Un temps enrere (i no cal pas anar gaire enllà) alguns alcaldes de pobles petits es van dedicar amb autèntica devoció a esprémer al màxim les mamelles de les vaques que tenien més a mà. Llavors totes eren esplèndides. Vaques grasses. Així, com qui no vol la cosa, als municipis d'aquests alcaldes hi van anar apareixent teatres, poliesportius, camps de gespa artificial i un llarg etcètera d'equipaments imprescindibles per als seus pocs centenars d'habitants. Instal.lacions idèntiques, moltes vegades, a les del poble del costat. Algú hauria pogut pensar que un municipi, posem pel cas, amb poc més de 3.000 residents, potser no necessitaria un teatre de 4,5 milions d'euros amb grades que es pleguessin en pocs minuts. Algú ho hauria pogut pensar, si no fos perquè la majoria estava ocupada munyint les seves pròpies vaques per comprar-se un tot terreny, marxar de viatge o canviar el piset de tres habitacions per una casa amb jardí. Ja se sap que a ningú li agrada ser menys que el veí, i això tant val per a l'individu com per al col.lectiu.
I ara, que als pobres animals se'ls marquen totes les costelles, no sabem d'on treure els diners per acabar o mantenir tanta monumentalitat, ni a dins ni a fora de casa. Ha arribat l'hora de lamentar-nos i passar fred perquè no podem ni pagar la calefacció. Ja no volem aparentar ser més que el veí, perquè prou feina tenim per ser nosaltres mateixos.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 d'octubre de 2011
Aquesta setmana les Blackberry han fet figa i a mitja humanitat se li ha encongit una miqueta el cor. Smartphones, tablets, iPads... ens posen el món a les mans i ens dibuixen finestres fins fa uns anys inimaginables que obrim i tanquem tan sols amb un dit. Cada vegada necessitem menys temps per tenir-ho tot a l'abast. Ens sembla que vivim permanentment connectats al món i ja no imaginem una altra manera de ser-hi. Per això amb imprevistos com el d'aquests dies és quan es fa més evident el nostre grau de dependència cap a les noves tecnologies. Quan falla la connexió només ens resta un silenci feixuc que, malauradament, no sabem fer desaparèixer amb un clic.
Cada dia una mica més enganxats a la realitat que ens envolta (virtual o no) i cada dia una mica més desconnectats de nosaltres mateixos. Dilluns, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental, ens explicaven que una de cada quatre persones que van als centres d'atenció primària de la comarca presenta algun trastorn d'aquest tipus, i tot fa pensar que, amb el temps i la crisi, encara aniran a més. Ens autoimposem un ritme de vida que no es correspon a les nostres capacitats vitals i el resultat, pèssim, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. Ens preocupa que ens peti el sistema operatiu del mòbil quan el que de debò perilla és el nostre. I per aquest encara no existeix cap tipus de recanvi.
Publicat a EL 9 NOU, el 14 d'octubre de 2011
Només Antònia Font pot imaginar una cançó on es barregin paraules com esternoclestmastoideu, pitufo i lapislàtzuli, i a més a més fer-ho amb prou gràcia com per acabar mereixent el Premi Puig-Porret, que els acredita com els millors artistes dels Països Catalans el 2011. Pau Debon i Joan Miquel Oliver, caps visibles del grup, explicaven aquest dimecres a Vic, després de recollir el guardó, que entenen aquest reconeixement com un premi a la voluntat d'haver-se mantingut sempre fidels a ells mateixos, al seu estil. Han après a conviure amb l'etiqueta de raros i els ha anat prou bé. I jo que me n'alegro molt.
És d'admirar trobar algú -i no em refereixo només a algú que sàpiga cantar- capaç d'anar durant tant de temps a la seva tot i saber que la seva no és la de tots. Sempre ha sigut més fàcil i còmode passar desaparcebut entre la majoria, encara que això impliqui alguna renúncia. Quan la diferència no és de plàstic ni premeditada pot arribar a espantar, perquè començar a ser considerat un raro no sempre et garanteix acabar amb un premi de 10.000 euros a les mans. Necessitaríem més Antònies Font a les nostres vides; més universos amb Clint Eastwood preparant-se un conillet a la llauna, alpinistes-samurais i patinadors que ballen melodies modernes a Calgary 88. A vegades no ens cal entendre-ho tot ni a tothom per aprendre'n alguna cosa.
Publicat a EL 9 NOU, el 16 de setembre de 2011
Deu ser herència de l'etapa escolar això d'aprofitar l'arribada del setembre per fer net i començar de nou. A aquestes alçades ens queda lluny ja aquella il.lusió d'estrenar bata, agenda i llibres acabats de folrar i, per això, ara toca conformar-nos a obrir el calaix dels petits propòsits, treure'ls la pols i esperar que d'una manera o altra ens endolceixin una mica el retorn a la rutina.
La (des)gràcia dels petits propòsits, però, és que en la majoria dels casos mai són prou bons ni prou engrescadors per deixar de ser simples intencions. Aquest setembre ens apuntarem al gimnàs (altre cop)? Deixarem de fumar (una vegada més)? Menjarem més sa? Aprendrem idiomes? A tothom li agrada pensar que aquest any sí, que ara va de debò i que la motivació durarà una mica, més enllà dels quinze dies de rigor. Tard o d'hora i sense cap motiu aparent, aquests petits projectes s'encongiran encara més i sense pena ni glòria acabaran tornant misteriosament al calaix d'on els hem tret. Llavors serà el moment de recórrer a la carpeta de les excuses, que en aquest cas no són petites, com els propòsits, sinó barates. Això sí, també desgastades de fer-les servir any rere any. I quan els propòsits esquifits i les excuses d'estar per casa ens quedin tant lluny com les vacances ja haurem arribat a finals d'any. El moment perfecte per tornar a fer net i començar de nou. Altre cop.
Publicat a EL 9 NOU, el 2 de setembre de 2011
La Montserrat s'aixeca de la tombona i l'arramba una mica més cap a sota el para-sol. S'hi estira altre cop i fa una ullada al seu voltant mentre es venta amb el Cuore. Aquesta calor no s'aguanta. Potser s'hauria d'anar a remullar, però amb tanta gent... I haurà de passar pel costat de la Conxita, que mira que n'arriba a ser de xerrameca. És com si ja la sentís: Ai Monsita no heu marxat fora aquest any? I el nen, ja deu ser gran... Deu tenir novieta i tot... I en Josep? I la feina? Diuen que van tan malament a la fàbrica... Quina xafardera!
La Montserrat agafa el mòbil del cabàs. Parlant d'en Josep, encara no li ha telefonat i mira que li ha dit vegades: Truca'm quan es desperti el nen, a veure què vol per dinar. Quin parell! Encara no sap per què s'encaparren a venir a Platja d'Aro si un dorm fins al migdia i l'altre no s'aparta de la tele i el diari. I a ella sí que tant li fa. La platja tampoc és que l'apassioni tants dies seguits i té la mateixa feina aquí que a casa... Oita, ara arriben els Molist. Ui com s'ha engreixat la Maria, on vas a parar! I amb aquest banyador, si se n'ha de tenir poca, de vergonya... Cada dia aquí, aquests també. Què tal, Maria? Com esteu? Quina calor eh? Tant que ens queixàvem del temps i mira... Sí, noia, s'ha d'aprofitar! Què faríem sinó, a casa ja hi estem tot l'any! Així que no heu marxat aquest estiu? I a en Manel com li va a la feina? Vaig llegir a El 9 que havien fet fora gent...
Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'agost de 2011
Aquesta setmana, econòmicament parlant, ha sigut un autèntic drama. Es veu que dimarts i dimecres els mercats financers es van posar molt nerviosos i, per si això no fos prou, la prima de risc va superar els 400 punts de diferencial, que és una cosa terribe. Però no hem de patir: l'Estat ha aconseguit col.locar 3.300 milions de deute. Ja m'entenen... Bé, de fet, si realment m'entenen tenen molta sort, perquè jo no tinc ni idea de què els estic dient. Porto una setmana llegint notícies que em sonen a xinès. Què o qui són aquests mercats que, segons la ministra Salgado, s'han de tranquil.litzar? I d'on surt aquesta prima de risc? I per què 400 punts de diferencial i no 250? I jo, representa que ho hauria de saber tot això? I, sobretot, com m'acabarà afectant?
Blackrock, Pimco, Calpers, Man Group o Bridgewater, entre d'altres. Són alguns dels gestors de fons de pensió, d'inversió i d'alt risc que, en part, fan i desfan en aquests mercats. En definitiva, els que manen o, millor dit, els que ens manen. A mi, a vostè, a la Salgado i a en Zapatero. I mentre uns (els polítics) fan veure que mouen els fils i els altres (els mercats) els belluguen de debò, a nosaltres només ens queda posar cara de peix bullit, fer l'onada al creador del Veranito i esperar que peti tot una vegada més per pagar-ne (econòmicament i moralment) les conseqüències.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 5 d'agost de 2011
Quan portes 20 minuts conduint per l'Eix Transversal cap a Girona a 60 quilòmetres per hora, enganxada al cul d'un camió de Transportes Zamar, d'Oviedo, i embotida en una rua inacabable de vehicles, et converteixes en un ésser letàrgic i et preguntes: podria ser pitjor? Acte seguit Murphy s'afegeix a la festa i s'incorpora a la processó un dels camions de les obres que t'obliga a reduir la velocitat fins als 40 quilòmetres per hora. I tu i la teva impotència us quedeu allà, dins el cotxe, jugant a endevinar quina deu ser la feina de cadascun dels treballadors que es mouen -també letàrgicament- entre màquines excavadores.
A mi que el desdoblament avanci a bon ritme i se sàpiga que s'acabarà el 2013 no em consola de res. Ara mateix fa la sensació que tampoc cal fer cap bestiesa per acabar patint algun ensurt, en el millor dels casos. És de suposar que al capdavant de les obres hi ha professionals que deuen haver considerat totes les opcions a l'hora de planificar-les. És de suposar que deurien saber el tipus de carretera que és la que va de Sant Julià a la Fullaca abans de desviar-hi el trànsit i provocar un col·lapse monumental, dimarts a la nit. És de suposar que un fet així no tornarà a passar i que si no s'ha restringit el pas de camions per l'Eix mentre dura el desdoblament deu ser perquè no es pot. Suposem-ho doncs i carreguem-nos de paciència. Només falten dos anys.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 22 de juliol de 2011
Que Josep M. Membrado sap aprofitar bé el temps no li ho pot negar ningú i menys després d'emportar-se el Ral·li Osona per una dècima de segon. Una dècima de segon és una mesura que per a la majoria no va més enllà de la pura abstracció. Ens movem per hores, minuts, segons i, com a molt, pels pèls. A tothom li ha anat d'un pèl alguna cosa alguna vegada, però ningú ho atribuirà exactament a una dècima de segon. Hi ha dies que anem amb el temps just, però tampoc sabríem dir quantes dècimes ens haurien de regalar per anar més descansats. I això que per una dècima segurament haurem patit o evitat una cagarada de colom al cap, haurem perdut o agafat un tren o fins i tot ens hi haurem jugat la vida. La nostra sort o desgràcia és que no en som gens conscients.
Tot al contrari, alguns esportistes -atletes, ciclistes, nedadors o pilots com el d'Olost- perceben clarament cadascuna de les fraccions d'un segon i per ells totes compten. Saben que d'això en dependrà la victòria o el fracàs. Més enllà del món competitiu, però, és impossible ballar vint-i-quatre hores al dia al compàs de dècimes de segon. Ens tornaríem bojos. Ara, sí que potser ens aniria bé assumir que encara que no les veiem hi són i que cada segon, cada dècima, que dediquem a un objectiu ens acosta una mica més a ell. Els esportistes, com Membrado, ho saben prou bé. La clau és creure-s'ho i lluitar fins al final. No hi ha més.
Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 8 de juliol de 2011
