No m’agraden els bombons

No vull ser una superheroïna

2012-03-09T09:00:00.000+01:00

El veritable Dia de la Dona serà aquell en què aquesta pugui escollir què vol ser sense tenir mal de consciència. El dia que obtingui el màxim reconeixement professional sense retreure's no haver estat bona mare o pugui dedicar-se plenament a construir una família sense sentir-se poc valorada. Molt ha canviat el paisatge des de les reclamacions d'un segle enrere pel sufragi femení i la millora de les condicions laborals de les dones, però massa sovint davant nostre el camí es continua bifurcant i ens veiem obligades a triar-ne només un i, per tant, a renunciar a l'altre. Parlo de les dones de la meva generació. Les que a l'escola i a la universitat ens vam crear unes expectatives de futur tant o més prometedores que les del nen o el noi que teníem al costat. Joves, ben formades, amb reptes, amb ganes de ser independents i de menjar-nos el món. Però dones. Ningú ens havia avisat d'aquest però i del que implica, i un cop assumit vam decidir que podríem amb ell per no deixar res de banda. Tenim dret a voler-ho tot. I aquí ens teniu: amb la capa, l'espasa i carregades de culpabilitats. En aquest món pensat per i per a homes sobren superheroïnes i falta encara molta voluntat i sentit comú per canviar les regles del joc.

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de març de 2012

Barcelona es mobilitza

2012-03-02T14:29:00.000+01:00

Mai Barcelona havia estat tan mobilitzada com aquesta setmana. Fixem-nos-hi. Ha acollit més de 60.000 professionals arribats d'arreu per presentar les últimes novetats en telefonia mòbil. La ciutat, doncs, s'ha convertit en capital mundial dels tecnològicament més mobilitzats. Mobilitzats, pel que ens expliquen, amb molta cobertura, professional i econòmica. I mentre aquests debatien sobre el Windows 8, l'útil que pot arribar a ser un telèfon que funciona sota l'aigua o una aplicació que et diu si l'alè et fa pudor, els carrers del voltant s'omplien d'una altra mena de mobilitzats, aquests en contra de les retallades en educació. Mobilitzats sense gaire cobertura i amb la bateria sota mínims. Persones cansades de tanta tisorada inútil que sembla no tenir fi. Mentre uns pensen en com redefinir el mòbil els altres es demanen com podran pagar-ne les factures. Són lamentablement les dues cares d'una moneda que balla de canto i que esperarem a veure per quina banda cedeix. Si volen m'ofereixo per anar a posar un ciri a la Verge de Montserrat, perquè sembla que els que veritablement s'haurien de mobilitzar per decantar-la van més perduts que el Costa Allegra a les Seychelles. I aquí, sense remolcador a la vista.

Publicat a EL 9 NOU, el 2 de març de 2012
Fotografia: Raquel Quelart / La Vanguardia

Digueu "Alíiiiiiiiicia!!"

2012-02-24T09:59:00.000+01:00

Ho ha dit l'expresident Pujol i jo no puc fer res més que donar-li la raó. L'Alícia se'ns ha excitat de mala manera i això ja no hi ha qui ho pari. Amb força morro, per què negar-ho, aquesta dona s'ha autoproclamat reina del Carnaval. Des que per mèrits propis i demèrits d'altres va aconseguir fer-se un lloc a la cuina de la política catalana que no ha deixat de remenar l'olla fins a fer bullir els ànims dels més flegmàtics. Més enllà de l'afany per salpebrar la vida parlamentària, a Sánchez Camacho el que li encanta és quedar retratada. I en això és la millor. En el sentit literal de l'expressió no perd pistonada ja no per sortir a la foto, sinó per inventar-la. La imatge de la senyora buscant descaradament l'encaixada amb Artur Mas després de l'aprovació dels pressupostos no té pèrdua. Només li faltava dir: "Artur, rei, somriu a càmera. Digues Alíiiiiiiicia!"... I el president que el veies que no sabia on amagar-se. Però més enllà de les fotos també li agrada marcar perfil a cops de demagògia barata. Ara li ha tocat el rebre a Òmnium, però demà pot ser qualsevol altre afí al pa amb tomàquet. Que difícil ha de ser posar el dit a la nafra dels altres, somriure i alhora tapar-te el nas per no ensumar la merda que tens instal.lada a casa.

Publicat a EL 9 NOU, el 24 de febrer de 2012
Foto: Danny Caminal/ El Periódico

Amb l'ètica feta miques

2012-02-17T09:53:00.001+01:00

El pitjor mal de tots és el de consciència. Insolent, punyent, constant i incontrolable. Molt més dolorós i profund que el de queixal o el d’orella perquè la majoria de vegades va acompanyat de la vergonya i això ens desterra a patir-lo en la intimitat. Tenir remordiments implica prèviament haver passat un examen: haver reflexionat sobre el que hem fet i haver arribat a la conclusió que ens hem allunyat, molt o poc, volgudament o no, del codi moral. L’única manera d’acabar amb aquest mal és actuar amb responsabilitat, confessar i respondre del que hem fet. Arribar aquí hauria de semblar fàcil però pel que sembla ens haurem de conformar a dir que en algun cas ja seria molt. Hi ha a qui sembla que la consciència li rellisca. La realitat ens demostra que sempre n’hi ha que troben la manera d’obtenir més beneficis –econòmics normalment– dels que li correspondrien i ho aconsegueixen, ben satisfets, sense creuar la línia prohibida. Això sí, amb l’ètica feta miques. Si fos possible, la dimensió moral dels nostres actes hauria de navegar en paral·lel a la dimensió legal dels mateixos. L’única manera de dormir tranquils diria que és actuant lliurement però amb responsabilitat, individual i col·lectiva.

Publicat a EL 9 NOU, el 17 de febrer de 2012

Tranquil, que ja s'aturarà

2012-02-10T14:21:00.000+01:00

Tinc un amic de fora de la comarca que quan passeja per Vic s'estira dels cabells. Diu que davant un pas de vianants els osonencs sembla que ens llancem al buit. Que ens aboquem sense miraments a creuar el carrer donant per fet que el conductor del vehicle que s'ha de parar així ho farà. Per intentar rebatre aquesta afirmació m'hi vaig començar a fixar i certament diria que tenim tendència a tirar pel dret, ja sigui creuant per on toca o per allà on ens va bé. És allò del "tranquil, que ja s'aturarà". I així de tranquil.lament l'any passat vam arribar als 40 atropellaments: més o menys un accident cada nou dies. Dades destacables i no precisament per positives. És clar que tampoc deu ser tot culpa dels transeünts. Hi ha conductors que les mans les tenen al volant, però el cap i els ulls, a la Xina. El tema és de difícil solució. En aquest context cada cas més que un món és un drama i les circumstàncies, diferents. Ara l'Ajuntament ha preparat una campanya de sensibilització perquè aprenguem a moure'ns amb seguretat. Doncs mira, en això està bé prémer l'accelerador. A veure si deixem enrere d'una vegada per totes aquesta plaga d'accidents provocada, diria jo, per allò que solem anomenar inconsciència.

Publicat a EL 9 NOU, el 10 de febrer de 2012

Amb trempera siberiana

2012-02-03T09:00:00.000+01:00

Aquesta setmana per fi ha passat allò tan estrany i inesperat a aquestes alçades d'any: ha nevat i fa fred. I tots ens hem fregat les mans, perquè si alguna cosa fa trempar aquest país són els fenòmens meteorològics. No és casualitat que a TV3 El Temps duri gairebé tant (tampoc ens passem) com la informació referent al Barça, i si els catalans ja vibrem amb quatre núvols en forma d'elefant, l'arribada d'una massa d'aire fred directament de la Sibèria precedida d'una nevada ens condueix, oh Déu meu!, directament a l'orgasme.
A diferència de les últimes vegades, en què l'excepcional situació va agafar el govern amb els pixats al ventre, aquest cop s'han volgut curar amb salut fins a fer-ne fins i tot un gra massa. Feia tants dies que li veien les orelles al llop que han tingut temps d'activar tots els plans i protocols imaginables en totes les fases possibles. I el més important: ens ho han fet saber a tots. Minut a minut. Ara prealerta, ara alerta, ara emergència, ara tornem a la prealerta... I als periodistes ens ha faltat temps per fer-ne grans titulars, que això ven. I així, com si del Dia de la Marmota es tractés, hem tornat a la mateixa situació de sempre: mig país parat. Això sí, amb una bona trempera siberiana.

Publicat a EL 9 NOU, el 3 de febrer de 2012

"L'atmosfera funciona com una immensa màquina. En el mapa isobàric de dijous al migdia el podríem simplificar a dues rodes dentades, que es toquen entre elles. Una primera roda la tenim al Mediterrani, amb una àrea de pertorbacions, amb gir dels vents antihorari. L'altra roda la tenim situada a Finlàndia i nord de Rússia, amb un anticicló molt potent, amb gir dels vents horaris.
Aquestes dues rodes comencen a girar i creen un passadís de vents que arrosseguen l'aire des dels Urals, a l'interior de Rússia, fins a la península Ibèrica." Néstor Gómez, meteoròleg (3/24)

El saben aquell que diu...

2012-01-27T09:30:00.000+01:00

En aquest festival de l'humor que tenim muntat portava unes setmanes que no en rascava ni una: dèficits, IBI... A mi els acudits només m'agraden si els entenc i amb tants de números, jo que sóc de lletres, ja havia perdut l'esperança. Aquesta setmana, però, quasi que el que perdo és la mandíbula, de tant riure. Quan ja em pensava que el més gros que veuria seria una golejada al Camp Nou va i a l'arquebisbe de Tarragona li dóna per explicar-ne un de dones, homosexuals i comportaments adequats. Quin clàssic també. Poc original, però efectiu. S'ha de reconèixer que n'hi ha algun amb sotana que s'hi posa i ho broda. I quan amb prou feines m'havia recuperat arriben els valencians-no-culpables-d'acceptar-vestits-a-canvi-de-concedir-favors. Escoltant Camps parlar d'una "Espanya neta, positiva, gran i il.lusionada" m'han saltat les llàgrimes. Però la setmana ha estat brillant arreu. A Osona no ens podem queixar: hem sabut que a Calldetenes volien fer un pavelló propi d'un barri de 200.000 habitants sense haver pensat com pagar-lo. És un humor més fi, però Déu n'hi do... I ara m'hauran de perdonar, però me'n vaig a prendre un Almax que, no sé per què, tinc l'estómac ben remogut i només em venen que basques.

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de gener de 2012

Un article de merda

2012-01-20T09:00:00.000+01:00

De caques de gos en podria escriure un llibre. He fet càlculs i en els darrers tres anys i quatre mesos n'he recollit unes 2.430, més o menys. De formes, textures i colors diferents, però totes del mateix amo. Ai ecs, diran. Doncs sí, però què hi farem. Mai m'ha agradat trepitjar merda ni que els altres ho facin per culpa meva i per això m'admira la gent que pot esperar pacientment que el seu ca planti un pi a la vorera i continuar endavant, impassible. Olé tu, perquè a mi em cauria la cara de vergonya. Ara l'Ajuntament de Vic ha engegat una campanya adreçada als amos de gossos amb la voluntat "d'assolir una bona convivència i fomentar la neteja de la ciutat". M'alegra saber que la taxa que pago cada any només per tenir un gos censat s'inverteix en alguna cosa més que aquells horribles dispensadors verds on les bosses han brillat sempre per la seva absència. Si el que volen però és fer net haurien d'anar una mica més enllà del tòpic dels animals i fixar-se, per exemple, en els que escupen a terra cada dos per tres, els que sembla que plantin burilles de cigarret a les zones verdes o els que hi mengen i s'hi obliden de les restes. Amb quin dret aquests sí que poden cagar al carrer i deixar-hi impunement la merda?

Publicat a EL 9 NOU, el 20 de gener de 2012

Avinguts, però descoordinats

2012-01-15T12:20:00.000+01:00

Cirvianum i Atlàntida han fet oficial aquesta setmana la programació per als propers mesos. Els periodistes, que som molt punyeters, ens hem afanyat a buscar les coincidències entre les ofertes. N'hi ha dues: Anna Roig i un espectacle del Centre de Titelles de Lleida. Llavors, els periodistes, que a més a més no en tenim mai prou, ens hem afanyat a demanar què se n'ha fet de la marca Teatres d'Osona, amb la qual es pretenia coordinar L'Atlàntida, el Cirvianum i el teatre de Calldetenes per evitar duplicitats. Hi ha bon rotllo, però tot plegat no ha passat de ser una declaració d'intencions, i mira que ja fa un any. Calldetenes se n'ha mig desentès i tot. Una llàstima. Torelló ha sigut un referent cultural i durant un temps va exercir fins i tot de capital. Ara aquest paper ja no li correspon perquè Vic ha tornat per la porta gran. Tan gran que si la vol mantenir no pot deixar escapar cap oportunitat d'omplir el teatre. L'encaix d'aquests espais, però, és indispensable i si a la primera no ha funcionat haurà de ser a la segona. I que tothom es faci a la idea que això no és cap competició. En aquesta funció les butaques estan numerades i per tant seria qüestió de no asseure's a la falda de l'altre. Cadascú té el seu propi lloc reservat.

Publicat a EL 9 NOU, el 13 de gener de 2012.

Acceptar!

2012-01-09T01:28:00.000+01:00

T'he esborrat de la meva vida.

Hòstia, tant pensar com fer-ho i a l'hora de la veritat ha sigut ben fàcil. Amistats. Avall, avall, avall... fins al teu nom. A la mateixa línia, a la dreta: amistats. Clico a sobre i al final de tot: esborrar amistat. "Està segur que desitja esborrar aquesta amistat?". Del tot. Acceptar. I ja està. I el cor em va a cent, tinc fred, el cos em tremola, però ja està. Ara ja només ets el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. 250.000 exemplars venuts. Núm. 1 de no ficció. Gent tòxica. I una calavera just al mig de la ò, cosa que diu molt (poc) del món que m'ha tocat viure i, sobretot de tu. Me'l vaig comprar no fa gaire, suposo que per deformació professional, per aquella necessitat de saber què passa, de trobar respostes, d'entendre-ho tot. Saps? Ja m'ho deien: "El problema és ell, no tu". Ja ho sé, coi, però si ja ho sé. Però no l'entenc! Suposo que llegir-ho amb lletra d'impremta m'ha ajudat a veure-ho del tot clar. No ets especial. No ets diferent. I sobretot: no sóc jo. Tu ets només un capítol: el capítol 4 del llibre que tinc just aquí al costat. Ben escrit, ben descrit. I, més enllà d'això, ara per ara ja ets només una bossa, a sobre del moble del menjador, plena de relíquies d'uns mesos que ja he tapat amb Típex i que demà desapareixeran de la meva vista perquè te la faré arribar, la bossa. Compta els records que t'hi he ficat a dins, a veure si hi són tots, els que te'n recordis: ... un tatuatge -paciència-, una granota de festa major barcelonàutica, Perpinyà. Albert Pla... Jo no els vull, aquests records. Em fan mal. Em fas mal. I això que ho tinc tan clar! Esborrar amistat? .... Un petó.

Benvolgut Soufian

2012-01-05T09:00:00.000+01:00

D'entrada t'he de confessar que no he vist cap capítol de Polseres vermelles i no en tinc ni idea de jugar a bàsquet, però el Barça m'agrada i jo de petita també volia volar. No ens coneixem personalment i, per això, aprofito aquest raconet per escriure't. La majoria de vegades als adults ens passa allò que el teu entrenador de bàsquet diu que no s'ha de fer mai a la pista: ens fixem només en la pilota i ens concentrem tant a no perdre-la que deixem la resta de banda. I a diferència de tu i del teu ídol Messi, tampoc lluitem fins al final.
Dormíem, així, abrigats amb les nostres misèries fins que dilluns vas arribar i, amb un somriure encantador, ens vas (de fet, ens vau) despertar de cop. Tu i els teus pares (eloqüents tots dos: la mare amb la paraula i el pare amb els silencis); la increïble Rut, les teves tutores i companys, en Ferran... Tots ens vau demostrar que les pitjors limitacions són les que ens fabriquem dins del cap. La teva és una història tan crua, dura i injusta que no hauria d'existir. Però hi és i tu la vius de la millor manera possible: caminant, a vegades insegur, però sempre endavant. La teva mare diu que ets un imant per a la felicitat. Jo diria que a més a més tens la virtut de regalar-ne. Moltes gràcies, Soufian.

Publicat a EL 9 NOU, el 5 de gener de 2012
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3879030

Demà farem dissabte

2011-12-30T09:00:00.000+01:00

Demà donarem sentit a la dita i farem dissabte. I no ens temptarà gens ni mica la mandra, perquè no és una elecció sinó una necessitat: en dotze mesos hem acumulat tanta porqueria que al final aquesta ens ha fet perdre el demà passat de vista i tothom sap que en un present sense futur no s'hi pot viure.
Per això agafarem el raïm i farem net. Amb cada gra ens empassarem frustracions personals i col.lectives, retallades, hipoteques impagables, feines perdudes... A aquestes alçades tenim prou estómac per això i més. Engolirem els corruptes, els ineptes, els mentiders i els lladres d'alta volada. I és tanta la brutícia que potser necessitaríem doblar les campanades, però com que això és impossible caldrà recórrer al cava i fer tirar avall el que ens resti, amb un bon glop.
I així ens retrobarem amb el demà passat. Alguns, els més aplicats en la neteja, ens llevarem diumenge amb l'estómac remogut i el cap tèrbol però amb la tranquil.litat que dóna tenir-ho tot ben endreçat. Amb la innocència renovada ens direm que a casa passarem el drap més sovint i que a fora podrem viure sense haver d'aguantar aquells a qui els agrada la merda, s'hi rebolquen i fins i tot n'escupen. I que així serà pels segles dels segles. Bon any net!

Publicat a EL 9 NOU, el 30 de desembre de 2011
Imatge: Banksy (www.banksy.co.uk)

Una de caganers

2011-12-23T09:00:00.000+01:00

Hi ha una tradició catalana que a Madrid ho està petant (així es diu ara en català modern): fer cagar el tió. Era evident que acabaria passant, perquè no cal ser gaire àgil de ment per adonar-se que en aquest cas l'esforç és mínim i, en canvi, l'efectivitat és absoluta. Els agrada tant, als veïns, que, a la seva manera, ja ho fan durar tot l'any.
Resumint, fer cagar el tió a la madrilenya consisteix a agafar els catalanets, amb barretina o sense (no cal filar prim aquí), alimentar-los amb alguna promesa (qualsevol cosa farà el fet, però s'ha de ser mínimament constant: compliment de l'estatut, inversions en infraestructures...), tapar-los amb una manteta i arribat el gran dia... donde dije digo digo Diego, pim, pam i apa... els catalanets hauran deixat, per exemple, 759 milions d'euros de regal. És la màgia del tió! Amb l'experiència, a la capital han après que a vegades els que són més de la ceba rondinen després de la patacada, però no passa res. És una situació transitòria. En aquest pessebre que tenim muntat des de fa temps, a l'únic que ens atrevim els catalans és a buscar un raconet on abaixar-nos els pantalons i, ben ajupits, deixar anar la mala llet acumulada. Amb la barretina sempre al cap, això sí.

Publicat a EL 9 NOU, el 23 de desembre de 2011

Andorra, l'escapada!

2011-12-16T09:30:00.000+01:00

Si mai li demanés a la meva àvia com puc blanquejar diners el més segur és que m'oferís una ampolla de lejía per deixar-los una estona en remull. La meva iaia l'únic que ha intentat fer blanc en aquesta vida és la roba. Els diners: del color que toca i a la llibreta. És el que em pensava que feien totes les àvies, almenys fins ara, però a Vic es veu que n'hi ha una, de 75 anys, a qui divendres la Guàrdia Civil va enxampar a la duana d'Andorra amb 10.600 euros sense declarar. L'entenc, a la senyora, perquè tothom sap que avui en dia visitar el petit país veí tampoc surt tant a compte si no fas una bona carregada.
En general és d'admirar l'afany que tenen alguns, sense distincions d'edat ni de condició social, a sobreprotegir els seus estalvis. Se'ls estimen tant que fins i tot són capaços d'enviar-los ben lluny si així han d'estar més segurs. Ells i els diners. Això sí, com molt bé diu Sanjosex, el camí més curt no sempre és el més recte; a vegades s'han de fer unes giragonses i unes peripècies una mica estranyes. Sempre he pensat que si el temps que inverteixen a imaginar aquest camí se'l passessin treballant (de debò), serien encara més rics, que al cap i a la fi és el que volen, i segurament dormirien molt més tranquils.

Publicat a EL 9 NOU, el 16 de desembre de 2011

PortAventura a la vigatana

2011-12-09T13:50:00.001+01:00

Quan arriba el Mercat Medieval el millor que pots fer si ets de Vic és fugir. Amb perdó dels organitzadors, el Mercat Medieval jo el porto al cor tot l'any i amb això ja vaig servida. No crec que els paradistes es refiïn del meu entrepà de botifarra per fer calaix. No hi tinc res en contra, però en un dia com avui tampoc puc evitar la sensació d'haver viscut quatre dies a PortAventura.
Es diu que els catalans tenim tres dèries: el temps, els bolets i el futbol. Jo hi afegiria les fires medievals. Buscant per internet n'he trobat una vintena. Suposo que totes deuen ser si fa no fa igual de medievals que la de Vic (ja m'entenen), però aquesta té la particularitat de tenir un escenari privilegiat i de fer-se a prop de Barcelona. Del primer me n'enorgulleixo cada dia; del segon, en setmanes com aquesta, ja no ho sé. A mi tanta gent m'atabala. Dubto que molts visitants vegin gaire res, més enllà del clatell que tenen al davant mentre passegen. A ells sembla que els rellisca, perquè tornen cada any, però pel que fa als firaires ja no ho tinc tan clar. Per molta gent que hi hagi si aquesta no s'atura a comprar els números no surten. I el negoci és el negoci, el principal objectiu de qualsevol mercat, encara que el disfressem de medieval.

Publicat a EL 9 NOU, el 9 de desembre de 2011
Foto: Albert Llimós/ EL 9 NOU

La casa dels esperits

2011-12-02T09:00:00.000+01:00

Aquestes festes seran diferents. Resulta que fa un parell de dies va i em truca l'Esperit Consumista per dir-me que, sentint-ho molt, no l'esperi aquestes properes setmanes. Que ell ja no és el que era. Que la crisi l'ha deixat molt tocat, més pàl.lid i més prim. Que veu polítics i estisores per tot arreu i això li treu el son... "Ooooh! I què faré sense tu aquest desembre?", l'interrompo jo tota egoista i preocupada. " Vés al metge, coi, si estàs fotut!", li etzibo. Em respon, alarmat, que a veure si m'he begut l'enteniment, tal com està la sanitat ara. "Jo el que necessito és descansar, que porto un ritme...". Llavors va i em deixa caure que si tan sola estic ja m'enviarà el seu cosí, l'Esperit Nadalenc, a qui es veu que ja he de conèixer perquè anys enrere, quan jo era petita, passava sovint per casa. "A veure, deixa'm pensar...És aquell que s'assembla tant a tu?", li demano. "Sí, sempre ens confonen, però en realitat ell és bastant més avorrit". Efectivament ja me'n recordo... vagament: generós, emotiu, tranquil i carinyós... de bona pasta, vaja. Ostres si en fa d'anys que no en sé res! "Doncs, què hi farem, digues-li que vingui", em conformo jo, resignada. A falta de consum, esperit nadalenc. Ja em diràs! Quin remei...

Quina vergonya...

2011-11-25T09:00:00.000+01:00

Tan típic com la llonganissa, la boira, el Merma o l'Estudiant, a Vic tenim el que podríem batejar com el quèdiran. Què diran si vaig amb un noi que, mira per on, és negre? Què diran si després de 30 anys de matrimoni em canso d'aguantar l'home i em divorcio? Què diran si... El quèdiran és molt comú -que no vol dir exclusiu- d'allò que es coneix com lagentdeVicdetotalavida. No se'ls escapa la més mínima dels altres ni l'oportunitat d'explicar-ho i saben (i això és un malviure) que les ganes de xafardejar són recíproques. Vist el que hi ha, doncs, algú pot pensar que aquesta gent anirà a omplir el cabàs al Banc dels Aliments? Algú se'ls imagina exposant-se a fer cua (al carrer!) entre magribins i sud-americans? Perquè, d'altra banda, tothom sap que allà només hi van els immigrants... A Càritas se senten impotents perquè són conscients que les més de 700 famílies que cada mes utilitzen aquest recurs són tan sols la punta d'un gran iceberg que no emergeix per la hipocresia i la vergonya dels que no volen reconèixer -perquè llavors quèdiran?- que són tan o més pobres que el subsaharià del pis del costat. Temps al temps i anirem comprovant què pot més a la ciutat dels Sants de Miquel Llor, si l'orgull o la gana.

Publicat a EL 9 NOU, el 25 de novembre de 2011

El risc d'arriscar-se

2011-11-18T14:22:00.000+01:00

Albert Bosch i Carles Gel s'han passat 11 dies tancats en una tenda diminuta enmig de la immensitat de l'Antàrtida i d'una tempesta de neu i vent que els impedia tant retrocedir com avançar. Una bogeria física, però sobretot mental. Una contradicció extrema, perquè mentre el cos amb prou feines es pot moure el cap funciona perillosament i a tot drap. És el preu que han hagut de pagar per intentar assolir un somni.
Com diria Eduard Punset "el poder de la mente és enormeee". Som nosaltres els que en decidim els límits. Hi ha persones valentes, com Bosch o Gel, que no temen assumir riscos i que el que menys es plantegen en el camí cap a l'èxit és abandonar, si no és que es posi en joc la seva supervivència. Per a ells la vida és una superació constant. Malauradament són una excepció. Per a la majoria de la gent l'autèntic repte és aixecar-se del sofà, des d'on és molt més còmode i pràctic veure com la vida et passa pel davant, encara que això impliqui renunciar a la felicitat. Devem ser mandrosos per naturalesa. Com els gats. La diferència és que aquests animals es poden permetre el luxe de malgastar sis vides i encara els en queda una; nosaltres no ens n'adonarem i el temps ja se'ns haurà menjat.

Publicat a EL 9 NOU, el 18 de novembre de 2011

Un trèvol de quatre fulles (II)

2011-11-14T21:45:00.001+01:00

Avui la vida, punyetera com és, m'ha picat l'ullet. Ha sigut aquest migdia mentre passejàvem amb en Duc per davant L'Atlàntida. Ho fem pràcticament a diari des de fa més d'un any. Me'n conec els bancs, les papereres i les rajoles traïdores que els dies de pluja et deixen feta un drap. M'he ajupit un munt de vegades per recollir allò que en Duc, generós com és, decideix regalar a la ciutat. La sorpresa m'ha arribat precisament en aquest moment tan poc transcendent, quan m'he fixat que allà als meus peus, camuflats entre els brins d'herba que tantes vegades he trepitjat hi havia desenes, centenars de plantetes diminutes de tres fulles. No hi havia parat mai atenció. M'he ajupit i n'he remenat unes quantes per confirmar el que era evident. Allò eren trèvols. M'he tornat a aixecar ràpidament, una mica sorpresa, però més que res empesa per les ganes d'en Duc de continuar amb el recorregut habitual. Ara però, caminava amb els ulls clavats a terra, en el que de cop i volta s'ha convertit dins del meu cap en un autèntic prat de trifoliums. Eren per tot arreu. Cal dir que ja fa temps que he acceptat conviure amb certes casualitats. "Molt bé", he pensat somrient, "ja hi tornem a ser, però aquest cop no penso perdre ni un minut a buscar-lo". He continuat endavant al ritme de les ensumades d'en Duc que, com sempre, s'atura ara aquí ara allà i llavors, sense voler i de reüll, l'he vist. Un més entre molts, ben igual, ben verd, ben petit..., però amb quatre fulles. M'he tornat a agenollar i l'he observat aquesta vegada amb tota l'atenció. He resseguit les fulles amb els dits i les he comptat unes quantes vegades abans de rendir-me a l'evidència. Touché.

Un trèvol de quatre fulles

2011-11-13T19:24:00.001+01:00

Es veu que per cada deu mil trèvols de tres fulles en neix un de quatre, d'aquí que trobar-ne un d'aquests sigui un fet excepcional que la saviesa popular vincula a la bona sort. Jo he de confessar que ja fa temps que en tinc un. No em vaig haver de perdre mai per cap bosc per trobar-lo. La providència me'l va deixar davant la porta, dins d'una caixeta, embolcallat amb cotó fluix. Encuriosida amb la troballa, des d'aquell dia me l'he mirat i remirat moltes vegades. Al principi i a simple vista les quatre fulles em semblaven ben iguals. Fortes, subjectades a la mateixa tija. Poc a poc però, vaig anar descobrint petites irregularitats. Diferències imperceptibles però interessants que les feien úniques.
Com que sóc poc donada a les supersticions en algun moment me n'he arribat a oblidar. El tenia allà guardat, en un raconet, a vegades mig empolsinat i tot. Fins que arriba aquell dia que la vida, amb els seus malabarismes, et mareja i et sacseja fins al moll de l'os. I enmig de la nit més negra, i sense saber ni com ni de quina manera, et torna a les mans. Més verd que mai. Observes que una de les fulles s'ha mig pansit, però alguna cosa et diu que no has de patir. Les altres tres, fermes, l'aguantaran el temps que necessiti per recuperar la vitalitat perduda. I és així com, sense ser supersticiosa, et sents la persona més afortunada del món. A les fosques, amb aquest petit tresor de quatre fulles que t'il.lumina i t'empeny endavant.

Tot és qüestió de formes

2011-11-11T13:56:00.001+01:00

Qualsevol bon polític sap que en un moment donat i per esgarrapar algun vot es pot arribar a perdre la decència, la vergonya o el respecte, però mai, mai, mai s'han de perdre les formes. Quedar bé és el tot en política i més si tenim eleccions a la cantonada. Per això mateix fa tres dies que visc amb el cor ben encongit. És des que vaig escoltar l'alcalde de Vilanova de Sau, Joan Riera, explicar dimarts a EL 9 TV com des de la Diputació han imposat a dit el nou president del Consorci de l'Espai Natural Guilleries-Savassona. Això tot i saber que els municipis que formen part d'aquest organisme (Folgueroles, Sant Julià, Tavèrnoles, Vilanova i Sant Sadurní d'Osormort) ja s'havien posat d'acord per continuar com fins ara. Vaja que, perquè ens entenguem, fins fa quatre dies ho portava un Riera, en Joan, del PSC, i ara hi ha un altre Riera, l'Enric, alcalde de Sant Sadurní d'Osormort i, casualment, de CiU, el mateix partit que mana a la Diputació.
Trobo que aquests convergents de la Diputació s'han begut l'enteniment. Han d'actuar amb més discreció. Ja que les decisions consensuades lluny de l'àrea metropolitana se les passen per allà on s'acaba l'esquena almenys que facin el favor de dissimular-ho. És l'únic que podem esperar d'alguns bons polítics de la capital, per a qui la vocació de servei al país no va més enllà de les ganes d'escalar dins el corresponent partit.

Publicat a EL 9 NOU, l'11 de novembre de 2011

Munyir vaques sense llet

2011-10-28T14:19:00.000+02:00

Un temps enrere (i no cal pas anar gaire enllà) alguns alcaldes de pobles petits es van dedicar amb autèntica devoció a esprémer al màxim les mamelles de les vaques que tenien més a mà. Llavors totes eren esplèndides. Vaques grasses. Així, com qui no vol la cosa, als municipis d'aquests alcaldes hi van anar apareixent teatres, poliesportius, camps de gespa artificial i un llarg etcètera d'equipaments imprescindibles per als seus pocs centenars d'habitants. Instal.lacions idèntiques, moltes vegades, a les del poble del costat. Algú hauria pogut pensar que un municipi, posem pel cas, amb poc més de 3.000 residents, potser no necessitaria un teatre de 4,5 milions d'euros amb grades que es pleguessin en pocs minuts. Algú ho hauria pogut pensar, si no fos perquè la majoria estava ocupada munyint les seves pròpies vaques per comprar-se un tot terreny, marxar de viatge o canviar el piset de tres habitacions per una casa amb jardí. Ja se sap que a ningú li agrada ser menys que el veí, i això tant val per a l'individu com per al col.lectiu.
I ara, que als pobres animals se'ls marquen totes les costelles, no sabem d'on treure els diners per acabar o mantenir tanta monumentalitat, ni a dins ni a fora de casa. Ha arribat l'hora de lamentar-nos i passar fred perquè no podem ni pagar la calefacció. Ja no volem aparentar ser més que el veí, perquè prou feina tenim per ser nosaltres mateixos.

Publicat a EL 9 NOU, el 28 d'octubre de 2011

Sense connexió

2011-10-14T15:42:00.000+02:00

Aquesta setmana les Blackberry han fet figa i a mitja humanitat se li ha encongit una miqueta el cor. Smartphones, tablets, iPads... ens posen el món a les mans i ens dibuixen finestres fins fa uns anys inimaginables que obrim i tanquem tan sols amb un dit. Cada vegada necessitem menys temps per tenir-ho tot a l'abast. Ens sembla que vivim permanentment connectats al món i ja no imaginem una altra manera de ser-hi. Per això amb imprevistos com el d'aquests dies és quan es fa més evident el nostre grau de dependència cap a les noves tecnologies. Quan falla la connexió només ens resta un silenci feixuc que, malauradament, no sabem fer desaparèixer amb un clic.
Cada dia una mica més enganxats a la realitat que ens envolta (virtual o no) i cada dia una mica més desconnectats de nosaltres mateixos. Dilluns, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental, ens explicaven que una de cada quatre persones que van als centres d'atenció primària de la comarca presenta algun trastorn d'aquest tipus, i tot fa pensar que, amb el temps i la crisi, encara aniran a més. Ens autoimposem un ritme de vida que no es correspon a les nostres capacitats vitals i el resultat, pèssim, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. Ens preocupa que ens peti el sistema operatiu del mòbil quan el que de debò perilla és el nostre. I per aquest encara no existeix cap tipus de recanvi.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 d'octubre de 2011

Pitufo i lapislàtzuli

2011-09-16T14:51:00.000+02:00

Només Antònia Font pot imaginar una cançó on es barregin paraules com esternoclestmastoideu, pitufo i lapislàtzuli, i a més a més fer-ho amb prou gràcia com per acabar mereixent el Premi Puig-Porret, que els acredita com els millors artistes dels Països Catalans el 2011. Pau Debon i Joan Miquel Oliver, caps visibles del grup, explicaven aquest dimecres a Vic, després de recollir el guardó, que entenen aquest reconeixement com un premi a la voluntat d'haver-se mantingut sempre fidels a ells mateixos, al seu estil. Han après a conviure amb l'etiqueta de raros i els ha anat prou bé. I jo que me n'alegro molt.
És d'admirar trobar algú -i no em refereixo només a algú que sàpiga cantar- capaç d'anar durant tant de temps a la seva tot i saber que la seva no és la de tots. Sempre ha sigut més fàcil i còmode passar desaparcebut entre la majoria, encara que això impliqui alguna renúncia. Quan la diferència no és de plàstic ni premeditada pot arribar a espantar, perquè començar a ser considerat un raro no sempre et garanteix acabar amb un premi de 10.000 euros a les mans. Necessitaríem més Antònies Font a les nostres vides; més universos amb Clint Eastwood preparant-se un conillet a la llauna, alpinistes-samurais i patinadors que ballen melodies modernes a Calgary 88. A vegades no ens cal entendre-ho tot ni a tothom per aprendre'n alguna cosa.

Publicat a EL 9 NOU, el 16 de setembre de 2011

Propòsits de setembre

2011-09-02T14:34:00.000+02:00

Deu ser herència de l'etapa escolar això d'aprofitar l'arribada del setembre per fer net i començar de nou. A aquestes alçades ens queda lluny ja aquella il.lusió d'estrenar bata, agenda i llibres acabats de folrar i, per això, ara toca conformar-nos a obrir el calaix dels petits propòsits, treure'ls la pols i esperar que d'una manera o altra ens endolceixin una mica el retorn a la rutina.
La (des)gràcia dels petits propòsits, però, és que en la majoria dels casos mai són prou bons ni prou engrescadors per deixar de ser simples intencions. Aquest setembre ens apuntarem al gimnàs (altre cop)? Deixarem de fumar (una vegada més)? Menjarem més sa? Aprendrem idiomes? A tothom li agrada pensar que aquest any sí, que ara va de debò i que la motivació durarà una mica, més enllà dels quinze dies de rigor. Tard o d'hora i sense cap motiu aparent, aquests petits projectes s'encongiran encara més i sense pena ni glòria acabaran tornant misteriosament al calaix d'on els hem tret. Llavors serà el moment de recórrer a la carpeta de les excuses, que en aquest cas no són petites, com els propòsits, sinó barates. Això sí, també desgastades de fer-les servir any rere any. I quan els propòsits esquifits i les excuses d'estar per casa ens quedin tant lluny com les vacances ja haurem arribat a finals d'any. El moment perfecte per tornar a fer net i començar de nou. Altre cop.

Publicat a EL 9 NOU, el 2 de setembre de 2011

De vacances a Platja d'Aro

2011-08-21T11:32:00.001+02:00

La Montserrat s'aixeca de la tombona i l'arramba una mica més cap a sota el para-sol. S'hi estira altre cop i fa una ullada al seu voltant mentre es venta amb el Cuore. Aquesta calor no s'aguanta. Potser s'hauria d'anar a remullar, però amb tanta gent... I haurà de passar pel costat de la Conxita, que mira que n'arriba a ser de xerrameca. És com si ja la sentís: Ai Monsita no heu marxat fora aquest any? I el nen, ja deu ser gran... Deu tenir novieta i tot... I en Josep? I la feina? Diuen que van tan malament a la fàbrica... Quina xafardera!
La Montserrat agafa el mòbil del cabàs. Parlant d'en Josep, encara no li ha telefonat i mira que li ha dit vegades: Truca'm quan es desperti el nen, a veure què vol per dinar. Quin parell! Encara no sap per què s'encaparren a venir a Platja d'Aro si un dorm fins al migdia i l'altre no s'aparta de la tele i el diari. I a ella sí que tant li fa. La platja tampoc és que l'apassioni tants dies seguits i té la mateixa feina aquí que a casa... Oita, ara arriben els Molist. Ui com s'ha engreixat la Maria, on vas a parar! I amb aquest banyador, si se n'ha de tenir poca, de vergonya... Cada dia aquí, aquests també. Què tal, Maria? Com esteu? Quina calor eh? Tant que ens queixàvem del temps i mira... Sí, noia, s'ha d'aprofitar! Què faríem sinó, a casa ja hi estem tot l'any! Així que no heu marxat aquest estiu? I a en Manel com li va a la feina? Vaig llegir a El 9 que havien fet fora gent...

Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'agost de 2011

Aquí, qui mana a qui?

2011-08-05T14:40:00.000+02:00

Aquesta setmana, econòmicament parlant, ha sigut un autèntic drama. Es veu que dimarts i dimecres els mercats financers es van posar molt nerviosos i, per si això no fos prou, la prima de risc va superar els 400 punts de diferencial, que és una cosa terribe. Però no hem de patir: l'Estat ha aconseguit col.locar 3.300 milions de deute. Ja m'entenen... Bé, de fet, si realment m'entenen tenen molta sort, perquè jo no tinc ni idea de què els estic dient. Porto una setmana llegint notícies que em sonen a xinès. Què o qui són aquests mercats que, segons la ministra Salgado, s'han de tranquil.litzar? I d'on surt aquesta prima de risc? I per què 400 punts de diferencial i no 250? I jo, representa que ho hauria de saber tot això? I, sobretot, com m'acabarà afectant?
Blackrock, Pimco, Calpers, Man Group o Bridgewater, entre d'altres. Són alguns dels gestors de fons de pensió, d'inversió i d'alt risc que, en part, fan i desfan en aquests mercats. En definitiva, els que manen o, millor dit, els que ens manen. A mi, a vostè, a la Salgado i a en Zapatero. I mentre uns (els polítics) fan veure que mouen els fils i els altres (els mercats) els belluguen de debò, a nosaltres només ens queda posar cara de peix bullit, fer l'onada al creador del Veranito i esperar que peti tot una vegada més per pagar-ne (econòmicament i moralment) les conseqüències.

Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 5 d'agost de 2011

El nyap de l'Eix

2011-07-22T12:30:00.001+02:00

Quan portes 20 minuts conduint per l'Eix Transversal cap a Girona a 60 quilòmetres per hora, enganxada al cul d'un camió de Transportes Zamar, d'Oviedo, i embotida en una rua inacabable de vehicles, et converteixes en un ésser letàrgic i et preguntes: podria ser pitjor? Acte seguit Murphy s'afegeix a la festa i s'incorpora a la processó un dels camions de les obres que t'obliga a reduir la velocitat fins als 40 quilòmetres per hora. I tu i la teva impotència us quedeu allà, dins el cotxe, jugant a endevinar quina deu ser la feina de cadascun dels treballadors que es mouen -també letàrgicament- entre màquines excavadores.
A mi que el desdoblament avanci a bon ritme i se sàpiga que s'acabarà el 2013 no em consola de res. Ara mateix fa la sensació que tampoc cal fer cap bestiesa per acabar patint algun ensurt, en el millor dels casos. És de suposar que al capdavant de les obres hi ha professionals que deuen haver considerat totes les opcions a l'hora de planificar-les. És de suposar que deurien saber el tipus de carretera que és la que va de Sant Julià a la Fullaca abans de desviar-hi el trànsit i provocar un col·lapse monumental, dimarts a la nit. És de suposar que un fet així no tornarà a passar i que si no s'ha restringit el pas de camions per l'Eix mentre dura el desdoblament deu ser perquè no es pot. Suposem-ho doncs i carreguem-nos de paciència. Només falten dos anys.

Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 22 de juliol de 2011

En una dècima de segon

2011-07-09T10:24:00.000+02:00

Que Josep M. Membrado sap aprofitar bé el temps no li ho pot negar ningú i menys després d'emportar-se el Ral·li Osona per una dècima de segon. Una dècima de segon és una mesura que per a la majoria no va més enllà de la pura abstracció. Ens movem per hores, minuts, segons i, com a molt, pels pèls. A tothom li ha anat d'un pèl alguna cosa alguna vegada, però ningú ho atribuirà exactament a una dècima de segon. Hi ha dies que anem amb el temps just, però tampoc sabríem dir quantes dècimes ens haurien de regalar per anar més descansats. I això que per una dècima segurament haurem patit o evitat una cagarada de colom al cap, haurem perdut o agafat un tren o fins i tot ens hi haurem jugat la vida. La nostra sort o desgràcia és que no en som gens conscients.
Tot al contrari, alguns esportistes -atletes, ciclistes, nedadors o pilots com el d'Olost- perceben clarament cadascuna de les fraccions d'un segon i per ells totes compten. Saben que d'això en dependrà la victòria o el fracàs. Més enllà del món competitiu, però, és impossible ballar vint-i-quatre hores al dia al compàs de dècimes de segon. Ens tornaríem bojos. Ara, sí que potser ens aniria bé assumir que encara que no les veiem hi són i que cada segon, cada dècima, que dediquem a un objectiu ens acosta una mica més a ell. Els esportistes, com Membrado, ho saben prou bé. La clau és creure-s'ho i lluitar fins al final. No hi ha més.

Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 8 de juliol de 2011

Dospuntzero

2011-06-28T22:52:00.000+02:00

Quan falla la connexió només ens resta el silenci.

Lladres d'estar per casa

2011-06-24T12:12:00.001+02:00

Adormir-se a la feina no diu gaire res de bo d'aquell que ho fa. I encara menys quan parlem de treballs que exigeixen concentració, precisió i agilitat (mental i de reflexos). No concebem, per exemple, un cirurgià roncant mentre fa anar el bisturí o un pilot fent una becaina al volant d'un avió. Però que digui que no ho imaginem no vol dir que no pugui passar. Tampoc hauríem dit mai que un lladre es pogués adormir al sofà de la casa on ha entrat a robar, i això bé que ha succeït aquesta setmana a Vic.
Si Pere Calders fos viu, a hores d'ara d'aquesta història ja n'hauria sortit un conte. Això d'entrar a robar en un pis i a l'hora de la veritat buidar-ne la nevera i acabar adormit al sofà fins que et desperta el propietari de l'immoble té aquell punt d'inversemblança que tan bé utilitzava aquest escriptor per reflexionar sobre els aspectes més absurds de la condició humana. Perquè darrere d'aquesta situació que a primera vista ens pot fer certa gràcia s'hi amaga una realitat més aviat tràgica. Vivim en una societat capaç d'engendrar, d'una banda, delinqüents de guant blanc ben vestits i amb corbata de marca i, de l'altra, lladres d'estar per casa. Com el de Vic. Persones sense present i sense futur. Tan deixades de la mà de Déu que poden renunciar tranquil.lament al seu botí a canvi de poder-se posar a la pell durant una estona d'aquells que tenen la nevera plena, un bon sofà i un plat a taula.

Publicat a la contraportada d'EL 9 NOU, el 23 de juny de 2011

Som el que pactem?

2011-06-10T15:07:00.000+02:00

És el trending topic de la política catalana. Tothom en parla. A favor i en contra. Alguns l'han buscat desesperadament. D'altres el tenen ja a la mà, però sembla que els cremi. És el pacte. L'agulla d'estendre d'on penja tot plegat.
Els catalans en som fans des de fa anys i panys. L'historiador Jaume Vicens Vives, gran teòric del pactisme català, deia que forma part del nostre caràcter, tot i que la història també s'ha encarregat de demostrar que no sempre ho fem de grat o que a vegades potser hauria valgut més tirar pel dret. Les societats avancen al ritme dels pactes que són capaces d'assolir, però sobretot de pair. Acceptar aquest joc implica un gran exercici de responsabilitat personal i alhora confiança amb l'altra part. Som el que pactem? No. Som el que complim d'allò prèviament pactat.
El dia a dia està ple de petites aliances, puntuals o estables, que ens frenen o ens fan tirar endavant. Amb un mateix, amb la parella, a la feina, amb els veïns, amb la resta de ciutadans... Hi ha pactes voluntaris, il.lusionants, que lluïm més que unes sabates noves, i pactes de conveniència: acords a la corda fluixa que s'aguanten fent equilibris i per necessitat. Pura supervivència. En aquest cas caldrà anar molt amb compte. Tenir els ulls ben oberts. Hi ha qui s'imagina firmant un pacte entre cavallers i, a l'hora de la veritat, darrere l'armadura del que té al davant qui s'hi amaga és el diable.

Publicat a la contraporta d'EL 9 NOU, el 10 de juny de 2011

Somriures sense càries

2011-05-27T16:29:00.001+02:00

A Vic al somrient logo de CiU se li ha congelat el somriure. La càries, la de sempre, la que l’emprenya des de fa anys va reaparèixer diumenge amb un cop sec que el va agafar mig desprevingut, convençut com estava que la tenia sota control i que fins i tot anava a menys. Al principi l’havia subestimat, però a mesura que anava creixent es va començar a preocupar. I quin mal, tu! Un dolor punyent i impertinent que se li anava menjant la dent al mateix temps que el somriure. Llavors va decidir posar-hi remei amb una bona neteja de boca, però això només li va servir per treure sarro. La càries continuava allà.

Metàfores a banda, a Vic s’ha demostrat que no n’hi ha prou amb el necessari rentat de cara al Remei per aturar la PxC, perquè els vots que Anglada ha perdut allà els ha recuperat en altres barris sense tants immigrants. On no hi ha nouvinguts, però sí els rumors malintencionats, les llegendes urbanes i els tòpics de sempre. Ara els de CiU que es calcin unes bones sabates i tornin a trepitjar carrer. Que repiquin els 12.000 timbres que diuen que van picar durant la campanya i expliquin casa per casa, amb papers a la mà i tantes vegades com faci falta, per exemple, a qui van a parar les ajudes socials. I, d’altra banda, als que no es comporten com és adequat, vinguin d’on vinguin, que se’ls apliqui la llei. I tot això des d’ara mateix. No cal tampoc esperar a tornar a veure les orelles al llop per començar a córrer.

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de maig de 2011

Vareta, vareta màgica...

2011-05-13T22:59:00.002+02:00

Oh! No saben pas què donaria jo ara, en plena campanya electoral, per tenir la vareta de la De Gispert! Cobrir-me amb una capa ben bufona i anar repartint copets: cling!... per aquí, cling!... per allà.
Per començar, a mode de gamberradeta, esborraria els retocs que els partits han aplicat a les imatges dels seus candidats. I els somriures també fora... per fer-los més autèntics. De fet, ara que hi penso, eliminaria tots els cartells, que de poc serveixen. La millor visibilitat la donen la constància i el treball diari a peu de carrer i no pas penjar-se d'un fanal cada quatre anys.
Després convertiria en fantasmes (dels de debò: amb llençol blanc i cadenes als peus) aquells candidats que ja n'exerceixen. I no em refereixo només als que et miren per sobre l'espatlla sinó als que es presenten en municipis d'on l'únic que en saben és el nom i que a l'hora de proposar i debatre amb la resta de polítics busquen excuses estranyes o barates. O les dues coses a la plegada. I per acabar, faria que els polítics s'adonessin d'una vegada i per sempre més que el que de debò necessitem -més enllà de promeses, declaracions i contradeclaracions- són representants educats, compromesos amb els pobles i el país (més enllà dels partits), treballadors, eficients i amb una mica de sentit comú. És clar que potser per a això, més que una vareta necessitaríem un miracle...

Publicat a EL 9 NOU, el 12 de maig de 2011

El Sr. Smith, el Tango i l'Scott

2011-04-29T22:06:00.001+02:00

Aquesta setmana hem sabut que el col.legi Pive de Tona ha utilitzat gossos de rastreig per trobar droga entre les maletes dels seus alumnes. Va ser just a la tornada de les vacances de Setmana Santa que aquests es van topar per sorpresa amb el Tango, el Sr. Smith i l'Scott ensumant-los les bosses. Es veu que no van trobar res destacable, exceptuant algunes restes de porro en un banc proper que es van atribuir a gent aliena al centre.
El consum de droga és un problema greu i malauradament estès entre els joves, dins i fora de les escoles. Això no vol dir que vagin a classe amb el porro a la mà, però que n'hi ha que en consumeixen crec que és innegable. Els alumnes del Pive no deuen ser ni millors ni pitjors en aquest sentit que la resta d'estudiants catalans. Al cap i a la fi, que tinguessin les maletes netes de drogues no ens ha de portar automàticament a pensar que no en siguin, en algun lloc i en algun moment, consumidors.
El que està clar és que amb la batuda el centre tonenc ha aconseguit impactar i ens ha deixat tres evidencies: a) que es preocupa pel consum de drogues a les seves instal.lacions, b) que li interessa molt que això se sàpiga, i c) que a partir d'ara si mai a algun vailet o xicota d'aquesta escola li passa pel cap, ni que sigui remotament, fumar-se un peta, no crec que prèviament se'l guardi a l'equipatge. Llavors potser sí que l'hauran d'expulsar... per ase.

Publicat a EL 9 NOU, el 29 d'abril de 2011

Un grup normal

2011-04-11T14:34:00.000+02:00

Ni els cremaria vius ni els llançaria la roba interior en un concert. Perquè ens entenguem: que m'agraden i prou. Tinc els seus dos discos i els he escoltat tres vegades en directe, l'última, aquest passat divendres a L'Atlàntida. El concert va estar bé, i a banda de fer-me passar una estona agradable també em va servir per confirmar que amb això dels Manel potser n'estem fent un gra massa. Que potser no n'hi ha per tant.
Toquen bé? No hi entenc gaire, però diria que sí. Les lletres de les cançons són bones? Algunes força i d'altres menys. Presenten un directe sorprenent, un muntatge espectacular? No. Fins i tot divendres entre cançó i cançó, sense focus ni llums, semblaven poca cosa en la immensitat d'aquell escenari.
Qui els fa diferents a la resta som nosaltres. Nosaltres els hem convertit en un fenomen: els mitjans de comunicació, una excel.lent campanya de màrqueting que es podria batejar com "somungrupnormalperagentnormalcomtu", i una companyia discogràfica potent. En Pep Guardiola en un concert. Entre tots els hem fet tan, tan, tan bons que crec que ara correm el perill d'acabar-ne farts, empatxats, d'avorrir l'ukelele, d'odiar el mar i fins i tot de demanar a la Dolors que proposi un tema per aquesta història que s'haurà anat acabant.

Publicat a EL 9 NOU, l'11 d'abril de 2011

Jocs

2011-03-29T23:49:00.003+02:00

Les tens totes davant teu. Amuntegades, desordenades, dibuixant un petit caos sobre la taula del menjador. No les has comptat però amb bona fe creus que no n'hi deu faltar cap. Alces les celles, t'arremangues les mànigues de la camisa i respires profundament. Saps que no serà fàcil, però tampoc t'ho imagines de cap altra manera. Són més petites del que havies pensat i, les punyeteres, s'assemblen traïdorament, però tu tens bon ull i moltes hores per endavant. Sabràs trobar l'encaix. Somrius i n'agafes una qualsevol, a l'atzar. Els teus dits la passegen per davant la resta i amb els ulls, àvids de resultats, examines els contorns, les coincidències, les possibles combinacions... fins que l'encertes i comproves com s'ajusten les unes amb les altres. Una i una altra vegada. I a poc a poc, amb cops de sort i cabassos de paciència, aquell escampall de peces s'ordenen en una imatge, un dibuix en blanc i negre, tant brillant que hi pots imaginar reflectit el teu victoriós somriure. El joc és a punt d'acabar, però lentament el que es preveia com un final feliç es converteix en un agre desengany. Alguna cosa falla. Quan ja ho donaves tot per fet descobreixes que la vida no és un puzzle sinó un tauler d'escacs. Que les regles del joc han canviat i que tot torna a començar.

Setmana negra

2011-02-28T22:18:00.000+01:00

Nens, pares i avis han començat avui una setmana blanca (o negra, segons com es miri) que, mai més ben dit, té els dies comptats. Divendres serà història perquè la consellera d'Educació ja ha anunciat que no es repetirà. Més enllà dels beneficis que aquesta pot tenir en el rendiment de professors i escolars, és evident i trist alhora constatar que no estem preparats per una iniciativa similar. El nostre calendari només accepta dos colors: el vermell dels diumenges i festius, i el negre (que ben triat, pensaran alguns) dels laborables. A partir d'aquí la resta són figues d'un altre paner.
La solució passa per flexibilitzar els horaris laborals de manera que ens deixin conciliar millor família i treball. I ara si em permeten jo pararé d'escriure, vostès poden deixar de llegir i tots plegats en farem un fart de riure. Com diria en Montilla polonès, quin xist. Fa anys i panys que govern, sindicats i patronal s'omplen la boca amb aquest tema, però encara és hora que algú s'hi impliqui seriosament, a banda d'algunes iniciatives empresarials aïllades. L'espanyol és un dels estats de la UE on la gent passa més hores a l'oficina i es rendeix menys. Potser el que caldria és deixar de treballar (com fins ara) i ara anar per feina. És ben clar que el temps se'ns tira a sobre.

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de febrer de 2011

Canigó amunt

2011-01-24T22:13:00.002+01:00

Tothom coneix Jacint Verdaguer, però ja no són tants els que l'han llegit. Amb els clàssics això ja passa. Sabem que hi són, sabem que són boníssims, però fan una mica de mandra. I més si del que es tracta és de poesia...
Per això és de celebrar la proposta que ara han engegat des de la Fundació Jacint Verdaguer per celebrar els 125 anys de la publicació de Canigó, el gran poema èpic que va consagrar mossèn Cinto com a poeta de Catalunya. Canigó en 125 veus és una proposta moderna i imaginativa, i ben treballada, des de la seva concepció fins a la posada en escena, que firma Culdesac Produccions. No es pot negar que el poema de Verdaguer és grandíssim, espectacular, però alhora és llarg i dens. Sense canviar-ne ni una coma, aquesta iniciativa ens el mostra amb uns altres ulls i ho fa valent-se de la complicitat de 125 persones que han donat ritme i sonoritat als versos del poeta. Cares conegudes que, a més a més, aporten notorietat al projecte, però també cares anònimes. Perquè, de fet, al Canigó hi pugem tots i cadascun de nosaltres i en un moment com l'actual, en què la nació catalana rep envestides per totes bandes, no està de més dedicar tres minuts al dia a escoltar un clàssic més vigent que mai. Et dóna forces per continuar caminant, pujant, amb pas encara més ferm, Canigó amunt.

Publicat a EL 9 NOU, el 24 de gener de 2011

'Xinos' a la catalana

2010-12-19T15:00:00.002+01:00

El món dels basars xinesos em fascina. Qualsevol excusa és bona per anar als xinos. Què em falta? Esmalt per a les ungles? Una broca del 6? Gespa artificial? Una nevera portàtil? Als xinos hi és tot. També és cert que tot fa la mateixa olor de plàstic, però això no ens ha d'impedir passar una estona entretinguda passadís amunt, passadís avall fent curioses descobertes. Sigui per l'olor o per la diversitat dels productes en aquests establiments un pot arribar a perdre el món de vista. Si és així, se suposa que el/la vigilant que ens segueix a pocs metres de distància passadís amunt, passadís avall entendrà que un defalliment físic no és un costum típic de casa nostra i actuarà en conseqüència.
De totes maneres qui es queixa que hi ha massa basars al centre de Vic no té raó. Que compti les carnisseries o les sabateries d'aquí i faci números. Ara bé, dels basars el que realment em té el cor robat és aquest intent d'integració lingüística batejant les botigues amb noms nostrats com Daniel o Violeta. Potser algú els hauria d'explicar que la integració idiomàtica passa més aviat per atendre i entendre els clients (sempre, no només al passar per caixa) com a mínim en una de les dues llengües oficials a casa nostra, i a escriure els cartells almenys en català.

Foto: Basar Pompeu Fabra, al Prat de Llobregat.
Publicat a EL 9 NOU, 17 de desembre de 2010

Miopia

2010-12-10T14:23:00.001+01:00

Aquest matí l'òptica optometrista m'ha revisat la vista.

Diu que d'estigmatisme estic igual, però que la miopia,

en canvi, m'ha baixat. A tots dos ulls.

Certament des de fa un temps ho veig tot millor i més clar.

Llavors, no em demanis per què,

he pensat en tu i en el nostre punt i final.

Un bon cop de timó

2010-11-14T22:40:00.001+01:00

Com si de l'Au Fènix es tractés, la Fira de la Muntanya de Vic ha renescut aquest cap de setmana de les seves cendres i s'ha presentat en societat amb una imatge completament renovada, dinàmica, enèrgica i moderna: la Fira de la Muntanya Activa. Per sort queda lluny ja l'agonia dels últims anys, convertida en una mostra desangelada per als expositors i per als visitants, cosa que li augurava un futur ben poc prometedor. Si bé l'any passat es podia criticar ImpeVic per haver-se desentès de la mostra a última hora, deixant-la en mans de les voluntarioses entitats i empreses implicades, aquesta vegada s'ha de reconèixer que des de l'organisme municipal han sabut agafar el toro per les banyes i fer un cop de timó valent.
La muntanya està de moda i per comprovar-ho només cal anar un diumenge al matí al Matagalls. No hi cap ni una agulla. Ens diuen que caminar és sa i Decathlon ens ho posa tant fàcil i barat que pràcticament no ens cal ni motivació ni traça per enfilar-nos a qualsevol cim. Partint de la base, doncs, que el sector interessa, que no està ni molt menys mort, el que calia era un rentat de cara, una volta al mitjó, un punt i apart. El que vindria a ser el clàssic "reinventar-se o morir". I la fórmula escollida ha estat, per mi, l'encertada.
Som ja una societat interactiva. Hem deixat de ser passius, simples espectadors. No en tenim prou amb mirar. Ens agrada opinar, tocar, provar, actuar. Som actius. D'aquí l'èxit d'aquesta edició de la Fira de la Muntanya Activa: haver aconseguit col.locar el visitant a l'epicentre de l'esdeveniment. Deixar-lo ser el protagonista a través d'activitats tant diverses i espectaculars com l'escalada a la xemeneia del Sucre o el simulador d'escalada en gel. Donant-li la possibilitat de provar el material esportiu allà mateix, sobre el terreny. I posant-li el més fàcil possible, evidentment. O sigui, amb l'entrada gratuïta. Una fira 2.0, connectada i present al facebook o al twitter, i també connectada a les necessitats i a les preferències de la societat actual.
Les properes edicions serviran per polir detalls, per millorar aspectes, però s'ha de reconèixer que aquesta primera edició de la Fira de la Muntanya Activa ha sigut un agradable descobriment.

I a mi què m'expliques!

2010-11-08T15:38:00.000+01:00

Un senyor truca a la ràdio i explica que fa anys que a les eleccions vota en blanc: agafa un paper immaculat, hi dibuixa un rectangle de la mida exacte d'una papereta, el retalla, el fica dins un sobre i aquest, cap a l'urna. I ben blanc es queda el senyor quan a la ràdio li diuen que durant tots aquests anys el que ha fet és emetre un vot nul, no blanc. Per votar en blanc el que cal és només un sobre buit.

L'anècdota la va explicar al Voranit d'EL 9 TV Gabriel Colomé, director del Centre d'Estudis d'Opinió. Demostra que moltes vegades rellisquem en allò més bàsic, però ens en sortim perquè sabem dissimular i/o practiquem el tansemenfotisme. Els mitjans de comunicació n'hem d'assumir part de culpa donant per sabut el que en realitat és per a molts una autèntica esferificació, o sigui, un misteri. Posem exemples. Fa uns mesos ens va desconcertar l'estrés dels bancs i les caixes i fa uns dies, la due diligence del Barça (paraula tan desconeguda com mal pronunciada); el 29-N ens omplirem la boca amb la Llei d'Hondt i parlem cada vegada més de hashtags i tweets sense pensar que encara hi ha vida lluny del twitter.

Als mitjans ens falta una mica de pedagogia, però a la societat en general, una engruna més d'interès per saber realment què passa i de què es parla.

Publicat a EL 9 NOU, 8 de novembre de 2010

Unnim-nos contra la crisi immobiliària

2010-11-04T00:23:00.004+01:00

Bon lema el d'Unnim, la caixa que suma, tenint en compte que ja acumula en cartera 1.700 immobles a tot Catalunya, entre habitatges, locals, aparcaments i naus. I els que vindran; al cap i a la fi som i serem un país de morosos durant força temps. Les entitats financeres s'han convertit en les grans immobiliàries de principis del segle XXI, en bona part -també cal dir-ho- per culpa seva. Fa uns anys donaven crèdits hipotecaris amb la mateixa facilitat i benevolència amb què els Reis de l'Orient reparteixen regals. I de fet tampoc calia haver sigut gaire bon minyó per acabar pessigant alguna cosa.
Ara la situació és diferent, però ben mirat tampoc tant, perquè continuen tenint la paella pel mànec. Aquests dies Unnim ha presentat un nou portal a internet per posar a l'abast i facilitar la compra o el lloguer d'aquests 1.700 actius. Un web immobiliari completíssim, des d'on pots accedir a les característiques de tots els habitatges, concertar i gestionar visites, fer ofertes i contraofertes, reservar l'immoble (evidentment)... Fins i tot s'ha previst, diria que encara no funciona, un top ten amb els habitatges més visitats i els més econòmics. Per si això no fos suficient a més a més Unnim ha engegat el que en diuen un "Call Center especialitzat" (quina manera més curiosa de dir "centraleta", eh) i un grup de gestors immobiliaris (el que vindrien a ser els "comercials" d'abans) que disciparan qualsevol dubte al possible client. I, per últim però no menys important: comprar un immoble a Unnim permet accedir al que s'ha batejat com una hipoteca Low Cost. O el que és el mateix: si et compres un habitatge amb ells et financien el 100% del preu de compra, sense entrades i sense comissions. Unes condicions que vés a saber si també s'ofereixen als interessats en adquirir un habitatge a una altra immobiliària o a un particular... Evidentment que no. Si pobre de tu (mai més ben dit) tens un pis que no pots pagar i te'l vols vendre, espavila't. Busca't la vida i un comprador amb calés, això sí, lluny de les entitats bancàries. El súmmum però, és que som tant patètics i desgraciats en aquest país que ni renunciant a l'habitatge que no podem assumir, ni entregant les claus del pis al director del banc, perquè l'acabi venent en condicions preferents des d'un portal immobiliari, ens estalviarem d'acabar de pagar-ne la hipoteca.

Sospir

2010-11-02T23:22:00.000+01:00

Estic cansada;
trobar-te a faltar és tant esgotador com intentar passar pàgina.
Tanco el llibre i me’n vaig a dormir.

De què informa un piquet?

2010-11-02T23:00:00.000+01:00

Desbordats com estem per la informació que ens arriba de totes bandes em pregunto si les vagues del segle XXI han de continuar comptant amb això que se'n diu "piquets informatius".
Els sindicats durant mesos s'han esforçat per fer arribar als treballadors les raons per sumar-se a aquesta protesta general en contra de la reforma laboral. Han fet centenars de reunions i assemblees, actes públics i campanyes publicitàries. Perfecte. A partir d'aquí haurien de confiar més en la feina feta i deixar que sigui el treballador qui exerceixi el seu dret a fer vaga o a treballar. I com que estem en un estat democràtic s'entén que ho hauria de fer lliurament i sense cap tipus de coacció. Ni per part dels empresaris ni per part dels mateixos sindicats. Segons el diccionar de l'Institut d'Estudis Catalans, un piquet és "un grup poc nombrós de persones que impedeix que altres entrin a treballar, vagin a votar, etc., o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea". Més clar, l'aigua. Per tant, un piquet informatiu què fa exactament? Informar-te que no et deixaran exercir el teu dret a treballar? Potser unes dècades enrere, quan la societat informada era una minoria, tenia un sentit. Ara, ja no. Pressionar els treballadors perquè facin vaga amb crits, insults i amenaces només serveix per desacreditar la feina feta durant la resta de l'any.

Publicat a EL 9 NOU, 1 d'octubre de 2010

De polítics i Polítics

2010-11-02T22:43:00.000+01:00

Una servidora es pregunta què pensa un polític (amb minúscula) qualsevol d'un poble qualsevol d'Osona quan veu com es comporten els Polítics (amb majúscula) de casa nostra. Què en pensa l'alcalde que després de treballar vuit hores a la feina se'n va a la seva altra feina, a l'ajuntament, per escoltar les queixes de la veïna que resulta que fa dos dies que no té llum (és igual si això no depèn del consistori), del veí que reclama que li arregli la vorera i del jubilat que demana més diners per pagar el músic del ball dels diumenges.
Una servidora es demana què passa pel cap d'aquest alcalde quan veu com els Polítics catalans (amb algun segurament comparteix partit i tot) perden el nord, el temps i el món de vista amb declaracions i contradeclaracions i jugant a buscar una Unitat que saben Impossible (també amb majúscules) que els doni força per agafar el toro espanyol per les banyes.
Una servidora creu que el polític deu pensar, tot i que potser no ho diu, que ell amb aquells encorbatats que declaren i contradeclaren als mitjans no hi té res a veure. N'hi ha hagut prou amb quinze dies i dos grandíssims serials (el del lema i el del Parlament) perquè la societat civil hagi aconseguit la unitat que tant busquen i no troben els nostres Polítics. I és que tots, tots, tots estem d'acord que N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES. Amb majúscules també.

Publicat a EL 9 NOU, 19 de juliol de 2010

Les maries de la 'sele'

2010-11-01T22:28:00.001+01:00

Ja fa temps que tinc la sensació que cada any la selectivitat és més descafeïnada. I ara ja una mica complicada i tot.
Aquest 2010 s'han introduït novetats buscant un model, segons la Generalitat, "més obert i flexible" que ha de permetre als estudiants "dissenyar la prova a la seva mida d'acord amb els seus interessos i necessitats". S'han reduït els exàmens obligatoris i ara els estudiants poden escollir fer fins a tres proves més, opcionals, per pujar nota.
A mi què voleu que us digui. Tanta flexibilitat em costa una mica d'entendre. Trobo que estem marejant molt la perdiu amb la forma i deixem de banda el contingut que, en el cas d'uns examens, deu ser el que compta. Que tots, absolutament tots els estudiants catalans acabats d'examinar de català i castellà afirmin que les proves han sigut "fàcils" i "assequibles" pot voler dir dues coses: o bé que tots, absolutament tots els estudiants catalans són un Puyal en potència o bé que les proves realment eren molt, potser massa, fàcils i assequibles. Més enllà del suat i tòpic debat (alimentat pels mitjans de comunicació) sobre quin dels dos exàmens és el més fàcil, una té la sensació que les llengües s'estan convertint en les maries de la sele. I això diria que no deu ser bo.

Publicat a EL 9 NOU, 11 de juny de 2010