quatre hores) amb una pel.lícula d'aquelles on hi ha una mica de tot: amor, gelosia, moments dramàtics, a vegades còmics... Al principi potser l'argument se'ls fa difícil de seguir. Uns proposen A i tots hi voten en contra, però després uns altres diuen B, que en realitat s'assembla molt a la A d'abans, i llavors tots hi voten a favor... Es veu que alguns cops no és tant el que es proposa sinó qui ho fa i com ho fa. A vegades es desqualifiquen, a vegades es llancen retrets personals, a vegades un té el dia tonto i fa acudits fora de lloc. No sempre, que consti. Només a vegades. Però aquesta és la manera que tenen alguns d'entendre la política i de treballar pel municipi. Que lluny els queden els somriures de campanya electoral i els 40.685 osonencs que es van abstenir en les darreres municipals i que, a vegades, encara penso que, vist el que hi ha, potser encara són pocs. 

Publicat a EL 9 NOU el 5 d'abril de 2012

Tinc una idea de bomber...

I si un dia provéssim de fer-ho diferent? I si un dia féssim una vaga general sense coaccionar a ningú? Sense empresaris ni sindicalistes que amenacessin els drets dels treballadors. Què passaria aquell dia? No ho sabem ni ho sabrem mai perquè no interessa. El que importa als empresaris és no perdre-hi ni temps ni diners i el que volen els sindicats és demostrar no ja que tenen la raó, sinó que l'actitud de suport de la resta de treballadors ho constata. Hem de paralitzar el país. El què, doncs, és clar. El que falla és el com. Amenaçar amb represàlies al lloc de feina o directament acomiadar els que volen fer vaga no toca, com diria Pujol, de la mateixa manera que no toca obligar els que no volen fer-ne a deixar de treballar; no toca llançar ous, posar silicona als panys, tallar carreteres, tirar pinso i cridar tites, tites o insultar. Tot em sembla igual de patètic, la veritat. La raó que els sindicats podrien tenir protestant contra la reforma laboral del govern s'esmicola amb actuacions potser aïllades, però que els desacrediten i els debiliten a ulls de molts dels que en teoria representen. Tant que ens omplim la boca parlant de tolerància, respecte i llibertat d'expressió i a l'hora d'aplicar-ho a tots, tots, tots, les cames ens fan figa.

Publicat a EL 9 NOU, el 30 de març de 2012 
Fotografia: Jordi Puig/ EL 9 NOU
Enllaç a la notícia d'EL 9 TV sobre els piquets informatius a Vic

Sóc paleta

Per imperatiu emocional construeixo al meu voltant
murs de contenció, parets i muralles.
Si les ganes m'acompanyen aixeco un palau;
si se'm menja la mandra m'invento una cabanya.

I allà dins ben ajupida
tanco els ulls,
respiro silenci, 
i el cor, alleugerit, descansa.

Per la incompetència, però,
del tapaforats que no té
ni vocació ni paciència
i a sobre és pocatraça,
amb una bufada i quatre paraules boniques
la gran obra s'esquerda, s'esfondra i es fa a miques.

Benvinguda sigui la plaça

A l'època en què els ajuntaments es dedicaven a estirar el braç sense saber que la màniga se'ls estava quedant curta les inauguracions eren el pa de cada dia: avui l'escola, demà la fase 2 del nou pavelló (quan estigui acabat ja el tornarem a inaugurar), la setmana següent la rotonda de l'entrada del poble... En època d'eleccions fins i tot es podia arribar a inaugurar la senyalització de la rotonda de l'entrada del poble. I així anar fent. Alcaldes i regidors encorbatats, el diputat de torn, potser un conseller, parlaments, aplaudiments, una cinta per tallar o una placa per destapar, més aplaudiments, fotografies, encaixades de mans i pica-pica per a tothom. Amb la crisi això s'ha acabat, que ara no estem per festes i sobretot inaugurar fa lleig i és de poc auster. Per això a Manlleu es veu que han decidit que un cop remodelada la plaça Fra Bernadí, que deu ser l'obra més important que s'ha fet en aquest municipi des de fa anys, no la inauguraran. Faran el que han batejat com "un acte massiu de benvinguda", que deurà ser impressionant evidentment, però que de cap manera vol ser una inauguració. Diuen. Jo el que dic és que tenim crisi (perdó, una acceleració negativa) de tot menys d'eufemismes. I n'hi ha que fan molt riure. 


Publicat a EL 9 NOU, el 23 de març de 2012
Fotografia: Albert Llimós/ EL 9 NOU