Mamuts o 'sapiens'?

Quan va arribar a l'edat adulta el sac era ple a vessar. Hi havia una mica de tot: projectes personals, professionals, esperances col·lectives... L'home s'ho mirava astorat. Mai havia estat conscient d'haver anat per la vida acumulant tantes expectatives. Davant la impossibilitat de moure aquell embalum va pensar que el més sensat seria buidar-lo una mica. Va anar a la idea i va tenir sort. Al cap d'un temps tenia feina, casa, dona i fill. Van arribar per aquest ordre i en aquest ordre es van quedar. Bé, el nen va passar per davant de la dona... un fill és un fill. L'home estava satisfet. Tant la feina com la casa com la dona eren agradables i el feien sentir a gust. El nen era un nen, però ja creixeria... Una nit, abans d'anar a dormir, el fill li va demanar si ell era mamut o sapiens. Què vols dir? Avui he sentit a la tele que hi ha persones que a la vida no evolucionen ni arrisquen i que, com els mamuts, desapareixeran. En canvi hi ha gent que canvia, que lluita pel que vol. Gent que no es conforma. Són sapiens. Tu què ets, papa? L'home no va dir res, però li va semblar sentir una mena de laments, provinents de l'armari on ja feia temps que el seu sac acumulava pols. Deixa't estar d'històries, nen, i passa cap al llit...

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de març de 2013
'Mamut o Sapiens' és un llibre d'Albert Riba.
http://www.mamutosapiens.com/

Poble de 'currutacos'

Abans la tradició manava que pel Diumenge de Rams les palmes i els palmons es guarnissin amb currutacos, una espècie de galetes seques presentades amb formes d'allò més diverses. Avui en dia d'aquests dolços no se'n recorda ni l'Institut d'Estudis Catalans; hem d'anar a l'Alcover i Moll per tenir-ne alguna referència. Ara el que queda d'allò més bé és fer cupcakes. És modern i fi. Currutaco, en canvi, sembla un insult: Mira que n'ets, de currutaco...
Divendres a L'Atlàntida Toni Gomila reflexionava sobre la identitat dels pobles a Acorar: "Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia: mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...". Trista llei de vida la que poc a poc ens fa empassar mots i tradicions com qui es menja un dolç, sense adonar-nos que un cop païts desapareixen per sempre... i nosaltres ens fem una mica més petits.

Publicat a EL 9 NOU, el 22 de març de 2013

Qué bueno que viniste!

Poques hores després d'anunciar-se el nom del nou papa només ens queda per descobrir quin peu calça. I no em refereixo a si és dels carques o dels progres, que això ja ens ho han deixat clar. Vull dir, el número de sabata que gasta. Del papa Francesc s'han afanyat a dir que és un home de Déu i de pregària (gran novetat); un home senzill i proper a la gent perquè es veu que al seu país utilitzava el transport públic, es feia el menjar ell mateix i disfrutava amb el futbol. Com vostè i com jo, vaja. I no només això. Un home amb sentit de l'humor. "Que Déu us perdoni", es veu que els va dir als cardenals que l'havien votat al conclave. Caram, quines rialles... A l'espera d'una nova mostra d'aquest caràcter afable i proper a les necessitats del poble ras, a mi el que em fa gràcia de debò és que el papa tingui només 76 anys i sobretot que s'hagi posicionat reiteradament en contra de l'avortament i dels casaments entre homosexuals (una altra gran novetat). La Santíssima Trinitat és argentina, això està clar. Després de Messi i Maradona als pives només els faltava un papa. Ara caldrà veure si l'elecció d'aquest jesuïta ha estat com el gol de Maradona al Mundial del 1986. La mano de Dios, un golàs, sí, però amb trampa.

Publicat a EL 9 NOU, el 15 de març de 2013
Imatge: El Punt/Avui

Alcaldes i alcaldesses...

Hi va haver una època, no gaire llunyana, en què si no utilitzaves la forma doble -el masculí i el femení- en el llenguatge, sobretot escrit, podies acabar pràcticament a la presó. Per fer-ho més entretingut van anar apareixent diferents fórmules: la i copulativa (benvinguts i benvingudes), la barra (amics/gues) o fins i tot l'espectacular arrova (sabeu a què em refereixo, oi, camarad@s?). Entre tots i totes vam arribar a escriure textos espectaculars, cap però a l'alçada del famós "miembros y miembras" de la ministra d'igualtat espanyola Bibiana Aído. Després d'allò, per sort, res va ser el mateix. I quan aquest tema ja semblava oblidat, des del Consell d'Alcaldes d'Osona l'han repescat. Des d'aquesta setmana n'hem de dir Consell d'Alcaldes i Alcaldesses d'Osona. Em sembla molt respectacle, però innecessari. Posats a buscar la igualtat potser es podria dedicar encara més temps a treballar per la conciliació de la vida familiar i laboral, que, en el cas de moltes dones, és un autèntic calvari. O a equilibrar els salaris entre homes i dones que fan una mateixa feina i tenen una idèntica formació. O a promoure els valors de la igualtat entre els joves i també entre els que ja no ho són tant. En definitiva: fets i no paraules, que deia aquell...

Publicat a EL 9 NOU, el 8 de març de 2013.

Els miracles, ni a Lourdes

Quan era petita em vaig beure la meitat d'una ampolla d'aigua de Lourdes que teníem per casa amb l'esperança que em curés un refredat. Va ser una gran decepció. Irrepetible, perquè ara els prestatges d'Ikea combinen a la perfecció amb ginebres de disseny, però no amb verges de plàstic que vessen aigua falsament miraculosa pel cap. Pocs anys després la meva àvia se'm va emportar a missa, a l'església de Sant Felip, a Vic. Jo arrossegava una grip de cavall: el cap no em parava de donar voltes, estimulat per un sermó in(de)finit i la intensa olor d'unes espelmes que no em deixaven respirar. No hi he tornat mai més, a Sant Felip. Entendran, doncs, que ja de petita pensés que l'Església era poc de fiar. I això, amb un lliri a la mà: sense tenir ni idea de Vatileaks, denúncies de proxenetisme ni els escàndols que anys després han vist la llum. La renúncia de Benet XVI, per imprevista i impensable, ha estat tota una sorpresa en una Església immobilista i rància -tret d'alguna excepció lluny del Vaticà-, i, en general, en una societat on el menys viu s'enganxa al cul de qualsevol cadira. Caldrà esperar a veure què gosa fer el proper papa. Deu ser que la meva fe és molt minsa, però em semba que els miracles, ni a Lourdes... ni a Roma.

Publicat a EL 9 NOU, l'1 de març de 2013