Ser cornuts i pagar el beure

Arribarà un dia, ho sé del cert, que els osonencs ens llevarem i descobrirem que ens han fotut el tren. I no em refereixo a una locomotora i quatre vagons mal comptats sinó a tot, al tren en general. No quedarà ni rastre de res. Ni vies, ni estacions ni catanàries. Ni treballadors (si és que encara n'hi ha algun) ni màquines de venda automàtica de bitllets i, encara menys, videocàmeres. Tot haurà desaparegut; només ens quedarà un buit enorme, gegant, estratosfèric al costat de casa. I al bell mig d'aquest desert, enmig del no-res, hi trobarem un sobre, petit i impol·lut, amb la factura (en castellà) del que haurà costat el desmantellament de la línia des de Barcelona fins a Puigcerdà (amb els corresponents recàrrecs d'urgència i nocturnitat), un número de compte on ingressar els diners (res d'efectiu) i un correu electrònic on enviar les nostres més profundes i sinceres mostres de gratitud per haver-nos deslliurat d'aquest pes que, desgraciats com som, havíem d'arrossegar des de segles enrere. Ja em diran, sinó, per què volem un tren modern? Perdó, rectifico. Ja em diran, sinó, per què volem un tren? Nosaltres, fills i néts de pagesos, que tenim i exhibim impúdicament centenars de carruatges i cavalls a les tan nostrades festes dels Tonis...

Publicat a EL 9 NOU, el 25 de gener de 2013
Foto: www.naciodigital.cat

Carters que ja no truquen

 La setmana passada llegíem a EL 9 NOU el cas de Jose Alguacil, propietari del Cafè de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, que ha convocat un concurs de cartes d'amor escrites a mà, fart que el carter només li faci arribar factures i propaganda. L'última vegada que jo vaig rebre un escrit a mà per correspondència va ser l'estiu passat. Una bonica postal de l'illa de Miyajima, al Japó, que va trigar vuit dies a creuar mig món per anar a parar a la meva bústia. Aquell dia vaig recuperar la fe en els miracles, i més tenint en compte que a la postal hi constava l'adreça, però no el meu nom. De missives amoroses en deuen córrer ben poques per les oficines de Correus; de postals m'hi jugaria un segell que també. Ara el que es porta és penjar les fotos al Facebook i esperar els m'agrada de la gent. Ens pot la impaciència i la necessitat de saber-ho tot al moment. Hem substituït les cartes d'amor pels missatges al Whatsapp plens de cares amb ulls en forma de cors i respirem tranquils quan el telèfon ens confirma que el destinatari ho ha llegit. Com si això ens garantís una resposta. El silenci és igual de dramàtic ara que abans i a més a més ens hem quedat sense l'opció de pensar que el carter encara pot trucar una altra vegada.

Publicat a EL 9 NOU, el 18 de gener de 2013

Lliçons de cinisme

Es veu que a María Dolores de Cospedal no li va agradar que el president de la Generalitat aprofités la inauguració del TGV per denunciar la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya. La secretària general del PP assegurava hores després que molts presidents autonòmics ja voldrien tenir als seus territoris les mateixes infraestructures que tenim aquí i que a Catalunya és on s'han fet més inversions en el pressupost actual. No sé si es pot ser més cínic. Ja sabem que als dirigients del Partit Popular se'ls fa difícil copsar la diferència entre prometre i complir. Els catalans devem tenir moltes inversions pressupostades, però la gran majoria ens les hem d'acabar pintant a l'oli. Mani qui mani. Té gràcia, però, que sigui precisament la presidenta de Castella-La Manxa la que parli de discriminació en les inversions a les comunitats. La seva és l'única de l'Estat que durant un temps va arribar a tenir totes les capitals de província connectades per AVE. Ara ja no perquè la línia entre Toledo, Cuenca i Albacete, a la qual s'hi van destinar 3.500 milions d'euros, va haver de tancar al cap de mig any: resulta que només tenia nou passatgers de mitjana (n'havien previst 2.200 al dia) i unes despeses diàries de 18.000 euros.

Publicat a EL 9 NOU, l'11 de gener de 2013

Un Eix amb molta història

Avui s'inaugura el desdoblament de l'Eix Transversal i jo em pregunto quants viatges fins a Girona o fins a Lleida ens faran falta per oblidar el que han suposat aquests tres anys i mig d'obres. Potser dos? Tres? Només mig? Quant trigarem a esborrar les llargues cues darrere un o dos o tres camions, els operaris a peu de carretera, la seva parsimònia o la pols? El comptaquilòmetres permanentment per sota els cinquanta, el braç mecànic del ninot disfressat de treballador alertant-nos de les obres o les dificultats per orientar-nos en un mar infinit de cons? Els canvis en la senyalització i les multes per excés de velocitat? Les entrades i sortides invisibles? Els accidents? I els morts? La majoria en tindrà prou en trepitjar una vegada l'Eix desdoblat i comprovar-ne la rapidesa, la seguretat i la comoditat per convertir tots aquests moments en història. Doncs mentre contemplen el paisatge i treuen la mà per la finestra del cotxe imitant aquell famós anunci del BMW -t'agrada conduir?- vagin pensant en els 2.600 milions d'euros que el 2040 la Generalitat haurà pagat a Cedinsa, quan en realitat aquesta se n'hi ha gastat fins ara 721. Tranquils, no cal ni que facin el gest de buscar la cartera. Ja els puc dir que ens l'han robat. Un altre cop.

Publicat a EL 9 NOU, el 4 de gener de 2013
Foto: www.ara.cat

Bones festes... de plàstic

Celebrar el Nadal com ho fèiem fins ara s'ha convertit en un luxe. Com ho és també tenir feina, la certesa que aquesta no perilla o arribar a estalviar a final de mes. Els festivals de marisc, amb l'espatlla de pernil ibèric a la cuina de casa i el xampany francès a la nevera ja són història, almenys per a la majoria, que de rics sempre n'hi haurà. També les escapades per Cap d'Any. Tot això s'ha acabat. Ara se'ns imposa l'austeritat i el dol col·lectiu d'haver d'assumir que segurament mai més podrem tornar a viure, a somiar i a pensar com abans. No cal ser gaire supersticiós ni un geni del tarot per endevinar que per a aquest 2013 pinten bastos i això ja no ho dissimula ni la felicitat plastificada amb què encara alguns vesteixen les festes. Com si encara es puguessin permetre ser alguna cosa més. A falta de bombolla aquests dies inflem globus i passem els àpats familiars pels filtres màgics d'Instagram per fer-los més brillants i especials del que és habitual. Ens resistim a tornar al gris de cada dia. Prou temps que hi haurà. Riem, brindem i ens diem els uns als altres que l'important és la família i la salut. Que per sort som més solidaris que mai. Fins i tot pensem en nous propòsits per a l'any vinent recuperant aquella tranquil·litat de qui es creu tenir el futur assegurat i ser-ne l'únic responsable. Almenys fins al dia després de Reis.

Publicat a EL 9 NOU, el 28 de desembre de 2012

Sibil·les que desafinen

No es preocupin i relaxin-se que sembla que la fi del món encara queda lluny. Els maies, que ja es veu que eren molt de números, feien servir, a banda del religiós i el solar, un calendari llarg que va començar el 13 d'agost de 3114aC i que avui, 21 de desembre de 2012dC, s'acaba. Aprofitant aquest fet tan singular els Pedro Piqueras de torn han previst grans desastres que ens han d'arrossegar a la fi de tot, exceptuant el cas d'un petit poble occità, que sembla que s'ha de salvar i on avui, per si de cas, ja no hi deu cabre ni una agulla. Som així d'espavilats.
Els experts expliquen que en realitat el calendari maia només deia que avui començava un nou cicle. I ves; riu-te'n d'aquesta gent, perquè precisament avui, quina casualitat, Artur Mas sumarà el suport necessari per ser reelegit president de la Generalitat al capdavant d'una legislatura que es preveu històrica. Per alguns -aquells que només se saben imaginar encara en una España imperial- el pacte entre CiU i ERC no ha fet més que confirmar els vaticinis més temibles dels maies. Són els mateixos que canten, disfressats de sibil·les, i profetitzen l'arribada del judici final. Només a Catalunya evidentment. Ja afluixaran, que s'acostuma a dir.

Publicat a EL 9 NOU, el 21 de desembre de 2012 

Vic, centre comercial

Aprofitant que s'acosten les festes nadalenques i que, per tant, s'han d'escriure moltes cartes als Reis, al Passeig de Vic han obert una nova botiga de joguets. L'hi han posat Sex Place, o sigui que ja poden fer-se una idea del tipus de joguines que hi trobaran; per a nens i nenes una mica crescudets. No és l'únic establiment d'aquest tipus que hi ha a la comarca, però diria que és el primer que s'instal·la en un dels eixos comercials més cèntrics de la capital osonenca. A Twitter em comentaven que potser es tracta d'una conseqüència més de l'estripada del carnet d'Unió per part de Josep M. Vila d'Abadal. Que la ciutat s'està deixant ana, vaja. És una possibilitat... Escandalitzats a banda (que poden comptar que encara n'hi ha), el que és segur és que Sex Place ens demostra que la ciutat va evolucionant i que l'oferta d'establiments és cada vegada més àmplia. És bo que al costat de les tradicionals botigues de roba, calçat o carn hi hagi també establiments on puguis degustar un cupcake, aprendre a fer ganxet (tot torna) o comprar les tan recomanades (mèdicament parlant, oi?) boles xineses. ÉS allò que des de les associacions de botigues prediquen des de fa temps: Vic entesa com un gran centre comercial.

Publicat a EL 9 NOU, el 14 de desembre de 2012