Ens diem que l'important és viure el present, però inevitablement ho fem mirant, ni que sigui de reüll, al futur. A quin? Depèn. Alguns són capaços de planificar a anys vista, d'altres amb mesos o setmanes ja en tenim més que suficient. A vegades hi ha per a qui només compten les hores. Sempre, però, necessitem donar per suposat un demà, encara que sigui immediat, encara que sigui incert, encara que sigui petit. Aixequem somnis i construïm projectes, gaudim de breus instants, ens emprenyem per bajanades, ens indignem, patim i estimem. Vivim. I assumim que el que no tenim temps de dir o de fer ara ho resoldrem més endavant.
A vegades, però, aquesta segona oportunitat no arriba. Diumenge l'atzar, el mateix que un dia et va deixar cara a cara amb la felicitat, va reaparèixer cruel, malparit i desgraciat. Te la va prendre i sense avisar. En un moment. Un accident, una vida menys i un futur que ja mai serà. Converses pendents que quedaran en un calaix. Un comiat tan impossible com necessari. Tu tens el cor trencat de ràbia i de dolor, i nosaltres d'impotència. Tot trontolla i només ens queden els tòpics per no perdre'ns. No sé si el temps ho cura tot. El que sé segur és que serà necessari. Ho descobrirem junts, d'això no en dubtis.
Publicat a EL 9 NOU, el 29 de juny de 2012
Deia ell que la literatura ens proporciona paraules precises, exactes, que "ens ordenen, ens curen, ens expressen i ens humanitzen". A nosaltres, que som "animals de paraules", doncs, dimarts la mort d'Emili Teixidor ens va deixar muts. Va ser un gran mestre en tots els sentits; va excel·lir tant en l'escriptura com en la pedagogia, però per sobre de tot va ser una persona exigent i crítica, amb ell mateix, amb la indústria cultural d'aquest país, i amb els lectors de la seva obra, fet, aquest, que mai li agrairem prou.
Emili Teixidor va reivindicar sempre la necessitat de demanar el màxim als seus seguidors, fins i tot (o sobretot) als més joves. Les seves, fossin per a adults o per a nens, no van ser mai històries fàcils però no per això ens van interessar menys, tot al contrari. Molt abans que ho fes l'aclamat Pep Guardiola, l'escriptor rodenc ja predicava -i també amb l'exemple- l'ara tan reivindicada cultura de l'esforç. Ell no concebia la literatura ni segurament la vida de cap més manera. Per ell adular els lectors, intentar complaure'ls sense demanar res a canvi suposava negar-los una de les principals virtuts de la gran literatura, que és obrir-se a nous llenguatges, interessos i a mons diferents. En definitiva, als altres.
Publicat a EL 9 NOU, el 22 de juny de 2012
Crec que ha arribat el moment d'encomanar-nos als de dalt a veure si ens treuen d'aquest embolic. Una opció seria resar quatre parenostres a sant Honest, protector contra la corrupció, però diria que aquest fa temps que no exerceix; vés a saber si el tenim jubilat ja amb una pensió milionària. Els que es veu que treballen fi són sant Mateu, sant Cristòbal, sant Climent i sant Miquel Arcàngel, patrons, tots ells, dels banquers. Quatre, tu! Ara s'entén tot. Santa Rita, la dels impossibles, és una opció que pren força, però el meu preferit és sant Renat, el que invoquen els impotents. Perquè d'això n'anem sobrats i no només en la intimitat. La impotència és aquesta sensació terrible de saber que malgrat tots els esforços no es pot canviar la realitat. És el que ha portat, per exemple, les botigues de Collfred i Rafel Marín, a Vic, a penjar cartells als aparadors denunciant que els han robat diverses vegades i agraint irònicament la protecció que reben de les autoritats. Es demanen de què serveix denunciar-ho si els lladres resten impunes davant la llei. Aquesta és la crisi de la impotència. La crisi en lletra petita, la que no s'amaneix ni amb eufemismes ni amb grans titulars, però que existeix. I aquí ningú parla de rescat.
Publicat a EL 9 NOU, el 15 de juny de 2012
En ella tot és autèntic. El nom. Pilarín. Els cabells blanquíssims. Una veu entremaliada que juga a desafiar els timpans més exigents. I, finalment, un gran univers atapeït de petits personatges inconfusibles que porten la seva firma estampada a cada traç. Amb ells hem crescut més d'una generació. La Pilarín ens ha empès a volar a mons imaginaris de prínceps, follets i dimonis, i alhora ens ha ajudat a tocar de peus a terra, a la nostra terra, descobrint-nos les històries i els noms propis que ens han fet ser com som i arribar fins aquí. Allò, però, que l'ha convertit en Creu de Sant Jordi, Medalla d'Or de Vic o ara en Osonenca de l'Any 2011 no ho trobarem en cap dels seus llibres. Pilarín Bayés és, per sobre de tot, una persona generosa, compromesa i agraïda alhora, amb el país i sobretot amb les persones, petites i grans. Néta, filla i germana d'honorables metges, ella també ha volgut continuar amb la tradició familiar, però a la seva manera. Amb aquesta alegria i vitalitat que encomana i que tant la caracteritza, la ninotaire més coneguda del país ens alleuja sempre, si més no l'esperit. Per sort des de fa un temps li arriben els reconeixements. És bo que almenys en aquest cas no haguem fet tard.
Publicat a EL 9 NOU, el 8 de juny de 2012
Bankia (pobreta) i els 23.500 milions d'euros que vostè, jo i el veí de més avall li cedirem gentilment, i de moment, perquè no acabi de fer aigües; Aurelio Izquierdo (pobret també) i els 14 milions d'euros que ha de cobrar com a exdirector financer de Bankia per abandonar-la; la prima de risc (feta una coca) i el seu enèsim màxim històric (quina mandra); Mariano Rajoy (loquaç) i la seva primera compareixença pública en solitari per tranquil.litzar-nos (perdó, per tranquil.litzar els mercats); Carlos Dívar (sofert) i la consciència "tranquil.la" que li permet continuar sent el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial mentre se l'acusa d'haver gastat milers d'euros meus, seus i del veí de més avall en viatges a Marbella; Miguel Ángel Fernández Ordóñez (un altre màrtir), la seva dimissió com a governador del Banco de España i el seu silenci "per responsabilitat". I a les antípodes de tota aquesta pallassada, Ferran Latorre, capaç de renunciar a tocar el cel des de l'Everest per salvar la vida a un home i de passada demostrar-nos que, per sort, lluny d'aquesta espiral suïcida economicopolítica on estem instal.lats, encara hi ha allò que en Mikimoto en deia persones humanes.
Publicat a EL 9 NOU, l'1 de juny de 2012
Web Ferran Latorre: http://www.ferranlatorre.com
