Jocs
Les tens totes davant teu. Amuntegades, desordenades, dibuixant un petit caos sobre la taula del menjador. No les has comptat però amb bona fe creus que no n'hi deu faltar cap. Alces les celles, t'arremangues les mànigues de la camisa i respires profundament. Saps que no serà fàcil, però tampoc t'ho imagines de cap altra manera. Són més petites del que havies pensat i, les punyeteres, s'assemblen traïdorament, però tu tens bon ull i moltes hores per endavant. Sabràs trobar l'encaix. Somrius i n'agafes una qualsevol, a l'atzar. Els teus dits la passegen per davant la resta i amb els ulls, àvids de resultats, examines els contorns, les coincidències, les possibles combinacions... fins que l'encertes i comproves com s'ajusten les unes amb les altres. Una i una altra vegada. I a poc a poc, amb cops de sort i cabassos de paciència, aquell escampall de peces s'ordenen en una imatge, un dibuix en blanc i negre, tant brillant que hi pots imaginar reflectit el teu victoriós somriure. El joc és a punt d'acabar, però lentament el que es preveia com un final feliç es converteix en un agre desengany. Alguna cosa falla. Quan ja ho donaves tot per fet descobreixes que la vida no és un puzzle sinó un tauler d'escacs. Que les regles del joc han canviat i que tot torna a començar.
Setmana negra
Nens, pares i avis han començat avui una setmana blanca (o negra, segons com es miri) que, mai més ben dit, té els dies comptats. Divendres serà història perquè la consellera d'Educació ja ha anunciat que no es repetirà. Més enllà dels beneficis que aquesta pot tenir en el rendiment de professors i escolars, és evident i trist alhora constatar que no estem preparats per una iniciativa similar. El nostre calendari només accepta dos colors: el vermell dels diumenges i festius, i el negre (que ben triat, pensaran alguns) dels laborables. A partir d'aquí la resta són figues d'un altre paner.
La solució passa per flexibilitzar els horaris laborals de manera que ens deixin conciliar millor família i treball. I ara si em permeten jo pararé d'escriure, vostès poden deixar de llegir i tots plegats en farem un fart de riure. Com diria en Montilla polonès, quin xist. Fa anys i panys que govern, sindicats i patronal s'omplen la boca amb aquest tema, però encara és hora que algú s'hi impliqui seriosament, a banda d'algunes iniciatives empresarials aïllades. L'espanyol és un dels estats de la UE on la gent passa més hores a l'oficina i es rendeix menys. Potser el que caldria és deixar de treballar (com fins ara) i ara anar per feina. És ben clar que el temps se'ns tira a sobre.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 de febrer de 2011
La solució passa per flexibilitzar els horaris laborals de manera que ens deixin conciliar millor família i treball. I ara si em permeten jo pararé d'escriure, vostès poden deixar de llegir i tots plegats en farem un fart de riure. Com diria en Montilla polonès, quin xist. Fa anys i panys que govern, sindicats i patronal s'omplen la boca amb aquest tema, però encara és hora que algú s'hi impliqui seriosament, a banda d'algunes iniciatives empresarials aïllades. L'espanyol és un dels estats de la UE on la gent passa més hores a l'oficina i es rendeix menys. Potser el que caldria és deixar de treballar (com fins ara) i ara anar per feina. És ben clar que el temps se'ns tira a sobre.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 de febrer de 2011
Canigó amunt
Tothom coneix Jacint Verdaguer, però ja no són tants els que l'han llegit. Amb els clàssics això ja passa. Sabem que hi són, sabem que són boníssims, però fan una mica de mandra. I més si del que es tracta és de poesia...
Per això és de celebrar la proposta que ara han engegat des de la Fundació Jacint Verdaguer per celebrar els 125 anys de la publicació de Canigó, el gran poema èpic que va consagrar mossèn Cinto com a poeta de Catalunya. Canigó en 125 veus és una proposta moderna i imaginativa, i ben treballada, des de la seva concepció fins a la posada en escena, que firma Culdesac Produccions. No es pot negar que el poema de Verdaguer és grandíssim, espectacular, però alhora és llarg i dens. Sense canviar-ne ni una coma, aquesta iniciativa ens el mostra amb uns altres ulls i ho fa valent-se de la complicitat de 125 persones que han donat ritme i sonoritat als versos del poeta. Cares conegudes que, a més a més, aporten notorietat al projecte, però també cares anònimes. Perquè, de fet, al Canigó hi pugem tots i cadascun de nosaltres i en un moment com l'actual, en què la nació catalana rep envestides per totes bandes, no està de més dedicar tres minuts al dia a escoltar un clàssic més vigent que mai. Et dóna forces per continuar caminant, pujant, amb pas encara més ferm, Canigó amunt.
Publicat a EL 9 NOU, el 24 de gener de 2011
Per això és de celebrar la proposta que ara han engegat des de la Fundació Jacint Verdaguer per celebrar els 125 anys de la publicació de Canigó, el gran poema èpic que va consagrar mossèn Cinto com a poeta de Catalunya. Canigó en 125 veus és una proposta moderna i imaginativa, i ben treballada, des de la seva concepció fins a la posada en escena, que firma Culdesac Produccions. No es pot negar que el poema de Verdaguer és grandíssim, espectacular, però alhora és llarg i dens. Sense canviar-ne ni una coma, aquesta iniciativa ens el mostra amb uns altres ulls i ho fa valent-se de la complicitat de 125 persones que han donat ritme i sonoritat als versos del poeta. Cares conegudes que, a més a més, aporten notorietat al projecte, però també cares anònimes. Perquè, de fet, al Canigó hi pugem tots i cadascun de nosaltres i en un moment com l'actual, en què la nació catalana rep envestides per totes bandes, no està de més dedicar tres minuts al dia a escoltar un clàssic més vigent que mai. Et dóna forces per continuar caminant, pujant, amb pas encara més ferm, Canigó amunt.
Publicat a EL 9 NOU, el 24 de gener de 2011
'Xinos' a la catalana
El món dels basars xinesos em fascina. Qualsevol excusa és bona per anar als xinos. Què em falta? Esmalt per a les ungles? Una broca del 6? Gespa artificial? Una nevera portàtil? Als xinos hi és tot. També és cert que tot fa la mateixa olor de plàstic, però això no ens ha d'impedir passar una estona entretinguda passadís amunt, passadís avall fent curioses descobertes. Sigui per l'olor o per la diversitat dels productes en aquests establiments un pot arribar a perdre el món de vista. Si és així, se suposa que el/la vigilant que ens segueix a pocs metres de distància passadís amunt, passadís avall entendrà que un defalliment físic no és un costum típic de casa nostra i actuarà en conseqüència.
De totes maneres qui es queixa que hi ha massa basars al centre de Vic no té raó. Que compti les carnisseries o les sabateries d'aquí i faci números. Ara bé, dels basars el que realment em té el cor robat és aquest intent d'integració lingüística batejant les botigues amb noms nostrats com Daniel o Violeta. Potser algú els hauria d'explicar que la integració idiomàtica passa més aviat per atendre i entendre els clients (sempre, no només al passar per caixa) com a mínim en una de les dues llengües oficials a casa nostra, i a escriure els cartells almenys en català.
Foto: Basar Pompeu Fabra, al Prat de Llobregat.
Publicat a EL 9 NOU, 17 de desembre de 2010
De totes maneres qui es queixa que hi ha massa basars al centre de Vic no té raó. Que compti les carnisseries o les sabateries d'aquí i faci números. Ara bé, dels basars el que realment em té el cor robat és aquest intent d'integració lingüística batejant les botigues amb noms nostrats com Daniel o Violeta. Potser algú els hauria d'explicar que la integració idiomàtica passa més aviat per atendre i entendre els clients (sempre, no només al passar per caixa) com a mínim en una de les dues llengües oficials a casa nostra, i a escriure els cartells almenys en català.
Foto: Basar Pompeu Fabra, al Prat de Llobregat.
Publicat a EL 9 NOU, 17 de desembre de 2010
Miopia
Aquest matí l'òptica optometrista m'ha revisat la vista.
Diu que d'estigmatisme estic igual, però que la miopia,
en canvi, m'ha baixat. A tots dos ulls.
Certament des de fa un temps ho veig tot millor i més clar.
Llavors, no em demanis per què,
he pensat en tu i en el nostre punt i final.
I a mi què m'expliques!
Un
senyor truca a la ràdio i explica que fa anys que a les eleccions vota
en blanc: agafa un paper immaculat, hi dibuixa un rectangle de la mida
exacte d'una papereta, el retalla, el fica dins un sobre i aquest, cap a
l'urna. I ben blanc es queda el senyor quan a la ràdio li diuen que
durant tots aquests anys el que ha fet és emetre un vot nul, no blanc.
Per votar en blanc el que cal és només un sobre buit.
Publicat a EL 9 NOU, 8 de novembre de 2010
L'anècdota
la va explicar al Voranit d'EL 9 TV Gabriel Colomé, director del Centre
d'Estudis d'Opinió. Demostra que moltes vegades rellisquem en allò més
bàsic, però ens en sortim perquè sabem dissimular i/o practiquem el tansemenfotisme.
Els mitjans de comunicació n'hem d'assumir part de culpa donant per
sabut el que en realitat és per a molts una autèntica esferificació, o
sigui, un misteri. Posem exemples. Fa uns mesos ens va desconcertar l'estrés dels bancs i les caixes i fa uns dies, la due diligence del Barça (paraula tan desconeguda com mal pronunciada); el 29-N ens omplirem la boca amb la Llei d'Hondt i parlem cada vegada més de hashtags i tweets sense pensar que encara hi ha vida lluny del twitter.
Als mitjans ens falta una mica de pedagogia, però a la societat en general, una engruna més d'interès per saber realment què passa i de què es parla.
Sospir
Estic
cansada;
trobar-te a faltar és tant esgotador com intentar passar pàgina.
Tanco el llibre i me’n vaig a dormir.
trobar-te a faltar és tant esgotador com intentar passar pàgina.
Tanco el llibre i me’n vaig a dormir.
De què informa un piquet?
Desbordats com estem per la informació que ens arriba de totes bandes em pregunto si les vagues del segle XXI han de continuar comptant amb això que se'n diu "piquets informatius".
Els sindicats durant mesos s'han esforçat per fer arribar als treballadors les raons per sumar-se a aquesta protesta general en contra de la reforma laboral. Han fet centenars de reunions i assemblees, actes públics i campanyes publicitàries. Perfecte. A partir d'aquí haurien de confiar més en la feina feta i deixar que sigui el treballador qui exerceixi el seu dret a fer vaga o a treballar. I com que estem en un estat democràtic s'entén que ho hauria de fer lliurament i sense cap tipus de coacció. Ni per part dels empresaris ni per part dels mateixos sindicats. Segons el diccionar de l'Institut d'Estudis Catalans, un piquet és "un grup poc nombrós de persones que impedeix que altres entrin a treballar, vagin a votar, etc., o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea". Més clar, l'aigua. Per tant, un piquet informatiu què fa exactament? Informar-te que no et deixaran exercir el teu dret a treballar? Potser unes dècades enrere, quan la societat informada era una minoria, tenia un sentit. Ara, ja no. Pressionar els treballadors perquè facin vaga amb crits, insults i amenaces només serveix per desacreditar la feina feta durant la resta de l'any.
Publicat a EL 9 NOU, 1 d'octubre de 2010
Els sindicats durant mesos s'han esforçat per fer arribar als treballadors les raons per sumar-se a aquesta protesta general en contra de la reforma laboral. Han fet centenars de reunions i assemblees, actes públics i campanyes publicitàries. Perfecte. A partir d'aquí haurien de confiar més en la feina feta i deixar que sigui el treballador qui exerceixi el seu dret a fer vaga o a treballar. I com que estem en un estat democràtic s'entén que ho hauria de fer lliurament i sense cap tipus de coacció. Ni per part dels empresaris ni per part dels mateixos sindicats. Segons el diccionar de l'Institut d'Estudis Catalans, un piquet és "un grup poc nombrós de persones que impedeix que altres entrin a treballar, vagin a votar, etc., o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea". Més clar, l'aigua. Per tant, un piquet informatiu què fa exactament? Informar-te que no et deixaran exercir el teu dret a treballar? Potser unes dècades enrere, quan la societat informada era una minoria, tenia un sentit. Ara, ja no. Pressionar els treballadors perquè facin vaga amb crits, insults i amenaces només serveix per desacreditar la feina feta durant la resta de l'any.
Publicat a EL 9 NOU, 1 d'octubre de 2010
De polítics i Polítics
Una servidora es pregunta què pensa un polític (amb minúscula) qualsevol d'un poble qualsevol d'Osona quan veu com es comporten els Polítics (amb majúscula) de casa nostra. Què en pensa l'alcalde que després de treballar vuit hores a la feina se'n va a la seva altra feina, a l'ajuntament, per escoltar les queixes de la veïna que resulta que fa dos dies que no té llum (és igual si això no depèn del consistori), del veí que reclama que li arregli la vorera i del jubilat que demana més diners per pagar el músic del ball dels diumenges.
Una servidora es demana què passa pel cap d'aquest alcalde quan veu com els Polítics catalans (amb algun segurament comparteix partit i tot) perden el nord, el temps i el món de vista amb declaracions i contradeclaracions i jugant a buscar una Unitat que saben Impossible (també amb majúscules) que els doni força per agafar el toro espanyol per les banyes.
Una servidora creu que el polític deu pensar, tot i que potser no ho diu, que ell amb aquells encorbatats que declaren i contradeclaren als mitjans no hi té res a veure. N'hi ha hagut prou amb quinze dies i dos grandíssims serials (el del lema i el del Parlament) perquè la societat civil hagi aconseguit la unitat que tant busquen i no troben els nostres Polítics. I és que tots, tots, tots estem d'acord que N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES. Amb majúscules també.
Publicat a EL 9 NOU, 19 de juliol de 2010
Una servidora es demana què passa pel cap d'aquest alcalde quan veu com els Polítics catalans (amb algun segurament comparteix partit i tot) perden el nord, el temps i el món de vista amb declaracions i contradeclaracions i jugant a buscar una Unitat que saben Impossible (també amb majúscules) que els doni força per agafar el toro espanyol per les banyes.
Una servidora creu que el polític deu pensar, tot i que potser no ho diu, que ell amb aquells encorbatats que declaren i contradeclaren als mitjans no hi té res a veure. N'hi ha hagut prou amb quinze dies i dos grandíssims serials (el del lema i el del Parlament) perquè la societat civil hagi aconseguit la unitat que tant busquen i no troben els nostres Polítics. I és que tots, tots, tots estem d'acord que N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES. Amb majúscules també.
Publicat a EL 9 NOU, 19 de juliol de 2010
Les maries de la 'sele'
Ja fa temps que tinc la sensació que cada any la selectivitat és més descafeïnada. I ara ja una mica complicada i tot.
Aquest 2010 s'han introduït novetats buscant un model, segons la Generalitat, "més obert i flexible" que ha de permetre als estudiants "dissenyar la prova a la seva mida d'acord amb els seus interessos i necessitats". S'han reduït els exàmens obligatoris i ara els estudiants poden escollir fer fins a tres proves més, opcionals, per pujar nota.
A mi què voleu que us digui. Tanta flexibilitat em costa una mica d'entendre. Trobo que estem marejant molt la perdiu amb la forma i deixem de banda el contingut que, en el cas d'uns examens, deu ser el que compta. Que tots, absolutament tots els estudiants catalans acabats d'examinar de català i castellà afirmin que les proves han sigut "fàcils" i "assequibles" pot voler dir dues coses: o bé que tots, absolutament tots els estudiants catalans són un Puyal en potència o bé que les proves realment eren molt, potser massa, fàcils i assequibles. Més enllà del suat i tòpic debat (alimentat pels mitjans de comunicació) sobre quin dels dos exàmens és el més fàcil, una té la sensació que les llengües s'estan convertint en les maries de la sele. I això diria que no deu ser bo.
Publicat a EL 9 NOU, 11 de juny de 2010
Aquest 2010 s'han introduït novetats buscant un model, segons la Generalitat, "més obert i flexible" que ha de permetre als estudiants "dissenyar la prova a la seva mida d'acord amb els seus interessos i necessitats". S'han reduït els exàmens obligatoris i ara els estudiants poden escollir fer fins a tres proves més, opcionals, per pujar nota.
A mi què voleu que us digui. Tanta flexibilitat em costa una mica d'entendre. Trobo que estem marejant molt la perdiu amb la forma i deixem de banda el contingut que, en el cas d'uns examens, deu ser el que compta. Que tots, absolutament tots els estudiants catalans acabats d'examinar de català i castellà afirmin que les proves han sigut "fàcils" i "assequibles" pot voler dir dues coses: o bé que tots, absolutament tots els estudiants catalans són un Puyal en potència o bé que les proves realment eren molt, potser massa, fàcils i assequibles. Més enllà del suat i tòpic debat (alimentat pels mitjans de comunicació) sobre quin dels dos exàmens és el més fàcil, una té la sensació que les llengües s'estan convertint en les maries de la sele. I això diria que no deu ser bo.
Publicat a EL 9 NOU, 11 de juny de 2010
Quina mala llet
Ja és tenir mala llet que la fira Lactium es faci a Vic coincidint amb l'1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors. Ho dic en el sentit de mala sort, eh. Bàsicament pels botiguers que ara han de pensar si obren o no el comerç tot i ser festiu.
Qui vulgui treballar que ho faci, que tal com està el pati tampoc és per pensar-s'ho dues vegades, i qui vulgui anar a passar el dia a la platja i reivindicar els seus drets laborals davant una bona paella doncs que li aprofiti, que sempre es posa bé.
Des de CentreVic es denuncia poc tacte per part de l'Ajuntament a l'hora de concretar la data de la fira, fet que posarà "entre l'espasa i la paret" els "dependents" que han de triar entre la conciliació de la vida familiar i laboral o l'oportunitat de negoci. Home, els organitzadors han dit que cada any la mostra es farà el primer cap de setmana de maig, sigui el dia que sigui, per tant jo més que poc tacte el que hi veig és una coincidència fatal i la pell una mica fina per part dels comerciants, tot sigui dit.
A molts cuiners, cambrers, metges, infermeres o periodistes ja els/ens agradaria que treballar diumenges i festius, migdies o vespres fos cosa només d'un dia a l'any, o dos i tot. Hi ha feines on combinar dignament vida familiar i laboral és un autèntic joc de malabarismes.
Publicat a EL 9 NOU, 26 d'abril de 2010
Qui vulgui treballar que ho faci, que tal com està el pati tampoc és per pensar-s'ho dues vegades, i qui vulgui anar a passar el dia a la platja i reivindicar els seus drets laborals davant una bona paella doncs que li aprofiti, que sempre es posa bé.
Des de CentreVic es denuncia poc tacte per part de l'Ajuntament a l'hora de concretar la data de la fira, fet que posarà "entre l'espasa i la paret" els "dependents" que han de triar entre la conciliació de la vida familiar i laboral o l'oportunitat de negoci. Home, els organitzadors han dit que cada any la mostra es farà el primer cap de setmana de maig, sigui el dia que sigui, per tant jo més que poc tacte el que hi veig és una coincidència fatal i la pell una mica fina per part dels comerciants, tot sigui dit.
A molts cuiners, cambrers, metges, infermeres o periodistes ja els/ens agradaria que treballar diumenges i festius, migdies o vespres fos cosa només d'un dia a l'any, o dos i tot. Hi ha feines on combinar dignament vida familiar i laboral és un autèntic joc de malabarismes.
Publicat a EL 9 NOU, 26 d'abril de 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)