No vull ser una superheroïna

El veritable Dia de la Dona serà aquell en què aquesta pugui escollir què vol ser sense tenir mal de consciència. El dia que obtingui el màxim reconeixement professional sense retreure's no haver estat bona mare o pugui dedicar-se plenament a construir una família sense sentir-se poc valorada. Molt ha canviat el paisatge des de les reclamacions d'un segle enrere pel sufragi femení i la millora de les condicions laborals de les dones, però massa sovint davant nostre el camí es continua bifurcant i ens veiem obligades a triar-ne només un i, per tant, a renunciar a l'altre. Parlo de les dones de la meva generació. Les que a l'escola i a la universitat ens vam crear unes expectatives de futur tant o més prometedores que les del nen o el noi que teníem al costat. Joves, ben formades, amb reptes, amb ganes de ser independents i de menjar-nos el món. Però dones. Ningú ens havia avisat d'aquest però i del que implica, i un cop assumit vam decidir que podríem amb ell per no deixar res de banda. Tenim dret a voler-ho tot. I aquí ens teniu: amb la capa, l'espasa i carregades de culpabilitats. En aquest món pensat per i per a homes sobren superheroïnes i falta encara molta voluntat i sentit comú per canviar les regles del joc.

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de març de 2012