De Sant Jordi a Don Quixot

De joseps anglades n'hi ha més del que podria semblar. No em refereixo a gent racista, sinó a persones que tenen la mateixa actitud que ell. Persones agressives, que el que busquen és espantar els altres per assegurar-se el poder i l'autoritat. Difícils, complicades, que desgasten. Individus que criden i humilien, però que també poden ser autèntics xaiets si això és el que més els convé. La diferència entre la resta de gent així i l'Anglada és el seu radi d'acció. Si bé la majoria ja en té prou de manipular i intimidar els que l'envolten, el líder de PxC apunta alt: vol ser el Sant Jordi del segle XXI, el salvador dels catalans. I aquí ja hem rebut tots. Davant d'algú que sempre troba motius per discutir, i a més a més hi disfruta, és fàcil perdre els nervis i en el millor dels casos deixar anar algun insult, però no serveix de res; és com apagar un incendi amb gasolina. Diria que l'únic que es pot fer és carregar-se de paciència i evitar el xoc, fet que no implica en cap cas deixar-se trepitjar. Tenim dret a mostrar el rebuig cap a conductes que són totalment impròpies d'un càrrec públic, però sense caure en la seva provocació. Si no afegim llenya al foc, tard o d'hora aquest s'haurà d'acabar apagant i més que un Sant Jordi tindrem un Don Quixot. 

Publicat a EL 9 NOU, el 27 d'abril de 2012

Cada dia pot ser Sant Jordi

Aquells que t'arriben quan menys te'ls esperes. Els que no havies demanat als Reis, perquè ja fa temps que ni escrius cartes ni creus en monarques ni en princeses, o els que no et recorden simplement que ja ets un any més vella, que qui dia passa any empeny i tu, en canvi, resulta que continues al mateix lloc de sempre. Els que t'agafen en fora de joc, desprevinguda. Els que desemboliques amb un "però per què?" als llavis. Els que no es fan per compliment sinó perquè vé de gust. Els més escasos perquè no els dicta cap calendari. Són tots aquests, sens dubte, els millors regals. 

Els que et demostren que cada dia pot ser Sant Jordi.  

'Hilillos de plastilina'

Els pressupostos que el govern ha presentat diuen que no s'invertirà ni un euro més en la línia de tren de Barcelona a Puigcerdà fins com a mínim d'aquí a tres anys. Ara el que interessa, la màxima prioritat, són els AVE. Almenys per una vegada han tingut la gentilesa de parlar clar: el nostre carrilet ja no es mereix ni les escorrialles que amb comptagotes fins ara hi havien abocat. Sorpresos? Indignats? Què va, home! Agraïts de continuar exactament amb les mateixes infraestructures ferroviàries que ja tenien els nostres rebesavis si, a canvi, això ha de permetre convertir España en la capital mundial de la xarxa d'alta velocitat. Pot estar tranquil, el senyor Rajoy, que aquí no dubtarem a sacrificar el nostre miserable temps i les petites comoditats de la vida moderna per ajudar-lo a superar la Xina, l'únic país del món (sí, sí, del món) que té més quilòmetres d'alta velocitat que l'Estat espanyol. Això és el que motiva Mariano Rajoy. Tenir un dèficit públic inassumible o ostentar la taxa d'atur més elevada d'Europa són minúcies intranscendents. Hilillos de plastilina, que diria ell. El que realment importa al govern dels espanyols és anar com una bala, encara que sigui cap al desastre econòmic i social més absolut.

Publicat a EL 9 NOU, el 20 d'abril de 2012

Promeses incomplertes

"Ens vam prometre però no ens vam complir". Ho confessaven fa anys els Duble Buble a Pecats, una cançó tan trista com bonica que Joana Serrat recupera magníficament a The relief sessions. Això és el que un dia o altre s'acabaran cantant CiU i PP mentre la Sánchez-Camacho toca la guitarra, en De Guindos la pandereta i en Rajoy el violí? S'ho diran cara a cara o el PP ho deixarà anar als convergents en una nota de premsa seguint la seva brillant política comunicativa? "Ens vam prometre però no ens vam complir". Em ve al cap i em fa ràbia perquè trobo que és una frase massa poètica i perfecta per associar-la a polítics acostumats a escopir titulars efectistes que només cal que rimin amb els seus interessos (electorals). Les seves són, en realitat, paraules buides a les quals ens entossudim a donar més valor del que caldria, però al cap i a la fi les escoltem i ens les creiem perquè no tenim on més agafar-nos. Deu ser que ens pot la il.lusió de pensar que enmig de tants falsos encantadors de serps tard o d'hora n'hi haurà algun que de debò sabrà tocar la flauta. Deu ser que ens pot el convenciment de creure que ens mereixem més i millor i la ingenuïtat de somiar que algun dia es prometran i, de debò, es compliran. 

Publicat a EL 9 NOU el 13 d'abril de 2012

A vegades... en diuen política

Una bona manera de saber de quin peu calcen els nostres polítics és anar a un ple municipal. Llegir el diari també va bé, però ja se sap que els periodistes som així i tergiversem la informació. Per tant, facin bo aquell refrany que diu si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit. És de franc i molt entretingut. Com una sessió de cine (en el cas de Vic, doble; l'últim ple va durar quatre hores) amb una pel.lícula d'aquelles on hi ha una mica de tot: amor, gelosia, moments dramàtics, a vegades còmics... Al principi potser l'argument se'ls fa difícil de seguir. Uns proposen A i tots hi voten en contra, però després uns altres diuen B, que en realitat s'assembla molt a la A d'abans, i llavors tots hi voten a favor... Es veu que alguns cops no és tant el que es proposa sinó qui ho fa i com ho fa. A vegades es desqualifiquen, a vegades es llancen retrets personals, a vegades un té el dia tonto i fa acudits fora de lloc. No sempre, que consti. Només a vegades. Però aquesta és la manera que tenen alguns d'entendre la política i de treballar pel municipi. Que lluny els queden els somriures de campanya electoral i els 40.685 osonencs que es van abstenir en les darreres municipals i que, a vegades, encara penso que, vist el que hi ha, potser encara són pocs. 

Publicat a EL 9 NOU el 5 d'abril de 2012