Afrontar un comiat no és fàcil. Hi ha adéus incòmodes, perquè el moment mai acaba de ser prou bo o potser no sabem com posar-nos-hi. Quan la fi és inevitable sempre podem triar escapar-nos per la gran porta d'emergència que són els tòpics:
ja ens veurem,
tard o d'hora ens tornarem a trobar,
ha sigut bonic mentre ha durat,
cuida't molt i sigues feliç, perquè t'ho mereixes. També hi ha adéus provisionals que sense avisar-nos acaben sent definitius. Comiats que en realitat no arribaran mai. Cada relació té merescudament o no un final diferent: agònic, en algun cas tens, potser apàtic... Fins i tot a vegades feliç. M'agradaria pensar que aquest és el nostre cas, el de vostès i jo. Es fa difícil d'acomiadar-se d'algú que no coneixes però que sempre t'has imaginat al davant escoltant-te atentament o de passada, potser distretament. Llegint-te dèries, manies i històries que poc tenen a veure amb un article d'opinió. Sigui com sigui, els agraeixo la paciència i que m'hagin volgut acompanyar en algun moment o altre en aquesta experiència, que per mi ha sigut, sincerament, un plaer. I és així, de tòpic i de veritat. Vull agrair també la confiança de qui ha comptat amb mi per omplir cada setmana aquest petit racó. Set vides han donat per molt.
Publicat a EL 9 NOU, el 26 de juliol de 2013
I per moltes vides més!
ResponEliminaUna abraçada i moltíssima sort!!!!!!!!!!!!!
GAS!
Isaac