Només Antònia Font pot imaginar una cançó on es barregin paraules com esternoclestmastoideu, pitufo i lapislàtzuli, i a més a més fer-ho amb prou gràcia com per acabar mereixent el Premi Puig-Porret, que els acredita com els millors artistes dels Països Catalans el 2011. Pau Debon i Joan Miquel Oliver, caps visibles del grup, explicaven aquest dimecres a Vic, després de recollir el guardó, que entenen aquest reconeixement com un premi a la voluntat d'haver-se mantingut sempre fidels a ells mateixos, al seu estil. Han après a conviure amb l'etiqueta de raros i els ha anat prou bé. I jo que me n'alegro molt.
És d'admirar trobar algú -i no em refereixo només a algú que sàpiga cantar- capaç d'anar durant tant de temps a la seva tot i saber que la seva no és la de tots. Sempre ha sigut més fàcil i còmode passar desaparcebut entre la majoria, encara que això impliqui alguna renúncia. Quan la diferència no és de plàstic ni premeditada pot arribar a espantar, perquè començar a ser considerat un raro no sempre et garanteix acabar amb un premi de 10.000 euros a les mans. Necessitaríem més Antònies Font a les nostres vides; més universos amb Clint Eastwood preparant-se un conillet a la llauna, alpinistes-samurais i patinadors que ballen melodies modernes a Calgary 88. A vegades no ens cal entendre-ho tot ni a tothom per aprendre'n alguna cosa.
Publicat a EL 9 NOU, el 16 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada