Com a l'anunci aquell de Kas de fa anys on t'obligaven a triar entre el de taronja o el de llimona (¿Y tú de quién eres?), sembla com si tot d'una tots ens haguéssim de posicionar forçosament a favor o en contra de la manifestació d'aquest dissabte a Vic. Digui, amb qui va vostè? És dels que creuen que és hora de dir que ja n'hi ha prou de consentir actituds intolerants i racistes, o dels que pensen que d'acord, però que ara no toca i que només amb una manifestació no anirem enlloc? Mulli's va!
És ben trist que en nom de la cohesió social i de les proclames en contra del racisme haguem hagut de passar una setmana més digna de la cabina dels germans Marx que d'una ciutat com Vic, que no es mereix ni les actituds, ni els comentaris, ni les declaracions ni el tacticisme polític barroer i/o de sotamà que aquests dies han carregat l'ambient des de totes bandes. La iniciativa per aquest dissabte, totalment legítima, va néixer ja enverinada per la incapacitat dels polítics vigatans d'entendre's fins i tot en un tema tan seriós com la convivència. La pregunta ara ja no és tant què passarà dissabte a Vic sinó a partir de dilluns, perquè jo ja els ho diré ben clar: a mi, a la cabina dels germans Marx, que no m'hi busquin més.
Publicat a EL 9 NOU, el 25 de maig de 2012
I el vuitè dia Déu va crear Ikea i l'Home es va veure amb cor de muntar-se ell solet un paradís per quatre duros. El que menys, vivia en una casa amb jardí, conduïa un Cayenne i obria una immobiliària, i el que més, escalfava cadira en el consell d'administració d'algun banc gràcies a un bon amic polític. I Déu va pensar que en comparació amb aquesta bacanal de supèrbia el tràgic episodi d'Adam, Eva i la poma prohibida havia sigut una trista malifeta de parvulari. Cansat, s'hi va girar d'esquena sabent que el pitjor càstig no era l'expulsió del paradís sinó esperar que aquest s'anés podrint de mica en mica.
I així estem: agonitzant a la fi del món, que ja ho deien els maies. Bancs que es desplomen, primes de risc obeses i economistes reconvertits en apòstols. I a sota de tot, vostè i jo, amb cara de tontos, però conscients, a la fi, que els plats trencats de tot això que no entenem els estem pagant nosaltres. L'únic consol que ens queda per tancar aquesta tràgica setmana (una més de tantes) és escoltar en directe diumenge a Vic els Mishima cantar "tot i que alguns semblaven recent baixats de l'arbre, en breu serien ossos dins d'una caixa. Per cada ànima, un abisme i una manera de fugir-ne".
Publicat a EL 9 NOU, el 18 de maig de 2012.
Penso en les escoles bressol municipals i en els problemes que tenen per quadrar els comptes i em vénen al cap algunes preguntes. Per exemple: els ajuntaments realment confien que la Generalitat els acabarà pagant els diners que els deu del curs passat o els d'aquest? Som al mes de maig i encara no ha afluixat ni un euro i, al contrari, només es parla de retallades. Durant quant de temps les famílies es podran permetre invertir entre 200 i 300 euros cada mes en la llar d'infants del fill? (Això suposant que només en tinguin un en edat d'anar-hi). I per acabar, és necessari que més de la meitat de municipis osonencs tinguin una llar d'infants?
Des de les escoles bressol s'enfaden si parles de guarderies perquè diuen que ells no guarden nens com qui custodia els abrics a la porta d'una discoteca: ells eduquen. Tenen raó. Mai com ara s'havia vetllat tant per potenciar la creativitat, la confiança i l'autonomia dels més petits. A vegades penso que fins i tot potser en fem un gra massa. La realitat, però, és la que és i ens ha tocat viure en un país que en comptes d'avançar va enrere, amb un govern més pendent de salvar bancs amics que d'educar-nos. Per això, tard o d'hora, haurem de tornar a les guarderies o, qui pugui, als avis.
Publicat a EL 9 NOU, l'11 de maig de 2012
Això és el que dissabte li deuria dir Salvador Alemany a Artur Mas després de fer anar la calculadora i començar a pensar que el "No vull pagar", allò que només havia de ser la gracieta d'un parell de tarambanes, corria el risc de convertir-se en un forat a la butxaca. A la seva, s'entén. I és aquí quan el president d'Abertis (qui diu Abertis diu La Caixa), que casualment és també el president del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, truca al president de la Generalitat, que per tant és també el seu assessorat, i li diu: "La Caixa. Parlem?". I parlen. Perquè de mica en mica es buida la pica (era així, no?) i la reactivació econòmica i el creixement de Catalunya no arribarà mai si els catalans sabotegem els peatges de les nostres autopistes que, oh quina casualitat!, gestiona Abertis-La Caixa-Parlem?. I Mas, que és un home que sap el que li convé al país (i a Salvador Alemany), el tranquil.litza amb una resposta sorprenentment ràpida en forma de regalets de 100 euros. Almenys ara sabem que quan té un bon motiu aquest govern mou fitxa. Seria d'agrair que la mateixa contundència l'apliquessin a reclamar el que ens deuen de Madrid. A veure si així omplim una mica la caixa. La de tots els catalans, s'entén.
