Un temps enrere (i no cal pas anar gaire enllà) alguns alcaldes de pobles petits es van dedicar amb autèntica devoció a esprémer al màxim les mamelles de les vaques que tenien més a mà. Llavors totes eren esplèndides. Vaques grasses. Així, com qui no vol la cosa, als municipis d'aquests alcaldes hi van anar apareixent teatres, poliesportius, camps de gespa artificial i un llarg etcètera d'equipaments imprescindibles per als seus pocs centenars d'habitants. Instal.lacions idèntiques, moltes vegades, a les del poble del costat. Algú hauria pogut pensar que un municipi, posem pel cas, amb poc més de 3.000 residents, potser no necessitaria un teatre de 4,5 milions d'euros amb grades que es pleguessin en pocs minuts. Algú ho hauria pogut pensar, si no fos perquè la majoria estava ocupada munyint les seves pròpies vaques per comprar-se un tot terreny, marxar de viatge o canviar el piset de tres habitacions per una casa amb jardí. Ja se sap que a ningú li agrada ser menys que el veí, i això tant val per a l'individu com per al col.lectiu. I ara, que als pobres animals se'ls marquen totes les costelles, no sabem d'on treure els diners per acabar o mantenir tanta monumentalitat, ni a dins ni a fora de casa. Ha arribat l'hora de lamentar-nos i passar fred perquè no podem ni pagar la calefacció. Ja no volem aparentar ser més que el veí, perquè prou feina tenim per ser nosaltres mateixos.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 d'octubre de 2011
