Publicat a EL 9 NOU, el 25 de novembre de 2011
Quina vergonya...
Tan típic com la llonganissa, la boira, el Merma o l'Estudiant, a Vic tenim el que podríem batejar com el quèdiran. Què diran si vaig amb un noi que, mira per on, és negre? Què diran si després de 30 anys de matrimoni em canso d'aguantar l'home i em divorcio? Què diran si... El quèdiran és molt comú -que no vol dir exclusiu- d'allò que es coneix com lagentdeVicdetotalavida. No se'ls escapa la més mínima dels altres ni l'oportunitat d'explicar-ho i saben (i això és un malviure) que les ganes de xafardejar són recíproques. Vist el que hi ha, doncs, algú pot pensar que aquesta gent anirà a omplir el cabàs al Banc dels Aliments? Algú se'ls imagina exposant-se a fer cua (al carrer!) entre magribins i sud-americans? Perquè, d'altra banda, tothom sap que allà només hi van els immigrants... A Càritas se senten impotents perquè són conscients que les més de 700 famílies que cada mes utilitzen aquest recurs són tan sols la punta d'un gran iceberg que no emergeix per la hipocresia i la vergonya dels que no volen reconèixer -perquè llavors quèdiran?- que són tan o més pobres que el subsaharià del pis del costat. Temps al temps i anirem comprovant què pot més a la ciutat dels Sants de Miquel Llor, si l'orgull o la gana.
Publicat a EL 9 NOU, el 25 de novembre de 2011
Publicat a EL 9 NOU, el 25 de novembre de 2011
El risc d'arriscar-se
Com diria Eduard Punset "el poder de la mente és enormeee". Som nosaltres els que en decidim els límits. Hi ha persones valentes, com Bosch o Gel, que no temen assumir riscos i que el que menys es plantegen en el camí cap a l'èxit és abandonar, si no és que es posi en joc la seva supervivència. Per a ells la vida és una superació constant. Malauradament són una excepció. Per a la majoria de la gent l'autèntic repte és aixecar-se del sofà, des d'on és molt més còmode i pràctic veure com la vida et passa pel davant, encara que això impliqui renunciar a la felicitat. Devem ser mandrosos per naturalesa. Com els gats. La diferència és que aquests animals es poden permetre el luxe de malgastar sis vides i encara els en queda una; nosaltres no ens n'adonarem i el temps ja se'ns haurà menjat.
Publicat a EL 9 NOU, el 18 de novembre de 2011
Un trèvol de quatre fulles (II)
Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.
Un trèvol de quatre fulles
Es veu que per cada deu mil trèvols de tres fulles en neix un de quatre, d'aquí que trobar-ne un d'aquests sigui un fet excepcional que la saviesa popular vincula a la bona sort. Jo he de confessar que ja fa temps que en tinc un. No em vaig haver de perdre mai per cap bosc per trobar-lo. La providència me'l va deixar davant la porta, dins d'una caixeta, embolcallat amb cotó fluix. Encuriosida amb la troballa, des d'aquell dia me l'he mirat i remirat moltes vegades. Al principi i a simple vista les quatre fulles em semblaven ben iguals. Fortes, subjectades a la mateixa tija. Poc a poc però, vaig anar descobrint petites irregularitats. Diferències imperceptibles però interessants que les feien úniques. Com que sóc poc donada a les supersticions en algun moment me n'he arribat a oblidar. El tenia allà guardat, en un raconet, a vegades mig empolsinat i tot. Fins que arriba aquell dia que la vida, amb els seus malabarismes, et mareja i et sacseja fins al moll de l'os. I enmig de la nit més negra, i sense saber ni com ni de quina manera, et torna a les mans. Més verd que mai. Observes que una de les fulles s'ha mig pansit, però alguna cosa et diu que no has de patir. Les altres tres, fermes, l'aguantaran el temps que necessiti per recuperar la vitalitat perduda. I és així com, sense ser supersticiosa, et sents la persona més afortunada del món. A les fosques, amb aquest petit tresor de quatre fulles que t'il.lumina i t'empeny endavant.
Tot és qüestió de formes
Qualsevol bon polític sap que en un moment donat i per esgarrapar algun vot es pot arribar a perdre la decència, la vergonya o el respecte, però mai, mai, mai s'han de perdre les formes. Quedar bé és el tot en política i més si tenim eleccions a la cantonada. Per això mateix fa tres dies que visc amb el cor ben encongit. És des que vaig escoltar l'alcalde de Vilanova de Sau, Joan Riera, explicar dimarts a EL 9 TV com des de la Diputació han imposat a dit el nou president del Consorci de l'Espai Natural Guilleries-Savassona. Això tot i saber que els municipis que formen part d'aquest organisme (Folgueroles, Sant Julià, Tavèrnoles, Vilanova i Sant Sadurní d'Osormort) ja s'havien posat d'acord per continuar com fins ara. Vaja que, perquè ens entenguem, fins fa quatre dies ho portava un Riera, en Joan, del PSC, i ara hi ha un altre Riera, l'Enric, alcalde de Sant Sadurní d'Osormort i, casualment, de CiU, el mateix partit que mana a la Diputació.
Trobo que aquests convergents de la Diputació s'han begut l'enteniment. Han d'actuar amb més discreció. Ja que les decisions consensuades lluny de l'àrea metropolitana se les passen per allà on s'acaba l'esquena almenys que facin el favor de dissimular-ho. És l'únic que podem esperar d'alguns bons polítics de la capital, per a qui la vocació de servei al país no va més enllà de les ganes d'escalar dins el corresponent partit.
Publicat a EL 9 NOU, l'11 de novembre de 2011
Trobo que aquests convergents de la Diputació s'han begut l'enteniment. Han d'actuar amb més discreció. Ja que les decisions consensuades lluny de l'àrea metropolitana se les passen per allà on s'acaba l'esquena almenys que facin el favor de dissimular-ho. És l'únic que podem esperar d'alguns bons polítics de la capital, per a qui la vocació de servei al país no va més enllà de les ganes d'escalar dins el corresponent partit.
Publicat a EL 9 NOU, l'11 de novembre de 2011
Munyir vaques sense llet
Un temps enrere (i no cal pas anar gaire enllà) alguns alcaldes de pobles petits es van dedicar amb autèntica devoció a esprémer al màxim les mamelles de les vaques que tenien més a mà. Llavors totes eren esplèndides. Vaques grasses. Així, com qui no vol la cosa, als municipis d'aquests alcaldes hi van anar apareixent teatres, poliesportius, camps de gespa artificial i un llarg etcètera d'equipaments imprescindibles per als seus pocs centenars d'habitants. Instal.lacions idèntiques, moltes vegades, a les del poble del costat. Algú hauria pogut pensar que un municipi, posem pel cas, amb poc més de 3.000 residents, potser no necessitaria un teatre de 4,5 milions d'euros amb grades que es pleguessin en pocs minuts. Algú ho hauria pogut pensar, si no fos perquè la majoria estava ocupada munyint les seves pròpies vaques per comprar-se un tot terreny, marxar de viatge o canviar el piset de tres habitacions per una casa amb jardí. Ja se sap que a ningú li agrada ser menys que el veí, i això tant val per a l'individu com per al col.lectiu. I ara, que als pobres animals se'ls marquen totes les costelles, no sabem d'on treure els diners per acabar o mantenir tanta monumentalitat, ni a dins ni a fora de casa. Ha arribat l'hora de lamentar-nos i passar fred perquè no podem ni pagar la calefacció. Ja no volem aparentar ser més que el veí, perquè prou feina tenim per ser nosaltres mateixos.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 d'octubre de 2011
Sense connexió
Aquesta setmana les Blackberry han fet figa i a mitja humanitat se li ha encongit una miqueta el cor. Smartphones, tablets, iPads... ens posen el món a les mans i ens dibuixen finestres fins fa uns anys inimaginables que obrim i tanquem tan sols amb un dit. Cada vegada necessitem menys temps per tenir-ho tot a l'abast. Ens sembla que vivim permanentment connectats al món i ja no imaginem una altra manera de ser-hi. Per això amb imprevistos com el d'aquests dies és quan es fa més evident el nostre grau de dependència cap a les noves tecnologies. Quan falla la connexió només ens resta un silenci feixuc que, malauradament, no sabem fer desaparèixer amb un clic.
Cada dia una mica més enganxats a la realitat que ens envolta (virtual o no) i cada dia una mica més desconnectats de nosaltres mateixos. Dilluns, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental, ens explicaven que una de cada quatre persones que van als centres d'atenció primària de la comarca presenta algun trastorn d'aquest tipus, i tot fa pensar que, amb el temps i la crisi, encara aniran a més. Ens autoimposem un ritme de vida que no es correspon a les nostres capacitats vitals i el resultat, pèssim, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. Ens preocupa que ens peti el sistema operatiu del mòbil quan el que de debò perilla és el nostre. I per aquest encara no existeix cap tipus de recanvi.
Publicat a EL 9 NOU, el 14 d'octubre de 2011
Cada dia una mica més enganxats a la realitat que ens envolta (virtual o no) i cada dia una mica més desconnectats de nosaltres mateixos. Dilluns, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental, ens explicaven que una de cada quatre persones que van als centres d'atenció primària de la comarca presenta algun trastorn d'aquest tipus, i tot fa pensar que, amb el temps i la crisi, encara aniran a més. Ens autoimposem un ritme de vida que no es correspon a les nostres capacitats vitals i el resultat, pèssim, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. Ens preocupa que ens peti el sistema operatiu del mòbil quan el que de debò perilla és el nostre. I per aquest encara no existeix cap tipus de recanvi.
Publicat a EL 9 NOU, el 14 d'octubre de 2011
Pitufo i lapislàtzuli
Només Antònia Font pot imaginar una cançó on es barregin paraules com esternoclestmastoideu, pitufo i lapislàtzuli, i a més a més fer-ho amb prou gràcia com per acabar mereixent el Premi Puig-Porret, que els acredita com els millors artistes dels Països Catalans el 2011. Pau Debon i Joan Miquel Oliver, caps visibles del grup, explicaven aquest dimecres a Vic, després de recollir el guardó, que entenen aquest reconeixement com un premi a la voluntat d'haver-se mantingut sempre fidels a ells mateixos, al seu estil. Han après a conviure amb l'etiqueta de raros i els ha anat prou bé. I jo que me n'alegro molt.
És d'admirar trobar algú -i no em refereixo només a algú que sàpiga cantar- capaç d'anar durant tant de temps a la seva tot i saber que la seva no és la de tots. Sempre ha sigut més fàcil i còmode passar desaparcebut entre la majoria, encara que això impliqui alguna renúncia. Quan la diferència no és de plàstic ni premeditada pot arribar a espantar, perquè començar a ser considerat un raro no sempre et garanteix acabar amb un premi de 10.000 euros a les mans. Necessitaríem més Antònies Font a les nostres vides; més universos amb Clint Eastwood preparant-se un conillet a la llauna, alpinistes-samurais i patinadors que ballen melodies modernes a Calgary 88. A vegades no ens cal entendre-ho tot ni a tothom per aprendre'n alguna cosa.
Publicat a EL 9 NOU, el 16 de setembre de 2011
És d'admirar trobar algú -i no em refereixo només a algú que sàpiga cantar- capaç d'anar durant tant de temps a la seva tot i saber que la seva no és la de tots. Sempre ha sigut més fàcil i còmode passar desaparcebut entre la majoria, encara que això impliqui alguna renúncia. Quan la diferència no és de plàstic ni premeditada pot arribar a espantar, perquè començar a ser considerat un raro no sempre et garanteix acabar amb un premi de 10.000 euros a les mans. Necessitaríem més Antònies Font a les nostres vides; més universos amb Clint Eastwood preparant-se un conillet a la llauna, alpinistes-samurais i patinadors que ballen melodies modernes a Calgary 88. A vegades no ens cal entendre-ho tot ni a tothom per aprendre'n alguna cosa.
Publicat a EL 9 NOU, el 16 de setembre de 2011
Propòsits de setembre
Deu ser herència de l'etapa escolar això d'aprofitar l'arribada del setembre per fer net i començar de nou. A aquestes alçades ens queda lluny ja aquella il.lusió d'estrenar bata, agenda i llibres acabats de folrar i, per això, ara toca conformar-nos a obrir el calaix dels petits propòsits, treure'ls la pols i esperar que d'una manera o altra ens endolceixin una mica el retorn a la rutina.
La (des)gràcia dels petits propòsits, però, és que en la majoria dels casos mai són prou bons ni prou engrescadors per deixar de ser simples intencions. Aquest setembre ens apuntarem al gimnàs (altre cop)? Deixarem de fumar (una vegada més)? Menjarem més sa? Aprendrem idiomes? A tothom li agrada pensar que aquest any sí, que ara va de debò i que la motivació durarà una mica, més enllà dels quinze dies de rigor. Tard o d'hora i sense cap motiu aparent, aquests petits projectes s'encongiran encara més i sense pena ni glòria acabaran tornant misteriosament al calaix d'on els hem tret. Llavors serà el moment de recórrer a la carpeta de les excuses, que en aquest cas no són petites, com els propòsits, sinó barates. Això sí, també desgastades de fer-les servir any rere any. I quan els propòsits esquifits i les excuses d'estar per casa ens quedin tant lluny com les vacances ja haurem arribat a finals d'any. El moment perfecte per tornar a fer net i començar de nou. Altre cop.
Publicat a EL 9 NOU, el 2 de setembre de 2011
La (des)gràcia dels petits propòsits, però, és que en la majoria dels casos mai són prou bons ni prou engrescadors per deixar de ser simples intencions. Aquest setembre ens apuntarem al gimnàs (altre cop)? Deixarem de fumar (una vegada més)? Menjarem més sa? Aprendrem idiomes? A tothom li agrada pensar que aquest any sí, que ara va de debò i que la motivació durarà una mica, més enllà dels quinze dies de rigor. Tard o d'hora i sense cap motiu aparent, aquests petits projectes s'encongiran encara més i sense pena ni glòria acabaran tornant misteriosament al calaix d'on els hem tret. Llavors serà el moment de recórrer a la carpeta de les excuses, que en aquest cas no són petites, com els propòsits, sinó barates. Això sí, també desgastades de fer-les servir any rere any. I quan els propòsits esquifits i les excuses d'estar per casa ens quedin tant lluny com les vacances ja haurem arribat a finals d'any. El moment perfecte per tornar a fer net i començar de nou. Altre cop.
Publicat a EL 9 NOU, el 2 de setembre de 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)