La favada de la iaia

Joan Moret és un ramader de Llanars que els caps de setmana ha de precintar les esquelles de les seves eugues perquè no despertin els veïns, la majoria de segona residència, que es queixen del soroll. 

Jo ja ho entenc. És realment difícil agafar el son al costat de quatre eugues amb esquella quan un està acostumat al silenci de les nits urbanes. Encara trobo que els que es queixen han fet curt. Perquè, posats a demanar, seria possible, Joan, que a banda d'acabar amb el tolong-tolong de les esquelles passessis després a recollir la cacona que fan els animalons? Que macos, això sí. És que fa pudor, saps, ...i embruta. O, calla, encara millor! Posem-los cinta americana al cul, també! Així ja no hi hauràs de pensar més... Sí, sí! I ara que ja hi som, podries fer que la llet de les vaques (que maques, també) no tingui aquest gust tan, tan, tan... de llet de vaca? És que jo sóc més de desnatada o com a molt de semi. Ara, el que no canviaria per res del món, Joan, és la favada de la iaia. És boníssima... 

A vegades em fa la sensació que tots plegats estem perdent el món de vista. Ens tornem cada vegada més i més exigents. Però, exigents amb qui i respecte a què? Al cap i a la fi, com diuen a pagès, si no vols pols, no vagis a l’era.

Publicat a EL 9 NOU, 12 de gener de 2009