Primer arriba la tragèdia, el caos i el dolor; després, la mort. Hi ha focs que destrueixen paisatges i focs que cremen ànimes. Hi ha persones que un dia, pel que sigui, s'encenen per dins i decideixen enterrar-se en vida. Indiferents a tot i a tothom deixen que el dolor els vagi consumint. Incendis silenciosos difícils d'apagar, que abrasen fins i tot si són ficticis, fins i tot si transcorren dalt d'un escenari. Fins i tot si són, només, teatro, puro teatro.
Si tenen l'oportunitat no es perdin aquest dissabte Incendis, l'obra de la companyia La Perla 29 (amb el manlleuenc Xavier Boada) que es podrà veure al Cirvianum de Torelló i que torna el proper 23 de novembre a L'Atlàntida de Vic. Incendis és això: un foc de proporcions gegantines que durant poc més de tres hores avança desbocat pels marges de la nostra consciència. Quins són els nostres límits? Què estem disposats a aguantar sense que ens cremi l'ànima? L'obra d'Oriol Broggi ens sacseja de dalt a baix, però d'això es tracta, oi? Encara que alguns no s'ho vulguin creure, encara que cada vegada l'haguem de pagar més cara, la cultura és una immensa sortida d'emergència, la millor manera d'escapar-nos dels piròmans que ens fan bullir la sang cada dia.
Publicat a EL 9 NOU, el 26 d'octubre de 2012
Tinc un dúplex a cinc minuts de Vic. Me'l vaig comprar en aquella època en què si insinuaves que volies anar de lloguer podies acabar a la presó. Apa aquí! Que això és tirar els diners! Vaig fer el que tocava i vaig tenir sort perquè encara em va sortir bé de preu. La vida, però, dóna moltes voltes i ara fa cinc anys que hi vaig penjar el cartell. Es ven. Preu ajustat al pis i al mercat. Ho juro. No es tractava d'especular sinó de fer les paus. Tres dies i ja tenia compradors. Visca. L'alegria va durar les hores que la parella va trigar a anar al banc i que aquest els negués el crèdit. A ells i a tots els que després hi han anat passant. No cal ser gaire llest per entendre que això serà així pels segles dels segles. Exactament fins que aquesta entitat bancària s'hagi tret de sobre els milers d'habitatges que té en propietat i que posa a la venda a preus molt inferiors al del meu pis. Ara els promotors es queixen que no poden competir amb els bancs. Caram. Quina novetat. Es tiren els plats pel cap els que fa uns anys vivien en una autèntica lluna de mel, un fer i desfer constant, i a la resta de propietaris petits que volem deixar de ser-ho ens queda només l'opció de mirar-nos-ho de lluny i amb resignació. Pagant, això sí, la hipoteca cada mes.
Publicat a EL 9 NOU, el 19 d'octubre de 2012.
Algunes escoles o ajuntaments han decidit convertir el Dia de la Hispanitat en dia laborable i anar a treballar. Argumenten que la festivitat del 12 d'octubre no té sentit a Catalunya, que és un dia com qualsevol altre, ordinari. I tenen raó. Si aquest fos un país normal celebraríem només la nostra diada nacional i la de Sant Jordi, viuríem plenament en català, hi hauria molta més gent que encara tindria feina i encara ens podríem permetre fer-nos vells o posar-nos malalts sense haver d'escurar-nos la butxaca. Ei, i la fórmula 1 es passaria pel canal televisiu d'esports perquè el Telenotícies es pugués veure a l'hora que toca. La normalitat, però, és una entelèquia. Tothom la té al cap, tothom en parla, però no existeix. Se'ns desfà a les mans. Vivim en un món d'estirabots on les coses i les persones normals avui en dia són, de tan insòlites, fins i tot rares. Ha arribat a un punt que enmig de tants despropòsits hi ha qui només aspira o ja es conforma a viure sense gaires penes ni tampoc glòries: tranquil·lament i sense estridències. A vegades, però, per arribar a la plena normalitat s'han de fer coses que, inicialment, a ulls de molts podrien semblar ben estranyes com és ara voler treballar un dia festiu. Com som els catalans, eh...
Publicat a EL 9 NOU l'11 d'octubre de 2012
José Ignacio Wert és un personatge inquietant començant ja pel cognom, més propi d'un exercici de mecanografia que d'un ministre d'Educació. Gràcies a ell, però, i a les seves evidències, ara sabem que les escoles catalanes en realitat són fàbriques d'independentistes. Per tant, allà on vostès veuen nens amb bata manipulant gomets i cartolines de coloraines Wert hi localitza rojos separatistas. D'aquells que a la que et despistes t'han muntat una manifestació d'estelades al pati de l'escola. D'aquells, evidentment, que no t'entenen quan els parles en la lengua del imperio. En resum, un polvorí que en qualsevol moment pot engegar la ñ a dida. Que Déu (i la verge del Pilar) ens en guardin.
Les últimes declaracions del màxim responsable d'Educació estan en la línia de qualsevol altra de les perWertsions sobre Catalunya (era inevitable) que deixen anar dia sí dia també des del govern central. La por, l'odi i la ràbia els encega fins al punt de no adonar-se que amb la seva actitud ells sí que són uns autèntics productors d'independentistes. Ara mateix l'educació que necessita amb més urgència una bona repassada és la seva, la del ministre. Ja ho diuen: el sabater sempre és el més mal calçat.
Publicat a EL 9 NOU, el 5 d'octubre de 2012.
Fent ús de la tan nostrada i suada metàfora convergent, finalment sembla que enfilem cap a Ítaca. No sé vostès, però jo des de fa dies que de tant en tant em pessigo el braç per comprovar que efectivament estic desperta. Una encara no s'ha acabat d'acostumar a viure en un país amb bona part de la classe política (precisament la que té clar a quin país viu) a l'alçalda de les circumstàncies. Ni a tenir un president que -més enllà de, o malgrat (segons com es miri) les sigles del seu partit- demostra almenys merèixer el sou que cobra exhibint educació, seriositat, coherència i compromís. Són qualitats que, de tan poc habituals, als catalans ens fan trempar de mala manera. Acostumats com estem a viure la història com un drama farcit de personatges de la talla dels extremenys José Antonio Monago i Guillermo Fernández Vara, quan topem, posem pel cas, amb un Mas o un Guardiola ens cauen les llàgrimes. D'entrada tampoc semblaria que demanem massa. Tal com ja vam fer fa quatre anys, a l'inici de la primera temporada del de Santpedor com a tècnic blaugrana, ha arribat l'hora de tornar-nos a cordar el cinturó. Sembla que ens ho tornarem a passar bé. La victòria no està assegurada, però, per sobre de tot, persistirem.
Publicat a EL 9 NOU, el 28 de setembre de 2012
Em vénen ganes de passar un diumenge relaxat i se m'acut anar a la Grevolosa. M'informo de com arribar-hi. Els pocs que ho saben em diuen que he d'agafar l'eix cap a Olot i sortir a Sant Andreu de la Vola. Arribo a una cruïlla. I ara què? No hi ha cap indicador. Tiro a l'esquerra per una carretera que és una suma infinita de revolts tancats que porten, segur, a la fi del món. Quan trobo una casa de pagès, m'aturo. Em diuen que "no, nena, no" i que torni a la cruïlla i ho demani a un restaurant que hi ha allà. Allà fan vacances però una senyora m'indica el camí amb pèls i senyals. Diu que fa cinc anys que reclama que senyalitzin la fageda i que no hi ha manera. Que es veu que llavors hi aniria massa gent. Diu que "aquí per no perdre't has de tenir un màster" i que en canvi a França "si et perds és que ets tonto". La dona s'exalta i jo començo a estar exhausta. La crec i gràcies als seus pèls i senyals arribo al que sembla la fageda. No hi ha ningú. Tampoc deu ser estrany. Camino i només faig que trobar-me plafons de la Generalitat sobre la flora i la fauna de la zona. Es veu que formen part d'un "itinerari de descoberta" que s'ha inventat fa poc la Generalitat en aquesta zona. No puc parar de riure. Quan deu costar posar un trist i simple rètol?
Publicat a EL 9 NOU, el 21 de setembre de 2012
M'assabento que el nou disc que els Antònia Font presentaran aquest divendres al Mercat de Música Viva de Vic porta per nom Vostè és aquí, títol que per força ha d'estar dedicat a Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida. Els líders del PSC i Unió Democràtica de Catalunya semblava que darrerament havien perdut el nord i, la veritat, res millor que la brúixola assenyada del grup mallorquí per tornar-los a bon port. Ja m'entenen.
Saber on s'és a la vida és important, sobretot si un té un objectiu a la vista. Si no saps on ets tampoc saps per on ni cap a on avançar. Per sort en aquest país cada vegada són més els que s'ubiquen en el mapa, encara que aquest, de moment, no sigui exactament com els agradaria. Dimarts una bona colla de persones (força més de 600.000 diria jo) van sortir als carrers de Barcelona per cridar (d'una manera molt nostrada: amb seny i rauxa a la vegada) que ara són aquí, però que esperen ben aviat ser bastant més enllà. Tot dependrà de si la classe política catalana, que és qui al capdavall ha d'obrir camí, és capaç de resituar-se en l'escenari que ha dibuixat la manifestació. S'ha acabat allò que el que es mou no surt a la foto. El que no es mou es perd. Ara toca caminar junts i endavants.
Publicat a EL 9 NOU, el 14 de setembre de 2012
