Somriures sense càries

A Vic al somrient logo de CiU se li ha congelat el somriure. La càries, la de sempre, la que l’emprenya des de fa anys va reaparèixer diumenge amb un cop sec que el va agafar mig desprevingut, convençut com estava que la tenia sota control i que fins i tot anava a menys. Al principi l’havia subestimat, però a mesura que anava creixent es va començar a preocupar. I quin mal, tu! Un dolor punyent i impertinent que se li anava menjant la dent al mateix temps que el somriure. Llavors va decidir posar-hi remei amb una bona neteja de boca, però això només li va servir per treure sarro. La càries continuava allà.

  Metàfores a banda, a Vic s’ha demostrat que no n’hi ha prou amb el necessari rentat de cara al Remei per aturar la PxC, perquè els vots que Anglada ha perdut allà els ha recuperat en altres barris sense tants immigrants. On no hi ha nouvinguts, però sí els rumors malintencionats, les llegendes urbanes i els tòpics de sempre. Ara els de CiU que es calcin unes bones sabates i tornin a trepitjar carrer. Que repiquin els 12.000 timbres que diuen que van picar durant la campanya i expliquin casa per casa, amb papers a la mà i tantes vegades com faci falta, per exemple, a qui van a parar les ajudes socials. I, d’altra banda, als que no es comporten com és adequat, vinguin d’on vinguin, que se’ls apliqui la llei. I tot això des d’ara mateix. No cal tampoc esperar a tornar a veure les orelles al llop per començar a córrer.

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de maig de 2011

Vareta, vareta màgica...

Oh! No saben pas què donaria jo ara, en plena campanya electoral, per tenir la vareta de la De Gispert! Cobrir-me amb una capa ben bufona i anar repartint copets: cling!... per aquí, cling!... per allà. 
Per començar, a mode de gamberradeta, esborraria els retocs que els partits han aplicat a les imatges dels seus candidats. I els somriures també fora... per fer-los més autèntics. De fet, ara que hi penso, eliminaria tots els cartells, que de poc serveixen. La millor visibilitat la donen la constància i el treball diari a peu de carrer i no pas penjar-se d'un fanal cada quatre anys.
Després convertiria en fantasmes (dels de debò: amb llençol blanc i cadenes als peus) aquells candidats que ja n'exerceixen. I no em refereixo només als que et miren per sobre l'espatlla sinó als que es presenten en municipis d'on l'únic que en saben és el nom i que a l'hora de proposar i debatre amb la resta de polítics busquen excuses estranyes o barates. O les dues coses a la plegada. I per acabar, faria que els polítics s'adonessin d'una vegada i per sempre més que el que de debò necessitem -més enllà de promeses, declaracions i contradeclaracions- són representants educats, compromesos amb els pobles i el país (més enllà dels partits), treballadors, eficients i amb una mica de sentit comú. És clar que potser per a això, més que una vareta necessitaríem un miracle...


Publicat a EL 9 NOU, el 12 de maig de 2011

El Sr. Smith, el Tango i l'Scott

Aquesta setmana hem sabut que el col.legi Pive de Tona ha utilitzat gossos de rastreig per trobar droga entre les maletes dels seus alumnes. Va ser just a la tornada de les vacances de Setmana Santa que aquests es van topar per sorpresa amb el Tango, el Sr. Smith i l'Scott ensumant-los les bosses. Es veu que no van trobar res destacable, exceptuant algunes restes de porro en un banc proper que es van atribuir a gent aliena al centre.
El consum de droga és un problema greu i malauradament estès entre els joves, dins i fora de les escoles. Això no vol dir que vagin a classe amb el porro a la mà, però que n'hi ha que en consumeixen crec que és innegable. Els alumnes del Pive no deuen ser ni millors ni pitjors en aquest sentit que la resta d'estudiants catalans. Al cap i a la fi, que tinguessin les maletes netes de drogues no ens ha de portar automàticament a pensar que no en siguin, en algun lloc i en algun moment, consumidors. 
El que està clar és que amb la batuda el centre tonenc ha aconseguit impactar i ens ha deixat tres evidencies: a) que es preocupa pel consum de drogues a les seves instal.lacions, b) que li interessa molt que això se sàpiga, i c) que a partir d'ara si mai a algun vailet o xicota d'aquesta escola li passa pel cap, ni que sigui remotament, fumar-se un peta, no crec que prèviament se'l guardi a l'equipatge. Llavors potser sí que l'hauran d'expulsar... per ase. 

Publicat a EL 9 NOU, el 29 d'abril de 2011

Un grup normal

Ni els cremaria vius ni els llançaria la roba interior en un concert. Perquè ens entenguem: que m'agraden i prou. Tinc els seus dos discos i els he escoltat tres vegades en directe, l'última, aquest passat divendres a L'Atlàntida. El concert va estar bé, i a banda de fer-me passar una estona agradable també em va servir per confirmar que amb això dels Manel potser n'estem fent un gra massa. Que potser no n'hi ha per tant.
Toquen bé? No hi entenc gaire, però diria que sí. Les lletres de les cançons són bones? Algunes força i d'altres menys. Presenten un directe sorprenent, un muntatge espectacular? No. Fins i tot divendres entre cançó i cançó, sense focus ni llums, semblaven poca cosa en la immensitat d'aquell escenari.
Qui els fa diferents a la resta som nosaltres. Nosaltres els hem convertit en un fenomen: els mitjans de comunicació, una excel.lent campanya de màrqueting que es podria batejar com "somungrupnormalperagentnormalcomtu", i una companyia discogràfica potent. En Pep Guardiola en un concert. Entre tots els hem fet tan, tan, tan bons que crec que ara correm el perill d'acabar-ne farts, empatxats, d'avorrir l'ukelele, d'odiar el mar i fins i tot de demanar a la Dolors que proposi un tema per aquesta història que s'haurà anat acabant. 


Publicat a EL 9 NOU, l'11 d'abril de 2011

Jocs

Les tens totes davant teu. Amuntegades, desordenades, dibuixant un petit caos sobre la taula del menjador. No les has comptat però amb bona fe creus que no n'hi deu faltar cap. Alces les celles, t'arremangues les mànigues de la camisa i respires profundament. Saps que no serà fàcil, però tampoc t'ho imagines de cap altra manera. Són més petites del que havies pensat i, les punyeteres, s'assemblen traïdorament, però tu tens bon ull i moltes hores per endavant. Sabràs trobar l'encaix. Somrius i n'agafes una qualsevol, a l'atzar. Els teus dits la passegen per davant la resta i amb els ulls, àvids de resultats, examines els contorns, les coincidències, les possibles combinacions... fins que l'encertes i comproves com s'ajusten les unes amb les altres. Una i una altra vegada. I a poc a poc, amb cops de sort i cabassos de paciència, aquell escampall de peces s'ordenen en una imatge, un dibuix en blanc i negre, tant brillant que hi pots imaginar reflectit el teu victoriós somriure. El joc és a punt d'acabar, però lentament el que es preveia com un final feliç es converteix en un agre desengany. Alguna cosa falla. Quan ja ho donaves tot per fet descobreixes que la  vida no és un puzzle sinó un tauler d'escacs. Que les regles del joc han canviat i que tot torna a començar.

Setmana negra

Nens, pares i avis han començat avui una setmana blanca (o negra, segons com es miri) que, mai més ben dit, té els dies comptats. Divendres serà història perquè la consellera d'Educació ja ha anunciat que no es repetirà. Més enllà dels beneficis que aquesta pot tenir en el rendiment de professors i escolars, és evident i trist alhora constatar que no estem preparats per una iniciativa similar. El nostre calendari només accepta dos colors: el vermell dels diumenges i festius, i el negre (que ben triat, pensaran alguns) dels laborables. A partir d'aquí la resta són figues d'un altre paner.
La solució passa per flexibilitzar els horaris laborals de manera que ens deixin conciliar millor família i treball. I ara si em permeten jo pararé d'escriure, vostès poden deixar de llegir i tots plegats en farem un fart de riure. Com diria en Montilla polonès, quin xist. Fa anys i panys que govern, sindicats i patronal s'omplen la boca amb aquest tema, però encara és hora que algú s'hi impliqui seriosament, a banda d'algunes iniciatives empresarials aïllades. L'espanyol és un dels estats de la UE on la gent passa més hores a l'oficina i es rendeix menys. Potser el que caldria és deixar de treballar (com fins ara) i ara anar per feina. És ben clar que el temps se'ns tira a sobre. 


Publicat a EL 9 NOU, el 28 de febrer de 2011

Canigó amunt

Tothom coneix Jacint Verdaguer, però ja no són tants els que l'han llegit. Amb els clàssics això ja passa. Sabem que hi són, sabem que són boníssims, però fan una mica de mandra. I més si del que es tracta és de poesia... 
Per això és de celebrar la proposta que ara han engegat des de la Fundació Jacint Verdaguer per celebrar els 125 anys de la publicació de Canigó, el gran poema èpic que va consagrar mossèn Cinto com a poeta de Catalunya. Canigó en 125 veus és una proposta moderna i imaginativa, i ben treballada, des de la seva concepció fins a la posada en escena, que firma Culdesac Produccions. No es pot negar que el poema de Verdaguer és grandíssim, espectacular, però alhora és llarg i dens. Sense canviar-ne ni una coma, aquesta iniciativa ens el mostra amb uns altres ulls i ho fa valent-se de la complicitat de 125 persones que han donat ritme i sonoritat als versos del poeta. Cares conegudes que, a més a més, aporten notorietat al projecte, però també cares anònimes. Perquè, de fet, al Canigó hi pugem tots i cadascun de nosaltres i en un moment com l'actual, en què la nació catalana rep envestides per totes bandes, no està de més dedicar tres minuts al dia a escoltar un clàssic més vigent que mai. Et dóna forces per continuar caminant, pujant, amb pas encara més ferm,  Canigó amunt.


Publicat a EL 9 NOU, el 24 de gener de 2011 

'Xinos' a la catalana

El món dels basars xinesos em fascina. Qualsevol excusa és bona per anar als xinos. Què em falta? Esmalt per a les ungles? Una broca del 6? Gespa artificial? Una nevera portàtil? Als xinos hi és tot. També és cert que tot fa la mateixa olor de plàstic, però això no ens ha d'impedir passar una estona entretinguda passadís amunt, passadís avall fent curioses descobertes. Sigui per l'olor o per la diversitat dels productes en aquests establiments un pot arribar a perdre el món de vista. Si és així, se suposa que el/la vigilant que ens segueix a pocs metres de distància passadís amunt, passadís avall entendrà que un defalliment físic no és un costum típic de casa nostra i actuarà en conseqüència. 
De totes maneres qui es queixa que hi ha massa basars al centre de Vic no té raó. Que compti les carnisseries o les sabateries d'aquí i faci números. Ara bé, dels basars el que realment em té el cor robat és aquest intent d'integració lingüística batejant les botigues amb noms nostrats com Daniel o Violeta. Potser algú els hauria d'explicar que la integració idiomàtica passa més aviat per atendre i entendre els clients (sempre, no només al passar per caixa) com a mínim en una de les dues llengües oficials a casa nostra, i a escriure els cartells almenys en català.  

Foto: Basar Pompeu Fabra, al Prat de Llobregat. 
Publicat a EL 9 NOU, 17 de desembre de 2010

Miopia

Aquest matí l'òptica optometrista m'ha revisat la vista.

Diu que d'estigmatisme estic igual, però que la miopia,

en canvi, m'ha baixat. A tots dos ulls.

Certament des de fa un temps ho veig tot millor i més clar.

Llavors, no em demanis per què,

he pensat en tu i en el nostre punt i final.  

I a mi què m'expliques!

Un senyor truca a la ràdio i explica que fa anys que a les eleccions vota en blanc: agafa un paper immaculat, hi dibuixa un rectangle de la mida exacte d'una papereta, el retalla, el fica dins un sobre i aquest, cap a l'urna. I ben blanc es queda el senyor quan a la ràdio li diuen que durant tots aquests anys el que ha fet és emetre un vot nul, no blanc. Per votar en blanc el que cal és només un sobre buit. 

L'anècdota la va explicar al Voranit d'EL 9 TV Gabriel Colomé, director del Centre d'Estudis d'Opinió. Demostra que moltes vegades rellisquem en allò més bàsic, però ens en sortim perquè sabem dissimular i/o practiquem el tansemenfotisme. Els mitjans de comunicació n'hem d'assumir part de culpa donant per sabut el que en realitat és per a molts una autèntica esferificació, o sigui, un misteri. Posem exemples. Fa uns mesos ens va desconcertar l'estrés dels bancs i les caixes i fa uns dies, la due diligence del Barça (paraula tan desconeguda com mal pronunciada); el 29-N ens omplirem la boca amb la Llei d'Hondt i parlem cada vegada més de hashtags i tweets sense pensar que encara hi ha vida lluny del twitter. 

Als mitjans ens falta una mica de pedagogia, però a la societat en general, una engruna més d'interès per saber realment què passa i de què es parla. 

 

Publicat a EL 9 NOU, 8 de novembre de 2010

Sospir

Estic cansada;
trobar-te a faltar és tant esgotador com intentar passar pàgina.  
Tanco el llibre i me’n vaig a dormir.

De què informa un piquet?

Desbordats com estem per la informació que ens arriba de totes bandes em pregunto si les vagues del segle XXI han de continuar comptant amb això que se'n diu "piquets informatius". 
Els sindicats durant mesos s'han esforçat per fer arribar als treballadors les raons per sumar-se a aquesta protesta general en contra de la reforma laboral. Han fet centenars de reunions i assemblees, actes públics i campanyes publicitàries. Perfecte. A partir d'aquí haurien de confiar més en la feina feta i deixar que sigui el treballador qui exerceixi el seu dret a fer vaga o a treballar. I com que estem en un estat democràtic s'entén que ho hauria de fer lliurament i sense cap tipus de coacció. Ni per part dels empresaris ni per part dels mateixos sindicats. Segons el diccionar de l'Institut d'Estudis Catalans, un piquet és "un grup poc nombrós de persones que impedeix que altres entrin a treballar, vagin a votar, etc., o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea". Més clar, l'aigua. Per tant, un piquet informatiu què fa exactament? Informar-te que no et deixaran exercir el teu dret a treballar? Potser unes dècades enrere, quan la societat informada era una minoria, tenia un sentit. Ara, ja no. Pressionar els treballadors perquè facin vaga amb crits, insults i amenaces només serveix per desacreditar la feina feta durant la resta de l'any. 


Publicat a EL 9 NOU, 1 d'octubre de 2010

De polítics i Polítics

Una servidora es pregunta què pensa un polític (amb minúscula) qualsevol d'un poble qualsevol d'Osona quan veu com es comporten els Polítics (amb majúscula) de casa nostra. Què en pensa l'alcalde que després de treballar vuit hores a la feina se'n va a la seva altra feina, a l'ajuntament, per escoltar les queixes de la veïna que resulta que fa dos dies que no té llum (és igual si això no depèn del consistori), del veí que reclama que li arregli la vorera i del jubilat que demana més diners per pagar el músic del ball dels diumenges.
Una servidora es demana què passa pel cap d'aquest alcalde quan veu com els Polítics catalans (amb algun segurament comparteix partit i tot) perden el nord, el temps i el món de vista amb declaracions i contradeclaracions i jugant a buscar una Unitat que saben Impossible (també amb majúscules) que els doni força per agafar el toro espanyol per les banyes. 
Una servidora creu que el polític deu pensar, tot i que potser no ho diu, que ell amb aquells encorbatats que declaren i contradeclaren als mitjans no hi té res a veure. N'hi ha hagut prou amb quinze dies i dos grandíssims serials (el del lema i el del Parlament) perquè la societat civil hagi aconseguit la unitat que tant busquen i no troben els nostres Polítics. I és que tots, tots, tots estem d'acord que N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES. Amb majúscules també. 

Publicat a EL 9 NOU, 19 de juliol de 2010

Les maries de la 'sele'

Ja fa temps que tinc la sensació que cada any la selectivitat és més descafeïnada. I ara ja una mica complicada i tot. 
Aquest 2010 s'han introduït novetats buscant un model, segons la Generalitat, "més obert i flexible" que ha de permetre als estudiants "dissenyar la prova a la seva mida d'acord amb els seus interessos i necessitats". S'han reduït els exàmens obligatoris i ara els estudiants poden escollir fer fins a tres proves més, opcionals, per pujar nota.
A mi què voleu que us digui. Tanta flexibilitat em costa una mica d'entendre. Trobo que estem marejant molt la perdiu amb la forma i deixem de banda el contingut que, en el cas d'uns examens, deu ser el que compta. Que tots, absolutament tots els estudiants catalans acabats d'examinar de català i castellà afirmin que les proves han sigut "fàcils" i "assequibles" pot voler dir dues coses: o bé que tots, absolutament tots els estudiants catalans són un Puyal en potència o bé que les proves realment eren molt, potser massa, fàcils i assequibles. Més enllà del suat i tòpic debat (alimentat pels mitjans de comunicació) sobre quin dels dos exàmens és el més fàcil, una té la sensació que les llengües s'estan convertint en les maries de la sele. I això diria que no deu ser bo.  

Publicat a EL 9 NOU, 11 de juny de 2010

Quina mala llet

Ja és tenir mala llet que la fira Lactium es faci a Vic coincidint amb l'1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors. Ho dic en el sentit de mala sort, eh. Bàsicament pels botiguers que ara han de pensar si obren o no el comerç tot i ser festiu. 
Qui vulgui treballar que ho faci, que tal com està el pati tampoc és per pensar-s'ho dues vegades, i qui vulgui anar a passar el dia a la platja i reivindicar els seus drets laborals davant una bona paella doncs que li aprofiti, que sempre es posa bé. 
Des de CentreVic es denuncia poc tacte per part de l'Ajuntament a l'hora de concretar la data de la fira, fet que posarà "entre l'espasa i la paret" els "dependents" que han de triar entre la conciliació de la vida familiar i laboral o l'oportunitat de negoci. Home, els organitzadors han dit que cada any la mostra es farà el primer cap de setmana de maig, sigui el dia que sigui, per tant jo més que poc tacte el que hi veig és una coincidència fatal i la pell una mica fina per part dels comerciants, tot sigui dit.
A molts cuiners, cambrers, metges, infermeres o periodistes ja els/ens agradaria que treballar diumenges i festius, migdies o vespres fos cosa només d'un dia a l'any, o dos i tot. Hi ha feines on combinar dignament vida familiar i laboral és un autèntic joc de malabarismes. 

Publicat a EL 9 NOU, 26 d'abril de 2010