Cactaceae

La porta oberta, de bat a bat.
I ja ho sabia d'altres cops,
que quan l'obres ets un.
I ja ho sabia d'altres cops
que qui torna ja no ets tu.

El dolor de la bellesa, Roger Mas

Entres aquí amb certa inseguretat; com si haguessis oblidat que això, un dia, va ser casa teva. Han passat dos anys i mig des d'aquell Moltes gràcies per tot! Trenta mesos que t'han empès força lluny. Un fem-ho va, però de debò! i ja hi vas ser; sempre amb el cor per davant del cap.

Sense moure't de la porta repasses el voltant. Tot està igual i tot és diferent. Lleugerament empolsinat.

I ara, com qui arriba de nou a casa després d'un llarg viatge, has tornat. No et sap greu reconèixer que fins fa uns dies ni t'ho havies plantejat. El silenci, el bon silenci, engata. Fins que arriba aquell dia que el cor, (sempre el cor) t'ho reclama. Perquè has canviat de vida, de feina, de llum i de paisatge, però encara avui no t'agraden els bombons. Fa poc has llegit que els cactus quan s'inclinen massa cap a un costat treuen un braç nou cap a l'altra banda per poder mantenir l'equilibri. Potser tornar a escriure aquí -potser tornar a escriure- és això. Reconstruir-te per continuar creixent.

 8 de gener de 2016

Moltes gràcies per tot!

Afrontar un comiat no és fàcil. Hi ha adéus incòmodes, perquè el moment mai acaba de ser prou bo o potser no sabem com posar-nos-hi. Quan la fi és inevitable sempre podem triar escapar-nos per la gran porta d'emergència que són els tòpics: ja ens veurem, tard o d'hora ens tornarem a trobar, ha sigut bonic mentre ha durat, cuida't molt i sigues feliç, perquè t'ho mereixes. També hi ha adéus provisionals que sense avisar-nos acaben sent definitius. Comiats que en realitat no arribaran mai. Cada relació té merescudament o no un final diferent: agònic, en algun cas tens, potser apàtic... Fins i tot a vegades feliç. M'agradaria pensar que aquest és el nostre cas, el de vostès i jo. Es fa difícil d'acomiadar-se d'algú que no coneixes però que sempre t'has imaginat al davant escoltant-te atentament o de passada, potser distretament. Llegint-te dèries, manies i històries que poc tenen a veure amb un article d'opinió. Sigui com sigui, els agraeixo la paciència i que m'hagin volgut acompanyar en algun moment o altre en aquesta experiència, que per mi ha sigut, sincerament, un plaer. I és així, de tòpic i de veritat. Vull agrair també la confiança de qui ha comptat amb mi per omplir cada setmana aquest petit racó. Set vides han donat per molt.

Publicat a EL 9 NOU, el 26 de juliol de 2013

Instint de supervivència

Assegut a la taula de sempre, de cara al televisor, l'home saluda la mestressa del bar que, com cada dia, li posa al davant la vedella amb bolets i el diari esportiu. L'home va per feina. Mastega amb fruïció en companyia de les imatges i les veus que escup la pantalla. Es veu que el president del Tribunal Constitucional va pagar quotes al PP. Aquests del PP... Però a més a més es veu que segons aquest tribunal els seus jutges poden militar a partits polítics. Aquests jutges... Es veu que en Rajoy no sap sortir del merder on en Bárcenas l'ha ficat... Quin un, tu... Es veu que, segons el jutge del cas Palau, CDC cobrava comissions il·legals. Com tots... El presentador avisa que les imatges que es veuran a continuació poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Ep... Cadàvers i més cadàvers. Res especial. Es veu que a Egipte hi ha hagut 50 morts i més de 300 ferits. Estan ben sonats aquests... L'home troba que avui la vedella està especialment bona, té un no sé què excel·lent. He de felicitar la Mercè... Desvia l'atenció cap al diari. Es veu que en Tito està molt afectat per les declaracions d'en Guardiola. L'home es regira, inquiet, a la cadira. Cagum tot! Això sí que és fort tu. Quin desastre, aquests dos... No podem estar mai tranquils...

Publicat a EL 9 NOU, el 19 de juliol de 2013

La dimissió impossible

Per molt greu que els sàpiga a Rajoy i als seus, els fets, els números i sobretot els sobres en aquest cas s'entossudeixen a justificar-la. En qualsevol altre Estat ja hauria arribat fa temps, segurament motivada per altres fets, números o sobres molt més insignificants que els que ara ens ocupen. Però aquí -Estat espanyol- som diferents. Aquí som més de panderetes, siestas i olés i tot fa mandra; per gaire poc ni ens hi posem i es veu que els escàndols com el d'en Bárcenas i els seus papers són minúcies, detalls sense importància. Aquí l'única manera de llegir dimisión és buscar la paraula al diccionari. I sí, malpensats, encara hi és, de moment, a l'espera que en Mariano instauri el Ministeri de la Veritat orwellià. Tranquils, que tot arribarà. La Real Academia Española diu de dimisión que és la "renúncia, el abandono de un empleo o una comisión". Vist així no cal que en parlem més perquè la dimissió de Rajoy no és improvable sinó impossible: ja fa temps que va renunciar a la política al servei dels ciutadans i del bé comú. Segurament va desistir amb els hilillos del Prestige, però ho va fer tan a la seva manera, tan silenciosament, que ni ens en vam adonar. El que vindria a ser una dimissió en B, perquè ens entenguem.

Publicat a EL 9 NOU, el 12 de juliol de 2013.

Perduts dins del tren

És diumenge, també dins del tren que ens torna de Barcelona cap a Vic. Llegim, dormim o ens entretenim en el verd i el groc dels camps que ens acompanyen. La gent calla. Tot fa mandra. Veig el revisor, que s'acosta. Camina ràpid, potser massa. El segueixen dos nois: 16 o 17 anys, gorra girada i cares llargues. S'aturen tots tres un parell de metres darrere nostre, just davant de la porta. I aquí comença l'espectacle. Un dels nois retreu alguna cosa al revisor, a qui no arribo a sentir. Llama a los Mossos, ya te lo he dicho, joder, llámalos... ¿He encendido yo el cigarro?, ¿lo he encendido? Crida, crida i crida. Crida molt. No el veig però me l'imagino amb la cara enganxada a la de l'home. Insulta i amenaça. Usted y yo nos vamos a ver en algun otro tren... El revisor aguanta i nosaltres l'acompanyem en un silenci que es fa espès. Fem veure que llegim, que dormim o que ens entretenim en els camps. El tren s'atura a Vic i baixem. Una parella de Mossos s'acosta tranquil·lament. Potser ja es coneixen perquè se'ls veu relaxats. Els deixo enrere. Un final de manual per a una escena indigna. Pel desvergonyiment i la mala educació dels joves, i sobretot, per la covardia indecent de la resta. Així, estem perduts.

Publicat a EL 9 NOU, el 5 de juliol de 2013

Suspesos en llengua

Fa uns dies la meitat del país s'esgarrifava perquè a la selectivitat s'hi havien detectat faltes ortogràfiques. Jo ho trobo lògic. Això només és una conseqüència més de la consideració que tenim cap a la nostra llengua. Vivim en un país on els tertulians de les ràdios són autèntics artistes de la filigrana lingüística de nova creació. I vivim en un país on a la televisió pública s'hi poden veure (any 2013) anuncis com el de Grimaldi Lines que diu que té uns "fantàstics barcos". Però on s'ho poden passar bé de debò si volen és amb els informatius. Sofà, crispetes i una bona ampolla de whisky, creguin-me. La combinació és explosiva, però l'espectacle també. És un luxe escoltar als presentadors d'aquests espais de referència expressions tan nostrades com "tenir que" (un homenatge encobert a Joan Gaspar) o "s'ha colat a l'agenda". O llegir als rètols casc antic en referència al nucli antic d'una població o aïgues, així, amb la dièresi a la i. És una festa. Però tot té una explicació. Els correctors han hagut de sortir a buscar les vocals neutres que misteriosament han desaparegut de la pronúncia de la majoria de periodistes de la nostra. I llavors va i ens queixem per quatre faltes a la selectivitat... Per favor.

Publicat a EL 9 NOU, el 21 de juny de 2013

Art efímer (per força)

Gisel Castells i Núria Rafart són dues de les guanyadores de la darrera Beca Ciutat de Vic que promou la creació artística i el debat al voltant d'aquesta. Amb els 3.000 euros de la beca, Castells i Rafart materialitzaran el seu projecte, que pretén traslladar la natura a la ciutat a partir de la instal·lació de tres escultures en tres espais públics. La primera la van col·locar a finals de la setmana passada a la plaça Don Miquel de Clariana. Una escultura de ferro, per ser resistent, però també teixida amb fil vermell, per remarcar el caràcter efímer. Diuen, les artistes, que es van inspirar en la disposició de les flors de lotus a l'aigua per fer aquesta obra que, la veritat, a mi em sembla ben bonica. Algú pot pensar que aquesta mena de propostes no serveixen per res, que això és llençar els diners... En aquest cas el valor és inqüestionable. Ha servit, almenys, per posar de manifest que encara ens queda molta feina a fer en educació i respecte. En només una setmana, lentament, l'escultura s'ha anat desfent a cops de bretolada. Un dels objectius que s'han proposat les artistes és observar a partir de fotografies de quina manera els ciutadans ens relacionem amb les seves obres. Ho tindran fàcil perquè de retratats ja hi hem quedat tots plegats.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 de juny de 2013

Una qüestió de números

Des de qualsevol despatx important de Barcelona el tram de carretera que uneix Borgonyà amb l'escola Lloriana de Sant Vicenç de Torelló i la cinquantena de nens i nenes que demanen mantenir la gratuïtat del transport escolar que els porta d'una banda a l'altra deuen ser un aisenyorquinamisèria. En general, des de qualsevol despatx important de Barcelona tot queda lluny i es veu petit. El país és una abstracció concretada en un formiguer de dades que identifiquen i defineixen cadascun dels seus habitants. No importa si som guapos o lletjos, si ens agraden els xurros o si som de l'Espanyol. Dades i números, que ja ho deia Pitàgores, que aquests són l'essència de la realitat. I la realitat és que a ningú li quadren. I si no quadren els comptes sobre els papers, que és el que remenen als despatxos importants, imaginem-nos si ho han de fer a la vida real: desordenada, plena d'arestes i singularitats. L'alcalde de Sant Vicenç ja ha dit que el consistori no deixarà les famílies desemparades en cas que la Generalitat no atengui la seva demanda. És la diferència entre fer aritmètica d'alta volada o política des de l'ajuntament d'un poble petit, amb cares i ulls i necessitats que s'han d'intentar atendre per molt que els números no surtin.

Publicat a EL 9 NOU, el 7 de juny de 2013.
Foto: EL 9 NOU

Amb els peus sobre la taula

Aznar ha tornat. Definitivament la política espanyola és la paròdia perfecta d'una d'aquestes sagues cinematogràfiques de terror, inacabables, amb sang de tomàquet, o si ho prefereixen l'enèsim argument recargolat d'un serial digne només de les millors televisions colombianes. Aznar ha tornat. Aquesta setmana s'ha deixat ensabonar en una entrevista a Antena 3 -la seva- on ha amenaçat de reaparèixer a la primera línia de la política. Però no ens enganyem; en realitat, l'expresident ja és aquí, entre nosaltres. Altre cop. I no ens hauria d'estranyar, perquè a la vida hi ha una llei inapelable que diu que tard o d'hora tot torna. Pensem si no amb les muscleres de vestits, camises i jaquetes, que han sobreviscut infinitat de guerres i ens enterraran a tots. L'expresident va dir a la tele que vol complir amb la seva responsabilitat, amb la seva consciència, amb el seu partit i el seu país. Una frase que per si sola fa posar els pèls de punta fins i tot a Rajoy. El més preocupant és que si aquest senyor es tornés a presentar a unes eleccions les guanyaria. A Espanya els agraden els polítics que fanfarronegen amb els peus i les corresponents sabates sobre la taula i sobretot si mentrestant pensen com amargar (encara més) la vida als catalans.

Publicat a EL 9 NOU, el 24 de maig de 2013

Te'n dono la paraula

A vegades, cada cop més sovint, et donen la paraula i no saps què fer-ne. Si guardar-la o no, si creure-te-la. Te la mires, la paraula donada, amb cert escepticisme i una mica de recel. Quin valor té realment? De què et serveix, la paraula? Dimecres al Parlament es va parlar de l'estació de tren de Torelló. Tots els grups van estar d'acord a instar el govern perquè vetlli el tema, és a dir, que s'asseguri que l'estació realment continuï oberta i amb personal per vendres els bitllets i atendre els viatgers. Des d'ERC demanaven un compromís "en ferm" per part d'Adif, mentre que Dolors Montserrat es va mostrar segura que aquest organisme complirà amb el que va prometre i el servei a l'estació de Torelló es mantindrà com fins ara. La diputada del PP n'està convençuda. Quina sort. Suposem que a Adif li deuen haver donat la seva paraula i ara ella ens la dóna. I nosaltres ens la guardarem, al mateix calaix que les que feien referència a les inversions diverses que dècada rere dècada ens hem anat empassant. És una llàstima que amb les penúries que tenim no ens puguem vendres les paraules donades que finalment han quedat en un no-res. A hores d'ara ja tindríem prou diners per desdoblar la línia de debò.

Publicat a EL 9 NOU, el 17 de maig de 2013

'Keep calm' i a llegir l'As

L'home s'asseu a la barra i demana un tallat si us plau a la cambrera que en aquell moment, comandament en mà, es desfà de la presentadora del magazín matinal i sintonitza l'MTV al televisor. Ella no ho sap, però això a l'home li agrada. Mentre s'espera agafa el mòbil i es disposa a gaudir del millor moment del dia. "Goleada anti-alirón", diu en Roncero a la web de l'As, i l'home, culer fins a la medul·la, somriu condescendent. "Muchos tuvieron que guardarse anoche los cohetes junto a las Ramblas..." i un mòbil, a prop, que no para de sonar. Aixeca el cap i en busca l'amo. El típic executiu encorbatat, amb la particularitat que aquest es fa el desentès del telèfon que li canta a la butxaca de l'americana. L'observa; si no fos perquè tremola i sua de mala manera, diria que és banquer. O polític. La condescendència s'esfuma. Ara li fa ràbia. És per gent com ell que només repassa la premsa esportiva i amb prou feines mira la televisió. No vol saber res de res del que passa. Un dia va decidir provar de viure tranquil i, encara que sembli mentida, l'únic que no li encén la sang a hores d'ara és llegir cada matí les desbarrades d'en Roncero a l'As: "Ganamos el sábado en Cornellá, nos ponemos a cinco puntos y los aterrorizamos. Vamos a ello".

Publicat a EL 9 NOU, el 10 de maig de 2013

Discapacitats molt capaços

Capacitats i discapacitats. El diccionari diu que la capacitat és la qualitat de qui està en estat de fer alguna cosa. Estudiar, treballar o votar. Escriure un text sense faltes o ser puntual. Ser capaç de fer alguna cosa, però, no implica necessàriament fer-la com toca. El dia a dia ens demostra que el món està ple d'incapacitats sense papers, per dir-ho d'alguna manera. I al costat d'aquests i dels capacitats de debò tenim els discapacitats, aquells a qui es reconeix un trastorn físic o mental que els impossibilita o els dificulta el desenvolupament normal de l'activitat. Són persones que desgraciadament encara ara han de lluitar per conviure amb la seva discapacitat i alhora amb incompetents que només saben veure la incapacitat dels altres però no la pròpia. A Osona fa més de 30 anys que l'Associació Sant Tomàs treballa per millorar la qualitat de vida d'aquestes persones. Ara la Generalitat li reconeix la feina amb la Creu de Sant Jordi. Un guardó merescudíssim que arriba en un moment molt delicat per les retallades que posen en perill la supervivència d'entitats com aquesta. Ni discapacitats intel.lectuals ni físics haurien de ser víctimes dels incapacitats que ens han arrossegat fins aquí ni dels que no ens en saben treure.

Publicat a EL 9 NOU, el 3 de maig de 2013
www.santtomas.cat

Avui pot ser Sant Jordi

Segons un informe presentat per la Fundacc, en aquesta Polònia independent que estem vestint hi ha un 38,7% de catalans que l'any passat no van llegir cap llibre. Cap ni un. Això són 2.490.000 persones a qui la incerta glòria -mediàtica o no- de la Pilar Rahola i el conseqüent debat nacional sobre les etiquetes literàries i les llistes dels més venuts deu importar, exactament, un rave. No fan falta gaires documents per intuir que ja fa temps que hi ha molta gent que no llegeix ni al vàter, però les dades exactes sempre ajuden a fer-se una idea més precisa de la magnitud de la tragèdia. Llegir implica un petit esforç que incomprensiblement per a molta gent deu ser excessiu: solitud, concentració i temps. Diners? No necessàriament; per a això hi ha les biblioteques. Si no ensenyem a estimar els llibres, a valorar el que ens ofereixen les seves pàgines, tard o d'hora ens convertirem en una societat de vençuts. És indispensable que la lectura formi part de les nostres vides, sigui en la dimensió que sigui: una finestra des d'on intentar comprendre el món i la vida, un passatemps o fins i tot un joc. Com aquest article. Tot passa per entendre que avui, sigui el dia que sigui, també pot ser un bon moment per celebrar Sant Jordi.

Publicat a EL 9 NOU, el 26 d'abril de 2013

Molt pioners per no res

El 1987 l'Hospital General de Vic obria portes com a primer centre hospitalari gestionat sota una fórmula consorcial. El CAP de Santa Eugènia de Berga va ser un dels primers a Catalunya a incorporar-se a la reforma de l'atenció primària. El 1994 Osona va ser la tercera comarca a acollir el pla d'emergències mèdiques i aquell mateix any obria al Remei de Vic el primer CAP gestionat per una societat limitada de professionals del sector. El 2001 el Servei Català de la Salut va impulsar un nou sistema de compra integrada de serveis sanitaris i el model d'atenció a les cures pal·liatives dels hospitals de la Santa Creu i de Manlleu també ha estat pioner. Tot això és el que n'ha sortit d'una repassada ràpida a l'hemeroteca d'EL 9 NOU. A Osona sempre ens hi hem posat molt bé i hem estat uns excel·lents conillets d'Índies quant a programes i proves pilot que d'una manera o altra han suposat un esforç per als professionals i per als usuaris. Ara ja no hi ha diners per a invents, oi, i l'únic que s'exigeix són retallades. Potser seria bo recordar a tots aquells que ara paren la mà que és de ben nascuts ser agraïts. La llàstima és que d'educació i de memòria, igual que de recursos sanitaris, no n'anem gens sobrats en aquest país.

Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'abril de 2013

La comèdia menys divina

"Abandoneu tota esperança els que aquí entreu...". No sabrem mai si, a les portes de l'infern, la barretina arran d'ulls ens va impedir llegir l'avís o si, fent-nos els valents, ens el vam passar pel forro de la faixa. La qüestió és que tot d'una ja hi vam ser a dins i d'allà encara no n'hem sabut sortir. Devem ser al fons del pou, al novè cercle, a tocar de Satanàs, que és on van a parar els traïdors. Només així -sent conscients que Dant és qui mou els fils del nostre destí- s'entén que els catalans aguantem una vegada i una altra i una altra les amenaces, la ignomínia i les coaccions que ens plouen de totes bandes. I tot, sense pràcticament deixar anar un ai!, no fos cas... Ara ens tornen a tocar la llengua. De fet, no ens l'han deixat de remenar mai, però ara ja ens movem entre l'esperpent i el surrealisme: l'espanyolització de Wert, Convivencia Cívica Catalana (aquí ja es veu que el nom no fa la cosa), el TSJC i, a les Illes, José Ramón Bauzá, que amb la seva habitual consideració cap a tot allò que soni o sembli català, subvencionarà llibres en balear. Només ens faltava, aquest dijous, el popular Jesús Posada renyar Joan Tardà per parlar en català al Congrés: "No provoque un conflicto innecesario que no conduce a nada". Una bona comèdia, tot plegat.

Publicat a EL 9 NOU, el 12 d'abril de 2013

Escolteu aquest silenci

Joan Brossa va escriure el 1963 un poema que porta per nom Silenci i diu així: "Escolteu aquest silenci". Ras i curt. Més enllà de dobles sentits (o dobles silencis), la recomanació del poeta a hores d'ara és de difícil compliment perquè el silenci pràcticament ha desaparegut de les nostres vides. Estem farts d'escoltar que vivim en una societat accelerada i sorollosa, on sembla que fem tard a tot i a tot arreu. Ens ho creiem des que obrim els ulls fins que anem a dormir: enganxats al mòbil, a la televisió, a l'actualitat, a les modes, a les xarxes socials... Tenim l'obligació de no perdre'ns res i això és francament esgotador. Aquesta setmana, passejant, he descobert que a Vic hi ha un centre de teràpies naturals que ofereix el que en diuen Espai de silenci. Dos dies a la setmana, l'assistència és lliure i l'aportació, voluntària. Un espai només apte per a temeraris, dic jo. Estem envoltats de sons de tota mena, fet que és molt més pràctic que pair el silenci. L'absència de so ens porta, indefectiblement, a la reflexió i tothom sap que pensar massa (sovint) és perillós. Val més esquivar-ho. Brossa escrivia també: "Són tants els canvis que noto quant al que sento i al que veig, que si em recordo de tragèdies personals encenc un cigarret i surto del poema".

Publicat a EL 9 NOU, el 5 d'abril de 2013

Mamuts o 'sapiens'?

Quan va arribar a l'edat adulta el sac era ple a vessar. Hi havia una mica de tot: projectes personals, professionals, esperances col·lectives... L'home s'ho mirava astorat. Mai havia estat conscient d'haver anat per la vida acumulant tantes expectatives. Davant la impossibilitat de moure aquell embalum va pensar que el més sensat seria buidar-lo una mica. Va anar a la idea i va tenir sort. Al cap d'un temps tenia feina, casa, dona i fill. Van arribar per aquest ordre i en aquest ordre es van quedar. Bé, el nen va passar per davant de la dona... un fill és un fill. L'home estava satisfet. Tant la feina com la casa com la dona eren agradables i el feien sentir a gust. El nen era un nen, però ja creixeria... Una nit, abans d'anar a dormir, el fill li va demanar si ell era mamut o sapiens. Què vols dir? Avui he sentit a la tele que hi ha persones que a la vida no evolucionen ni arrisquen i que, com els mamuts, desapareixeran. En canvi hi ha gent que canvia, que lluita pel que vol. Gent que no es conforma. Són sapiens. Tu què ets, papa? L'home no va dir res, però li va semblar sentir una mena de laments, provinents de l'armari on ja feia temps que el seu sac acumulava pols. Deixa't estar d'històries, nen, i passa cap al llit...

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de març de 2013
'Mamut o Sapiens' és un llibre d'Albert Riba.
http://www.mamutosapiens.com/

Poble de 'currutacos'

Abans la tradició manava que pel Diumenge de Rams les palmes i els palmons es guarnissin amb currutacos, una espècie de galetes seques presentades amb formes d'allò més diverses. Avui en dia d'aquests dolços no se'n recorda ni l'Institut d'Estudis Catalans; hem d'anar a l'Alcover i Moll per tenir-ne alguna referència. Ara el que queda d'allò més bé és fer cupcakes. És modern i fi. Currutaco, en canvi, sembla un insult: Mira que n'ets, de currutaco...
Divendres a L'Atlàntida Toni Gomila reflexionava sobre la identitat dels pobles a Acorar: "Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia: mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...". Trista llei de vida la que poc a poc ens fa empassar mots i tradicions com qui es menja un dolç, sense adonar-nos que un cop païts desapareixen per sempre... i nosaltres ens fem una mica més petits.

Publicat a EL 9 NOU, el 22 de març de 2013

Qué bueno que viniste!

Poques hores després d'anunciar-se el nom del nou papa només ens queda per descobrir quin peu calça. I no em refereixo a si és dels carques o dels progres, que això ja ens ho han deixat clar. Vull dir, el número de sabata que gasta. Del papa Francesc s'han afanyat a dir que és un home de Déu i de pregària (gran novetat); un home senzill i proper a la gent perquè es veu que al seu país utilitzava el transport públic, es feia el menjar ell mateix i disfrutava amb el futbol. Com vostè i com jo, vaja. I no només això. Un home amb sentit de l'humor. "Que Déu us perdoni", es veu que els va dir als cardenals que l'havien votat al conclave. Caram, quines rialles... A l'espera d'una nova mostra d'aquest caràcter afable i proper a les necessitats del poble ras, a mi el que em fa gràcia de debò és que el papa tingui només 76 anys i sobretot que s'hagi posicionat reiteradament en contra de l'avortament i dels casaments entre homosexuals (una altra gran novetat). La Santíssima Trinitat és argentina, això està clar. Després de Messi i Maradona als pives només els faltava un papa. Ara caldrà veure si l'elecció d'aquest jesuïta ha estat com el gol de Maradona al Mundial del 1986. La mano de Dios, un golàs, sí, però amb trampa.

Publicat a EL 9 NOU, el 15 de març de 2013
Imatge: El Punt/Avui

Alcaldes i alcaldesses...

Hi va haver una època, no gaire llunyana, en què si no utilitzaves la forma doble -el masculí i el femení- en el llenguatge, sobretot escrit, podies acabar pràcticament a la presó. Per fer-ho més entretingut van anar apareixent diferents fórmules: la i copulativa (benvinguts i benvingudes), la barra (amics/gues) o fins i tot l'espectacular arrova (sabeu a què em refereixo, oi, camarad@s?). Entre tots i totes vam arribar a escriure textos espectaculars, cap però a l'alçada del famós "miembros y miembras" de la ministra d'igualtat espanyola Bibiana Aído. Després d'allò, per sort, res va ser el mateix. I quan aquest tema ja semblava oblidat, des del Consell d'Alcaldes d'Osona l'han repescat. Des d'aquesta setmana n'hem de dir Consell d'Alcaldes i Alcaldesses d'Osona. Em sembla molt respectacle, però innecessari. Posats a buscar la igualtat potser es podria dedicar encara més temps a treballar per la conciliació de la vida familiar i laboral, que, en el cas de moltes dones, és un autèntic calvari. O a equilibrar els salaris entre homes i dones que fan una mateixa feina i tenen una idèntica formació. O a promoure els valors de la igualtat entre els joves i també entre els que ja no ho són tant. En definitiva: fets i no paraules, que deia aquell...

Publicat a EL 9 NOU, el 8 de març de 2013.

Els miracles, ni a Lourdes

Quan era petita em vaig beure la meitat d'una ampolla d'aigua de Lourdes que teníem per casa amb l'esperança que em curés un refredat. Va ser una gran decepció. Irrepetible, perquè ara els prestatges d'Ikea combinen a la perfecció amb ginebres de disseny, però no amb verges de plàstic que vessen aigua falsament miraculosa pel cap. Pocs anys després la meva àvia se'm va emportar a missa, a l'església de Sant Felip, a Vic. Jo arrossegava una grip de cavall: el cap no em parava de donar voltes, estimulat per un sermó in(de)finit i la intensa olor d'unes espelmes que no em deixaven respirar. No hi he tornat mai més, a Sant Felip. Entendran, doncs, que ja de petita pensés que l'Església era poc de fiar. I això, amb un lliri a la mà: sense tenir ni idea de Vatileaks, denúncies de proxenetisme ni els escàndols que anys després han vist la llum. La renúncia de Benet XVI, per imprevista i impensable, ha estat tota una sorpresa en una Església immobilista i rància -tret d'alguna excepció lluny del Vaticà-, i, en general, en una societat on el menys viu s'enganxa al cul de qualsevol cadira. Caldrà esperar a veure què gosa fer el proper papa. Deu ser que la meva fe és molt minsa, però em semba que els miracles, ni a Lourdes... ni a Roma.

Publicat a EL 9 NOU, l'1 de març de 2013

Una cosa que funciona

Des d'aquest dijous i fins dissabte se celebra a Vic la Fira de la Biomassa Forestal de Catalunya. Ja ho sé... Si no és que un sigui del gremi, a primer cop d'ull la biomassa forestal no semblaria un tema especialment apassionant. Una servidora, per exemple, no s'ha entretingut mai a pensar gaire estona en calderes ni en pèl·lets. De moment. Diria que fins i tot és un sector encara bastant desconegut. Què en sap vostè de la biomassa forestal? Jo no gaire res, la veritat però he de reconèixer que aquesta fira m'encanta. Ho dic de debò. Saben per què? Perquè és un èxit. Així de senzill. Tothom n'està content. I això que hauria de ser habitual és un fet excepcional. Avui en dia poques coses funcionen o almenys aquesta és la sensació que transmetem els mitjans de comunicació. Per això cada vegada hi ha més gent que decideix desconnectar, que s'aïlla en el seu dia a dia més proper, on no hi caben ni Merkels, ni Rajoys ni Bárcenas. En setmanes com aquesta a vegades no hi entra ni el futbol. Cada vegada són més els que dimiteixen, fastiguejats, de tot el que els envolta. Retallen -concepte estrella- la realitat a la seva mida. És una llàstima, però és comprensible. Les bones notícies sempre han estat escasses, però ara ja són una espècie en extinció. Aprofitem-les.

Publicat a EL 9 NOU, el 22 de febrer de 2013

La merda fa pudor... o no?

Sense ànims d'ofendre a ningú, però l'actualitat d'aquests últims dies s'ha encarregat de demostrar que com a societat devem ser tirant a bruts. Només així s'entén que haguem sigut capaços de conviure durant tant de temps amb tanta porqueria sense ni adonar-nos-en o, en el cas dels que tenen el nas més fi, fent com si hagués de ploure. Fins ara, que ens hem trobat que les catifes semblen les muntanyes de Montserrat de tanta merda que amaguen. Ja és impossible dissimular i no donem l'abast amb històries que no ens empassaríem ni en una pel·lícula de sobretaula el cap de setmana. I en surten tantes que amb prou feines ens sorprenem, perquè un escàndol en tapa un altre i és impossible abastar-ho tot. Qui se'n recorda avui de les llibretes d'en Bárcenas o les festes de confeti de l'Ana Mato? Què ens depararà la setmana vinent? En qualsevol cas, aquí els únics que fan veure que s'alteren davant un nou escàndol són els presumptament afectats. Som els reis de la picaresca -cadascú amb els seus tripijocs, de més o menys envergadura-, els pactes de silenci i les picades d'ullet de complicitat. Ens pensem que la merda no fa pudor, quan en realitat l'únic que passa és que de tant olorar-la ens hi hem acabat acostumant.

Publicat a EL 9 NOU, el 15 de febrer de 2013

La taula del rei Artús

Mentre aquesta setmana Mariano Rajoy s'entretenia jugant d'amagatotis amb els seus hilillos en algun racó de la Moncloa, el rei Artús s'afanyava a convocar els cavallers al voltant de la taula rodona, d'una banda, i, de l'altra, els periodistes, en aquest cas, al voltant dels prohoms. L'objectiu: lluitar contra el Gran Mal que amenaça de destruir el reialme i, de passada (o sobretot), que se sàpiga que aquí es fan coses. Després de donar-hi voltes durant dues hores els convocats van emetre el solemne veredicte. Amb tres paraules, que diria el torero: "Cal fer net". Sentència que, com a mínim, es mereix ara mateix un punt i a part.
Per demostrar que aquí anem per feina res millor que desenterrar un acord signat pels partits catalans fa 12 anys i que es veu que encara no han tingut temps de complir. Què, un altre punt i a part?
Haurem d'esperar a les conclusions que surtin de la propera reunió al voltant de la taula rodona per saber si, més enllà de la parafernàlia mediàtica que han muntat, a la cort del rei Artús tenen la intenció d'actuar de debò. Vull dir, si tenen clar que per fer net el més fàcil és deixar-se d'Excaliburs i passar l'escombra. Començant pel portal de casa.

Publicat a EL 9 NOU, el 8 de febrer de 2013
Foto: Pere Virgili/ Diari Ara

I vosaltres, més (un altre cop)

El polític no ha tingut temps de mossegar l'entrepà de l'esmorzar que la presentadora del magazín matinal ja l'obliga, des del televisor del bar, a digerir un nou escàndol. I aquest cop és dels seus. Para atenció per si diuen el seu nom, però l'únic que arriba a sentir-se és el cor. El mòbil, a la butxaca de l'americana, ja fa estona que sona: números desconeguts, la dona, l'amant i algun company de partit. Al polític li tremolen les mans i la suor li enganxa la camisa a l'esquena. Qualsevol moviment pot ser un pas en fals. Pensa, es diu a ell mateix, pensa... El mòbil sona un altre cop i un altre i un altre, però ell no l'agafa. El polític encara no sap exactament de què es parla (al bar ja fa estona que miren l'MTV), però això ara mateix li és igual. El polític fa molts anys que fa de polític. Ho negarà tot, es farà l'indignat, amenaçarà amb accions judicials i remenarà la merda dels altres, amb un clàssic I vosaltres més. El polític es posa bé la corbata. No pensa dimitir. Mai. I si després de les següents eleccions, per alguna casualitat, des de dalt decidissin apartar-lo de primera línia, exigirà com a mínim un càrrec en algun consell assessor o organisme públic. Només faltaria... Que per això s'ha passat mitja vida servint al partit...

Publicat a EL 9 NOU, l'1 de febrer de 2013

Ser cornuts i pagar el beure

Arribarà un dia, ho sé del cert, que els osonencs ens llevarem i descobrirem que ens han fotut el tren. I no em refereixo a una locomotora i quatre vagons mal comptats sinó a tot, al tren en general. No quedarà ni rastre de res. Ni vies, ni estacions ni catanàries. Ni treballadors (si és que encara n'hi ha algun) ni màquines de venda automàtica de bitllets i, encara menys, videocàmeres. Tot haurà desaparegut; només ens quedarà un buit enorme, gegant, estratosfèric al costat de casa. I al bell mig d'aquest desert, enmig del no-res, hi trobarem un sobre, petit i impol·lut, amb la factura (en castellà) del que haurà costat el desmantellament de la línia des de Barcelona fins a Puigcerdà (amb els corresponents recàrrecs d'urgència i nocturnitat), un número de compte on ingressar els diners (res d'efectiu) i un correu electrònic on enviar les nostres més profundes i sinceres mostres de gratitud per haver-nos deslliurat d'aquest pes que, desgraciats com som, havíem d'arrossegar des de segles enrere. Ja em diran, sinó, per què volem un tren modern? Perdó, rectifico. Ja em diran, sinó, per què volem un tren? Nosaltres, fills i néts de pagesos, que tenim i exhibim impúdicament centenars de carruatges i cavalls a les tan nostrades festes dels Tonis...

Publicat a EL 9 NOU, el 25 de gener de 2013
Foto: www.naciodigital.cat

Carters que ja no truquen

 La setmana passada llegíem a EL 9 NOU el cas de Jose Alguacil, propietari del Cafè de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, que ha convocat un concurs de cartes d'amor escrites a mà, fart que el carter només li faci arribar factures i propaganda. L'última vegada que jo vaig rebre un escrit a mà per correspondència va ser l'estiu passat. Una bonica postal de l'illa de Miyajima, al Japó, que va trigar vuit dies a creuar mig món per anar a parar a la meva bústia. Aquell dia vaig recuperar la fe en els miracles, i més tenint en compte que a la postal hi constava l'adreça, però no el meu nom. De missives amoroses en deuen córrer ben poques per les oficines de Correus; de postals m'hi jugaria un segell que també. Ara el que es porta és penjar les fotos al Facebook i esperar els m'agrada de la gent. Ens pot la impaciència i la necessitat de saber-ho tot al moment. Hem substituït les cartes d'amor pels missatges al Whatsapp plens de cares amb ulls en forma de cors i respirem tranquils quan el telèfon ens confirma que el destinatari ho ha llegit. Com si això ens garantís una resposta. El silenci és igual de dramàtic ara que abans i a més a més ens hem quedat sense l'opció de pensar que el carter encara pot trucar una altra vegada.

Publicat a EL 9 NOU, el 18 de gener de 2013

Lliçons de cinisme

Es veu que a María Dolores de Cospedal no li va agradar que el president de la Generalitat aprofités la inauguració del TGV per denunciar la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya. La secretària general del PP assegurava hores després que molts presidents autonòmics ja voldrien tenir als seus territoris les mateixes infraestructures que tenim aquí i que a Catalunya és on s'han fet més inversions en el pressupost actual. No sé si es pot ser més cínic. Ja sabem que als dirigients del Partit Popular se'ls fa difícil copsar la diferència entre prometre i complir. Els catalans devem tenir moltes inversions pressupostades, però la gran majoria ens les hem d'acabar pintant a l'oli. Mani qui mani. Té gràcia, però, que sigui precisament la presidenta de Castella-La Manxa la que parli de discriminació en les inversions a les comunitats. La seva és l'única de l'Estat que durant un temps va arribar a tenir totes les capitals de província connectades per AVE. Ara ja no perquè la línia entre Toledo, Cuenca i Albacete, a la qual s'hi van destinar 3.500 milions d'euros, va haver de tancar al cap de mig any: resulta que només tenia nou passatgers de mitjana (n'havien previst 2.200 al dia) i unes despeses diàries de 18.000 euros.

Publicat a EL 9 NOU, l'11 de gener de 2013

Un Eix amb molta història

Avui s'inaugura el desdoblament de l'Eix Transversal i jo em pregunto quants viatges fins a Girona o fins a Lleida ens faran falta per oblidar el que han suposat aquests tres anys i mig d'obres. Potser dos? Tres? Només mig? Quant trigarem a esborrar les llargues cues darrere un o dos o tres camions, els operaris a peu de carretera, la seva parsimònia o la pols? El comptaquilòmetres permanentment per sota els cinquanta, el braç mecànic del ninot disfressat de treballador alertant-nos de les obres o les dificultats per orientar-nos en un mar infinit de cons? Els canvis en la senyalització i les multes per excés de velocitat? Les entrades i sortides invisibles? Els accidents? I els morts? La majoria en tindrà prou en trepitjar una vegada l'Eix desdoblat i comprovar-ne la rapidesa, la seguretat i la comoditat per convertir tots aquests moments en història. Doncs mentre contemplen el paisatge i treuen la mà per la finestra del cotxe imitant aquell famós anunci del BMW -t'agrada conduir?- vagin pensant en els 2.600 milions d'euros que el 2040 la Generalitat haurà pagat a Cedinsa, quan en realitat aquesta se n'hi ha gastat fins ara 721. Tranquils, no cal ni que facin el gest de buscar la cartera. Ja els puc dir que ens l'han robat. Un altre cop.

Publicat a EL 9 NOU, el 4 de gener de 2013
Foto: www.ara.cat

Bones festes... de plàstic

Celebrar el Nadal com ho fèiem fins ara s'ha convertit en un luxe. Com ho és també tenir feina, la certesa que aquesta no perilla o arribar a estalviar a final de mes. Els festivals de marisc, amb l'espatlla de pernil ibèric a la cuina de casa i el xampany francès a la nevera ja són història, almenys per a la majoria, que de rics sempre n'hi haurà. També les escapades per Cap d'Any. Tot això s'ha acabat. Ara se'ns imposa l'austeritat i el dol col·lectiu d'haver d'assumir que segurament mai més podrem tornar a viure, a somiar i a pensar com abans. No cal ser gaire supersticiós ni un geni del tarot per endevinar que per a aquest 2013 pinten bastos i això ja no ho dissimula ni la felicitat plastificada amb què encara alguns vesteixen les festes. Com si encara es puguessin permetre ser alguna cosa més. A falta de bombolla aquests dies inflem globus i passem els àpats familiars pels filtres màgics d'Instagram per fer-los més brillants i especials del que és habitual. Ens resistim a tornar al gris de cada dia. Prou temps que hi haurà. Riem, brindem i ens diem els uns als altres que l'important és la família i la salut. Que per sort som més solidaris que mai. Fins i tot pensem en nous propòsits per a l'any vinent recuperant aquella tranquil·litat de qui es creu tenir el futur assegurat i ser-ne l'únic responsable. Almenys fins al dia després de Reis.

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de desembre de 2012

Sibil·les que desafinen

No es preocupin i relaxin-se que sembla que la fi del món encara queda lluny. Els maies, que ja es veu que eren molt de números, feien servir, a banda del religiós i el solar, un calendari llarg que va començar el 13 d'agost de 3114aC i que avui, 21 de desembre de 2012dC, s'acaba. Aprofitant aquest fet tan singular els Pedro Piqueras de torn han previst grans desastres que ens han d'arrossegar a la fi de tot, exceptuant el cas d'un petit poble occità, que sembla que s'ha de salvar i on avui, per si de cas, ja no hi deu cabre ni una agulla. Som així d'espavilats.
Els experts expliquen que en realitat el calendari maia només deia que avui començava un nou cicle. I ves; riu-te'n d'aquesta gent, perquè precisament avui, quina casualitat, Artur Mas sumarà el suport necessari per ser reelegit president de la Generalitat al capdavant d'una legislatura que es preveu històrica. Per alguns -aquells que només se saben imaginar encara en una España imperial- el pacte entre CiU i ERC no ha fet més que confirmar els vaticinis més temibles dels maies. Són els mateixos que canten, disfressats de sibil·les, i profetitzen l'arribada del judici final. Només a Catalunya evidentment. Ja afluixaran, que s'acostuma a dir.

Publicat a EL 9 NOU, el 21 de desembre de 2012 

Vic, centre comercial

Aprofitant que s'acosten les festes nadalenques i que, per tant, s'han d'escriure moltes cartes als Reis, al Passeig de Vic han obert una nova botiga de joguets. L'hi han posat Sex Place, o sigui que ja poden fer-se una idea del tipus de joguines que hi trobaran; per a nens i nenes una mica crescudets. No és l'únic establiment d'aquest tipus que hi ha a la comarca, però diria que és el primer que s'instal·la en un dels eixos comercials més cèntrics de la capital osonenca. A Twitter em comentaven que potser es tracta d'una conseqüència més de l'estripada del carnet d'Unió per part de Josep M. Vila d'Abadal. Que la ciutat s'està deixant ana, vaja. És una possibilitat... Escandalitzats a banda (que poden comptar que encara n'hi ha), el que és segur és que Sex Place ens demostra que la ciutat va evolucionant i que l'oferta d'establiments és cada vegada més àmplia. És bo que al costat de les tradicionals botigues de roba, calçat o carn hi hagi també establiments on puguis degustar un cupcake, aprendre a fer ganxet (tot torna) o comprar les tan recomanades (mèdicament parlant, oi?) boles xineses. ÉS allò que des de les associacions de botigues prediquen des de fa temps: Vic entesa com un gran centre comercial.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 de desembre de 2012

La Setmana dels Calbs

Si fins ara la tradició catalana assenyalava la Setmana dels Barbuts com la més freda i crua de l'any, a partir d'ara el mèrit haurà de recaure en la que ja podríem denominar com la Setmana dels Calbs. Per si no ens havia quedat clar aquests dies hem confirmat que ni Josep Antoni Duran i Lleida ni José Ignacio Wert tenen un pèl de tontos i tampoc està previst que els en creixi cap. Vist el poc que ha trigat el líder d'Unió a demanar ponts amb el PP és fàcil d'imaginar com de malament ho ha d'haver passat durant la campanya electoral. Ja se sap que els viatges en vaixell cap a Ítaca poden arribar a marejar, sobretot si el trajecte et fa mandra. Per desgràcia seva ni els del mateix Partit Popular estan per gaires enginyeries. Wert s'ha encarregat de dinamitar qualsevol possibilitat d'entesa. Ni l'actitud de Duran i Lleida ni la del ministre d'Educació ens haurien de sorprendre. Wert ja va avisar-nos que el seu objectiu era espanyolitzar els nens catalans. Doncs bé, el llop ja ha ensenyat la poteta. Ara cal veure com reaccionem nosaltres més enllà dels escarafalls habituals, les amenaces als tribunals i de fer-los saber que estem molt enfadats. Joan Fuster deia que forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser un mal educat.

Publicat a EL 9 NOU, el 7 de desembre de 2012

Parla'm sense vergonya...

Va anar a per llana i va sortir trasquitllat, que vindria a ser la traducció literal del que els veïns en diuen fué por lana y volvió trasquilado. S'havia marxat la llum per explicar que algú es va quedar a les fosques. Si els parlo del paxcte fiscal els deu sonar a llatinada, oi? Doncs n'hi ha que ho diuen així, sense cap mena de repar. Colègits electorals plens a vessar i arcaldes que critiquen la poca fiabilitat dels sundetxus. Llubricant. Un bon atxasu (amb una atxa de grans dimensions, s'entén...). Desenrecordar en comptes d'oblidar; ordenadors, que deuen ser ordinadors que ademés són molt ordenats.
No m'he inventat res, els ho prometo. Totes les frases, expressions i paraules que han llegit més amunt són reals, la majoria dites i escoltades a la ràdio o la televisió. Polítics, periodistes i tertulians en general (l'ordre és indiferent) trepitgem en Pompeu Fabra sense miraments. Es veu que no n'hi havia prou d'haver d'aguantar el tenir que o el hi ha que. No es tracta de ser perepunyetes ni un purista obsessionat amb la normativa, però tot té un límit. Més enllà de defensar-la dels que l'ataquen potser li hauríem de demostrar una mica més de respecte. La llenga catalana ho agrairà i les nostres orelles també.

Publicat a EL 9 NOU, el 30 de novembre de 2012

Sí, miri, sort que ja s'acaba

Aquesta hauria d'haver estat una campanya excepcional. Tant com les decisions que se n'haurien de derivar a partir dels resultats de les eleccions de diumenge. L'excepcionalitat, però, ha acabat diluïda en els engranatges de la maquinària electoral i entre uns i altres hem tornat a convertir aquests quinze dies en la mare de tots els testos de resistència, física i psicològica. Hem comptat amb el cartellisme habitual, els mítings i els debats televisius -més o menys representatius-. Hi hem afegit també una expectació desaforada per col·leccionar manifestos de suport, amb els corresponents famosos de torn. Hem al·lucinat amb les declaracions d'alguns polítics espanyols que, en teoria, havien d'ajudar als seus respectius candidats catalans. Hem confirmat, una vegada més, que El Mundo sembla més una empresa de tractament de residus al servei de la pàtria espanyola que un mitjà de comunicació i que molts catalans a l'estranger s'hauran hagut de quedar un altre cop, oh quina casualitat, sense votar. I finalment, alerta, hem descobert que l'extinent coronel Antonio Tejero és viu i que és molt de la broma, tot i que això ja ens va quedar clar fa temps. Com diria aquell: "Sí, miri, sort que ja s'acaba".

Publicat a EL 9 NOU, el 23 de novembre de 2012

Pagar justos per pecadors

Es veu que, i així ho asseguren les velles àvies que expliquen rondalles a la vora del foc, a l'estat espanyol la justícia... existeix. Fort, eh? Doncs sí, tal com els ho explico. Són pocs els afortunats que li han vist la cara, amagada com està, darrere de muntanyes i muntanyes de paperassa arxivada en carpetes de colors. Ja se sap que a vegades els arbres no deixen veure el bosc. Per això ara ens hem de congratular (si us plau, poden anar destapant el cava, català of course) per la iniciativa del govern espanyol que ha decidit posar fi al col·lapse que impera en aquesta administració. Modernitzant-la? No i ca! Per favoooor... Això està més passat de moda que el vintage. Els sona el concepte taxa? (què, ja tenen a punt les copes?) A partir d'ara haurem d'obrir la cartera fins i tot per recórrer a la justícia. Que vostès no estan d'acord a haver de pagar una sanció de 100 euros? Ah amics! Abans d'obrir la boca passin per caixa que els en cobrarem 200. (Apa, som-hi tots: xin-xin!). Ei, esperin... (bo, eh, el cava. En volen una altra copeta?) Vostès són catalans? Aaaaah amics! La Generalitat diu que ja poden tornar a esquitxar. Ja se sap: sempre plou sobre mullat. (Ep, he dit una copa només, eh... que aquest cava és molt car).

Publicat a EL 9 NOU, el 16 de novembre de 2012

No li agraden els bombons

En blanc. La pantalla que té al davant i el seu cap. L'articulista s'aixeca, obre la finestra i inspira amb energia, esperant que l'aire fred l'espavili. El temps corre. Tanca els ulls i deixa que el novembre li refresqui els pulmons. 
En silenci. El carrer i el seu cap. S'emprenya amb tanta buidor i torna cap a dins. Encara es refredarà. S'asseu i sospira mentre aguanta la mirada immaculada de l'ordinador, que la segueix, desafiant. Repassa mentalment un altre cop la llista de temes que ha anat descartant, no per dolents sinó per mastegats. Tot li sembla vell. La campanya electoral que tot just acaba de començar (els resultats deuran ser històrics, però s'hi jugaria un duro que els cartells, els anuncis i les promeses seran els de sempre), la victòria d'Obama als Estats Units (allà sí que en saben de fer comicis, oh, quins discursos, que multiculturals que són, bla, bla, bla), el congrés espanyol que extravia ipads a cabassos... (sense comentaris). La crisi i la independència. Encara no la tenim i ja li surt per les orelles. Això li sap greu. Obre el calaix de l'escriptori. Necessita menjar per matar la impaciència. Entre bolis i llibretes troba un bombó. A l'articulista mai li han agradat. Somriu irònicament, el desembolica i el mossega. 

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de novembre de 2012

Focs que ens cremen l'ànima

Primer arriba la tragèdia, el caos i el dolor; després, la mort. Hi ha focs que destrueixen paisatges i focs que cremen ànimes. Hi ha persones que un dia, pel que sigui, s'encenen per dins i decideixen enterrar-se en vida. Indiferents a tot i a tothom deixen que el dolor els vagi consumint. Incendis silenciosos difícils d'apagar, que abrasen fins i tot si són ficticis, fins i tot si transcorren dalt d'un escenari. Fins i tot si són, només, teatro, puro teatro.
Si tenen l'oportunitat no es perdin aquest dissabte Incendis, l'obra de la companyia La Perla 29 (amb el manlleuenc Xavier Boada) que es podrà veure al Cirvianum de Torelló i que torna el proper 23 de novembre a L'Atlàntida de Vic. Incendis és això: un foc de proporcions gegantines que durant poc més de tres hores avança desbocat pels marges de la nostra consciència. Quins són els nostres límits? Què estem disposats a aguantar sense que ens cremi l'ànima? L'obra d'Oriol Broggi ens sacseja de dalt a baix, però d'això es tracta, oi? Encara que alguns no s'ho vulguin creure, encara que cada vegada l'haguem de pagar més cara, la cultura és una immensa sortida d'emergència, la millor manera d'escapar-nos dels piròmans que ens fan bullir la sang cada dia. 

Publicat a EL 9 NOU, el 26 d'octubre de 2012

Competència deslleial

Tinc un dúplex a cinc minuts de Vic. Me'l vaig comprar en aquella època en què si insinuaves que volies anar de lloguer podies acabar a la presó. Apa aquí! Que això és tirar els diners! Vaig fer el que tocava i vaig tenir sort perquè encara em va sortir bé de preu. La vida, però, dóna moltes voltes i ara fa cinc anys que hi vaig penjar el cartell. Es ven. Preu ajustat al pis i al mercat. Ho juro. No es tractava d'especular sinó de fer les paus. Tres dies i ja tenia compradors. Visca. L'alegria va durar les hores que la parella va trigar a anar al banc i que aquest els negués el crèdit. A ells i a tots els que després hi han anat passant. No cal ser gaire llest per entendre que això serà així pels segles dels segles. Exactament fins que aquesta entitat bancària s'hagi tret de sobre els milers d'habitatges que té en propietat i que posa a la venda a preus molt inferiors al del meu pis. Ara els promotors es queixen que no poden competir amb els bancs. Caram. Quina novetat. Es tiren els plats pel cap els que fa uns anys vivien en una autèntica lluna de mel, un fer i desfer constant, i a la resta de propietaris petits que volem deixar de ser-ho ens queda només l'opció de mirar-nos-ho de lluny i amb resignació. Pagant, això sí, la hipoteca cada mes. 

Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'octubre de 2012.

La 'normalitat' catalana

Algunes escoles o ajuntaments han decidit convertir el Dia de la Hispanitat en dia laborable i anar a treballar. Argumenten que la festivitat del 12 d'octubre no té sentit a Catalunya, que és un dia com qualsevol altre, ordinari. I tenen raó. Si aquest fos un país normal celebraríem només la nostra diada nacional i la de Sant Jordi, viuríem plenament en català, hi hauria molta més gent que encara tindria feina i encara ens podríem permetre fer-nos vells o posar-nos malalts sense haver d'escurar-nos la butxaca. Ei, i la fórmula 1 es passaria pel canal televisiu d'esports perquè el Telenotícies es pugués veure a l'hora que toca. La normalitat, però, és una entelèquia. Tothom la té al cap, tothom en parla, però no existeix. Se'ns desfà a les mans. Vivim en un món d'estirabots on les coses i les persones normals avui en dia són, de tan insòlites, fins i tot rares. Ha arribat a un punt que enmig de tants despropòsits hi ha qui només aspira o ja es conforma a viure sense gaires penes ni tampoc glòries: tranquil·lament i sense estridències. A vegades, però, per arribar a la plena normalitat s'han de fer coses que, inicialment, a ulls de molts podrien semblar ben estranyes com és ara voler treballar un dia festiu. Com som els catalans, eh...

Publicat a EL 9 NOU l'11 d'octubre de 2012

La mala educació

José Ignacio Wert és un personatge inquietant començant ja pel cognom, més propi d'un exercici de mecanografia que d'un ministre d'Educació. Gràcies a ell, però, i a les seves evidències, ara sabem que les escoles catalanes en realitat són fàbriques d'independentistes. Per tant, allà on vostès veuen nens amb bata manipulant gomets i cartolines de coloraines Wert hi localitza rojos separatistas. D'aquells que a la que et despistes t'han muntat una manifestació d'estelades al pati de l'escola. D'aquells, evidentment, que no t'entenen quan els parles en la lengua del imperio. En resum, un polvorí que en qualsevol moment pot engegar la ñ a dida. Que Déu (i la verge del Pilar) ens en guardin. 
Les últimes declaracions del màxim responsable d'Educació estan en la línia de qualsevol altra de les perWertsions sobre Catalunya (era inevitable) que deixen anar dia sí dia també des del govern central. La por, l'odi i la ràbia els encega fins al punt de no adonar-se que amb la seva actitud ells sí que són uns autèntics productors d'independentistes. Ara mateix l'educació que necessita amb més urgència una bona repassada és la seva, la del ministre. Ja ho diuen: el sabater sempre és el més mal calçat. 

Publicat a EL 9 NOU, el 5 d'octubre de 2012.

Cordeu-vos el cinturó...

Fent ús de la tan nostrada i suada metàfora convergent, finalment sembla que enfilem cap a Ítaca. No sé vostès, però jo des de fa dies que de tant en tant em pessigo el braç per comprovar que efectivament estic desperta. Una encara no s'ha acabat d'acostumar a viure en un país amb bona part de la classe política (precisament la que té clar a quin país viu) a l'alçalda de les circumstàncies. Ni a tenir un president que -més enllà de, o malgrat (segons com es miri) les sigles del seu partit- demostra almenys merèixer el sou que cobra exhibint educació, seriositat, coherència i compromís. Són qualitats que, de tan poc habituals, als catalans ens fan trempar de mala manera. Acostumats com estem a viure la història com un drama farcit de personatges de la talla dels extremenys José Antonio Monago i Guillermo Fernández Vara, quan topem, posem pel cas, amb un Mas o un Guardiola ens cauen les llàgrimes. D'entrada tampoc semblaria que demanem massa. Tal com ja vam fer fa quatre anys, a l'inici de la primera temporada del de Santpedor com a tècnic blaugrana, ha arribat l'hora de tornar-nos a cordar el cinturó. Sembla que ens ho tornarem a passar bé. La victòria no està assegurada, però, per sobre de tot, persistirem. 

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de setembre de 2012

Turisme de proximitat

Em vénen ganes de passar un diumenge relaxat i se m'acut anar a la Grevolosa. M'informo de com arribar-hi. Els pocs que ho saben em diuen que he d'agafar l'eix cap a Olot i sortir a Sant Andreu de la Vola. Arribo a una cruïlla. I ara què? No hi ha cap indicador. Tiro a l'esquerra per una carretera que és una suma infinita de revolts tancats que porten, segur, a la fi del món. Quan trobo una casa de pagès, m'aturo. Em diuen que "no, nena, no" i que torni a la cruïlla i ho demani a un restaurant que hi ha allà. Allà fan vacances però una senyora m'indica el camí amb pèls i senyals. Diu que fa cinc anys que reclama que senyalitzin la fageda i que no hi ha manera. Que es veu que llavors hi aniria massa gent. Diu que "aquí per no perdre't has de tenir un màster" i que en canvi a França "si et perds és que ets tonto". La dona s'exalta i jo començo a estar exhausta. La crec i gràcies als seus pèls i senyals arribo al que sembla la fageda. No hi ha ningú. Tampoc deu ser estrany. Camino i només faig que trobar-me plafons de la Generalitat sobre la flora i la fauna de la zona. Es veu que formen part d'un "itinerari de descoberta" que s'ha inventat fa poc la Generalitat en aquesta zona. No puc parar de riure. Quan deu costar posar un trist i simple rètol?

Publicat a EL 9 NOU, el 21 de setembre de 2012

Moure'ns per no perdre'ns

M'assabento que el nou disc que els Antònia Font presentaran aquest divendres al Mercat de Música Viva de Vic porta per nom Vostè és aquí, títol que per força ha d'estar dedicat a Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida. Els líders del PSC i Unió Democràtica de Catalunya semblava que darrerament havien perdut el nord i, la veritat, res millor que la brúixola assenyada del grup mallorquí per tornar-los a bon port. Ja m'entenen.   
Saber on s'és a la vida és important, sobretot si un té un objectiu a la vista. Si no saps on ets tampoc saps per on ni cap a on avançar. Per sort en aquest país cada vegada són més els que s'ubiquen en el mapa, encara que aquest, de moment, no sigui exactament com els agradaria. Dimarts una bona colla de persones (força més de 600.000 diria jo) van sortir als carrers de Barcelona per cridar (d'una manera molt nostrada: amb seny i rauxa a la vegada) que ara són aquí, però que esperen ben aviat ser bastant més enllà. Tot dependrà de si la classe política catalana, que és qui al capdavall ha d'obrir camí, és capaç de resituar-se en l'escenari que ha dibuixat la manifestació. S'ha acabat allò que el que es mou no surt a la foto. El que no es mou es perd. Ara toca caminar junts i endavants.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 de setembre de 2012

Serà un èxit, Sepharad

La manifestació de dimarts vinent a Barcelona serà un èxit absolut. Ho sé jo i ho sap el propietari del basar xinès de la cantonada que ha fet l'agost venent senyeres i estelades. Ens ho asseguren també a la tele i als diaris, ens ho diu el cor i ens ho demostren les xifres de l'Assamblea Nacional Catalana (incís: ovació enorme cap a la feina feta des d'aquest col·lectiu), que a hores d'ara encara multiplica els autocars per anar a la capital amb la mateixa facilitat amb què Jesús reproduïa pans i peixos. L'hem preparada, la Diada, i l'hem somiat. Segurs de la victòria, com en un d'aquests grans partits de futbol a què ens hem acostumat, no patim pel resultat (oi?), però els nervis hi són. Les ganes de fer història se'ns mengen. Dimarts cridarem que volem ser un nou estat d'Europa i, sense eufemismes, que volem la independència. "Els homes no poden ser si no són lliures". L'ANC recordava les paraules d'Espriu en l'espot de la manifestació. No sé fins a quin punt els catalans estem familiaritzats amb la història de Sepharad. Que aixequi el dit qui s'hagi llegit La pell de brau. Per si de cas l'Honorable Pujol ens ho ha dit més clar: "S'ha acabat fer la puta i la Ramoneta". A veure si és veritat, i amb una mica de sort, per sempre. 

Publicat a EL 9 NOU, 7 de setembre de 2012

El típic retorn a la rutina

Puntual, el despertador sona una altra vegada i, sorneguer, et dóna la benvinguda al món real. S'han acabat les vacances. Els dies tornen a tenir nom i recuperen el sentit -el dilluns és més dilluns que mai-, els segons sumen minuts i aquests es transformen en hores precises que ja no et pots permetre el luxe de malgastar a la lleugera. Preveient una inevitable arrencada de l'engranatge a mig gas intentes empènyer cos i esperit i t'autoenganyes a base d'injectar-te dosis indecents d'entusiasme directament a la vena. Que si estàs ben descansada, que si a partir d'ara t'organitzaràs millor, que si faràs més esport, que si bla, bla, bla... I com si es tractés d'una bombolla de sabó aquest optimisme t'explota a la cara quan comprens que per molt que tu pintis la realitat de color de rosa aquesta continua sent ben grisa. En el millor dels casos. D'aquí a tres dies ens espremeran una mica més amb l'augment de l'IVA, mitjans i polítics fa dies que maregen la perdiu altre cop amb la Diada, hem d'escoltar com Rajoy ens fa el favor de la seva vida deixant-nos uns diners que en realitat són nostres i l'Urdangarin es passeja amb un Golf atrotinat per Barcelona per fer-nos pena. Com diu el meu eficient despertador: benvinguts al món real. 

Publicat a EL 9 NOU, el 31 d'agost de 2012

Les típiques vacances

Desconnectes el despertador. Un comiat ràpid, sec i auster, sense sentimentalismes. Al cap i a la fi la història es repeteix cada estiu. Tu li dius que ja no el necessites i ell, abans d'adormir-se, et recorda que tard o d'hora tornaràs. El rellotge s'apaga i amb ell les hores, els minuts i els segons. Els dies perden el nom i el sentit. Avui deu ser diumenge o dilluns? Tant se val. En època de vacances el temps es compta per estones. Una estona per recuperar les amistats al bar, una altra per passejar, una altra per dormisquejar al sofà. Fas una ullada a la llista de coses-pendents-per-fer-durant-les-vacances que has omplert durant l'any: llibres descoberts en algun suplement ja oblidat, clàssics del cinema que mai confessaries en públic no haver vist, quadres que esperen ser penjats, la neteja (a fons) del cotxe... I de cop t'entra tanta calor com mandra. T'hauries d'organitzar, però estàs de vacances, coi. Respires el silenci buit del preavorriment i sense adonar-te'n et trobes immers en la perillosíssima estona-de-pensar-en-la-teva-vida: si ets prou feliç, si t'agrada la feina, la persona que tens al costat, si aquest present ha de ser un per sempre. La mirada se te'n va de reüll cap al despertador apagat. Podria ser que ja l'estiguessis enyorant?

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de juliol de 2012

"¡Que se jodan!" ells

Per fi parlen clar. Per fi s'han acabat els eufemismes, els malabarismes semàntics. "¡Que se jodan!". Poesia en estat pur. La valenciana Andrea Fabra s'ha guanyat el cel i de passada un futur sobresou (que només és diputada, pobreta) al gabinet de propaganda del seu partit. Per moltes voltes que hi donem no trobarem cap manera millor, més clara, més rotunda, més comprensible, més ajustada per definir la política del govern més (im)popular d'això que en diuen democràcia espanyola. Ras i curt: "¡Que se jodan!". Haver començat per aquí, coi. Ara es fan entendre. No deu ser per les ganes que en tenen, però els pot la urgència. Europa pressiona ("obliga", diuen) i els números (els que ens ensenyen i els que ens amaguen) no quadren. Per tant, si segueixen per aquest pedregar ells i els seus amics amnistiats encara s'hauran d'acabar rascant la butxaca. De veritat, vull dir. Per això ara volen que els comprenguem, que ens fem el càrrec de l'abast de la tragèdia, sense bajanades: ara necessiten de debò els nostres diners. Els de tots. Ja ni dissimulen. Ens menteixen, ens roben els calés, els drets i la dignitat, i aquí a callar i a complir, que si no això s'ensorrarà i serà per culpa nostra. Doncs jo també els ho diré ben clar i sense eufemismes...

Publicat a EL 9 NOU, el 20 de juliol de 2012

"Be water, my friend"

Ni tot el cinema espanyol és sempre igual d'histriònic que el de Pedro Almodóvar, ni tot el català és com el de Ventura Pons ni el xinès es limita a les arts marcials d'un Bruce Lee ara reconvertit en venedor de cotxes o a les acrobàcies de Jackie Chan. És ben obvi, però la nostra innata tendència a simplificar ens porta a oblidar-ho amb facilitat. La qüestió és que aquests dies a Vic tenim l'oportunitat de superar alguns d'aquests tòpics i fer un cop d'ull a un altre cinema, que no és el més habitual i que aquí ens arriba amb comptagotes sent molt generosos. Ahir va començar una nova edició de les Nits de Cinema Oriental, que és l'única mostra exclusivament dedicada al cinema asiàtic de tot l'Estat i que en nou anys ha passat de ser una projecció puntual a la Bassa dels Hermanos a ser un autèntic festival (en tots els sentits). Aquest, però, no és el seu principal mèrit. El que de debò cal destacar és l'esforç que durant aquest temps han fet els organitzadors, que del no-res han sabut crear una proposta de qualitat i interessant. Aquest any el festival s'ha encomanat a la mitològica figura d'un petit drac cantonès (símbol de la bona sort) per assegurar-se una nova edició amb èxit. No els farà falta. Ells ja han fet la feina.

Publicat a EL 9 NOU, el 13 de juliol de 2012.