Quina vergonya...

Tan típic com la llonganissa, la boira, el Merma o l'Estudiant, a Vic tenim el que podríem batejar com el quèdiran. Què diran si vaig amb un noi que, mira per on, és negre? Què diran si després de 30 anys de matrimoni em canso d'aguantar l'home i em divorcio? Què diran si... El quèdiran és molt comú -que no vol dir exclusiu- d'allò que es coneix com lagentdeVicdetotalavida. No se'ls escapa la més mínima dels altres ni l'oportunitat d'explicar-ho i saben (i això és un malviure) que les ganes de xafardejar són recíproques. Vist el que hi ha, doncs, algú pot pensar que aquesta gent anirà a omplir el cabàs al Banc dels Aliments? Algú se'ls imagina exposant-se a fer cua (al carrer!) entre magribins i sud-americans? Perquè, d'altra banda, tothom sap que allà només hi van els immigrants... A Càritas se senten impotents perquè són conscients que les més de 700 famílies que cada mes utilitzen aquest recurs són tan sols la punta d'un gran iceberg que no emergeix per la hipocresia i la vergonya dels que no volen reconèixer -perquè llavors quèdiran?- que són tan o més pobres que el subsaharià del pis del costat. Temps al temps i anirem comprovant què pot més a la ciutat dels Sants de Miquel Llor, si l'orgull o la gana. 


Publicat a EL 9 NOU, el 25 de novembre de 2011

El risc d'arriscar-se

Albert Bosch i Carles Gel s'han passat 11 dies tancats en una tenda diminuta enmig de la immensitat de l'Antàrtida i d'una tempesta de neu i vent que els impedia tant retrocedir com avançar. Una bogeria física, però sobretot mental. Una contradicció extrema, perquè mentre el cos amb prou feines es pot moure el cap funciona perillosament i a tot drap. És el preu que han hagut de pagar per intentar assolir un somni. 
Com diria Eduard Punset "el poder de la mente és enormeee". Som nosaltres els que en decidim els límits. Hi ha persones valentes, com Bosch o Gel, que no temen assumir riscos i que el que menys es plantegen en el camí cap a l'èxit és abandonar, si no és que es posi en joc la seva supervivència. Per a ells la vida és una superació constant. Malauradament són una excepció. Per a la majoria de la gent l'autèntic repte és aixecar-se del sofà, des d'on és molt més còmode i pràctic veure com la vida et passa pel davant, encara que això impliqui renunciar a la felicitat. Devem ser mandrosos per naturalesa. Com els gats. La diferència és que aquests animals es poden permetre el luxe de malgastar sis vides i encara els en queda una; nosaltres no ens n'adonarem i el temps ja se'ns haurà menjat. 


Publicat a EL 9 NOU, el 18 de novembre de 2011

Un trèvol de quatre fulles (II)

Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.

Un trèvol de quatre fulles

Es veu que per cada deu mil trèvols de tres fulles en neix un de quatre, d'aquí que trobar-ne un d'aquests sigui un fet excepcional que la saviesa popular vincula a la bona sort. Jo he de confessar que ja fa temps que en tinc un. No em vaig haver de perdre mai per cap bosc per trobar-lo. La providència me'l va deixar davant la porta, dins d'una caixeta, embolcallat amb cotó fluix. Encuriosida amb la troballa, des d'aquell dia me l'he mirat i remirat moltes vegades. Al principi i a simple vista les quatre fulles em semblaven ben iguals. Fortes, subjectades a la mateixa tija. Poc a poc però, vaig anar descobrint petites irregularitats. Diferències imperceptibles però interessants que les feien úniques.
Com que sóc poc donada a les supersticions en algun moment me n'he arribat a oblidar. El tenia allà guardat, en un raconet, a vegades mig empolsinat i tot. Fins que arriba aquell dia que la vida, amb els seus malabarismes, et mareja i et sacseja fins al moll de l'os. I enmig de la nit més negra, i sense saber ni com ni de quina manera, et torna a les mans. Més verd que mai. Observes que una de les fulles s'ha mig pansit, però alguna cosa et diu que no has de patir. Les altres tres, fermes, l'aguantaran el temps que necessiti per recuperar la vitalitat perduda. I és així com, sense ser supersticiosa, et sents la persona més afortunada del món. A les fosques, amb aquest petit tresor de quatre fulles que t'il.lumina i t'empeny endavant. 

Tot és qüestió de formes

Qualsevol bon polític sap que en un moment donat i per esgarrapar algun vot es pot arribar a perdre la decència, la vergonya o el respecte, però mai, mai, mai s'han de perdre les formes. Quedar bé és el tot en política i més si tenim eleccions a la cantonada. Per això mateix fa tres dies que visc amb el cor ben encongit. És des que vaig escoltar l'alcalde de Vilanova de Sau, Joan Riera, explicar dimarts a EL 9 TV com des de la Diputació han imposat a dit el nou president del Consorci de l'Espai Natural Guilleries-Savassona. Això tot i saber que els municipis que formen part d'aquest organisme (Folgueroles, Sant Julià, Tavèrnoles, Vilanova i Sant Sadurní d'Osormort) ja s'havien posat d'acord per continuar com fins ara. Vaja que, perquè ens entenguem, fins fa quatre dies ho portava un Riera, en Joan, del PSC, i ara hi ha un altre Riera, l'Enric, alcalde de Sant Sadurní d'Osormort i, casualment, de CiU, el mateix partit que mana a la Diputació.
Trobo que aquests convergents de la Diputació s'han begut l'enteniment. Han d'actuar amb més discreció. Ja que les decisions consensuades lluny de l'àrea metropolitana se les passen per allà on s'acaba l'esquena almenys que facin el favor de dissimular-ho. És l'únic que podem esperar d'alguns bons polítics de la capital, per a qui la vocació de servei al país no va més enllà de les ganes d'escalar dins el corresponent partit. 


Publicat a EL 9 NOU, l'11 de novembre de 2011