Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.
Un trèvol de quatre fulles (II)
Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Això no es fa. Fa molts, molts anys jo casualment també en vaig trobar un. Em vaig dir a mi mateix que no calia que perdes el temps buscant-ne un altre, que no el trobaria, que no se'n troben dos, que no passa, ...
ResponEliminaSort que anem cap a l'hivern i ara trepitjo poca herba, perquè sinó, ... em conec i em capficaria per trobar-ne un altre.
;-)
No se sap mai què pot passar...Aquesta és precisament la gràcia! ;)
ResponElimina