Les típiques vacances

Desconnectes el despertador. Un comiat ràpid, sec i auster, sense sentimentalismes. Al cap i a la fi la història es repeteix cada estiu. Tu li dius que ja no el necessites i ell, abans d'adormir-se, et recorda que tard o d'hora tornaràs. El rellotge s'apaga i amb ell les hores, els minuts i els segons. Els dies perden el nom i el sentit. Avui deu ser diumenge o dilluns? Tant se val. En època de vacances el temps es compta per estones. Una estona per recuperar les amistats al bar, una altra per passejar, una altra per dormisquejar al sofà. Fas una ullada a la llista de coses-pendents-per-fer-durant-les-vacances que has omplert durant l'any: llibres descoberts en algun suplement ja oblidat, clàssics del cinema que mai confessaries en públic no haver vist, quadres que esperen ser penjats, la neteja (a fons) del cotxe... I de cop t'entra tanta calor com mandra. T'hauries d'organitzar, però estàs de vacances, coi. Respires el silenci buit del preavorriment i sense adonar-te'n et trobes immers en la perillosíssima estona-de-pensar-en-la-teva-vida: si ets prou feliç, si t'agrada la feina, la persona que tens al costat, si aquest present ha de ser un per sempre. La mirada se te'n va de reüll cap al despertador apagat. Podria ser que ja l'estiguessis enyorant?

Publicat a EL 9 NOU, el 27 de juliol de 2012

"¡Que se jodan!" ells

Per fi parlen clar. Per fi s'han acabat els eufemismes, els malabarismes semàntics. "¡Que se jodan!". Poesia en estat pur. La valenciana Andrea Fabra s'ha guanyat el cel i de passada un futur sobresou (que només és diputada, pobreta) al gabinet de propaganda del seu partit. Per moltes voltes que hi donem no trobarem cap manera millor, més clara, més rotunda, més comprensible, més ajustada per definir la política del govern més (im)popular d'això que en diuen democràcia espanyola. Ras i curt: "¡Que se jodan!". Haver començat per aquí, coi. Ara es fan entendre. No deu ser per les ganes que en tenen, però els pot la urgència. Europa pressiona ("obliga", diuen) i els números (els que ens ensenyen i els que ens amaguen) no quadren. Per tant, si segueixen per aquest pedregar ells i els seus amics amnistiats encara s'hauran d'acabar rascant la butxaca. De veritat, vull dir. Per això ara volen que els comprenguem, que ens fem el càrrec de l'abast de la tragèdia, sense bajanades: ara necessiten de debò els nostres diners. Els de tots. Ja ni dissimulen. Ens menteixen, ens roben els calés, els drets i la dignitat, i aquí a callar i a complir, que si no això s'ensorrarà i serà per culpa nostra. Doncs jo també els ho diré ben clar i sense eufemismes...

Publicat a EL 9 NOU, el 20 de juliol de 2012

"Be water, my friend"

Ni tot el cinema espanyol és sempre igual d'histriònic que el de Pedro Almodóvar, ni tot el català és com el de Ventura Pons ni el xinès es limita a les arts marcials d'un Bruce Lee ara reconvertit en venedor de cotxes o a les acrobàcies de Jackie Chan. És ben obvi, però la nostra innata tendència a simplificar ens porta a oblidar-ho amb facilitat. La qüestió és que aquests dies a Vic tenim l'oportunitat de superar alguns d'aquests tòpics i fer un cop d'ull a un altre cinema, que no és el més habitual i que aquí ens arriba amb comptagotes sent molt generosos. Ahir va començar una nova edició de les Nits de Cinema Oriental, que és l'única mostra exclusivament dedicada al cinema asiàtic de tot l'Estat i que en nou anys ha passat de ser una projecció puntual a la Bassa dels Hermanos a ser un autèntic festival (en tots els sentits). Aquest, però, no és el seu principal mèrit. El que de debò cal destacar és l'esforç que durant aquest temps han fet els organitzadors, que del no-res han sabut crear una proposta de qualitat i interessant. Aquest any el festival s'ha encomanat a la mitològica figura d'un petit drac cantonès (símbol de la bona sort) per assegurar-se una nova edició amb èxit. No els farà falta. Ells ja han fet la feina.

Publicat a EL 9 NOU, el 13 de juliol de 2012.