I a mi què m'expliques!

Un senyor truca a la ràdio i explica que fa anys que a les eleccions vota en blanc: agafa un paper immaculat, hi dibuixa un rectangle de la mida exacte d'una papereta, el retalla, el fica dins un sobre i aquest, cap a l'urna. I ben blanc es queda el senyor quan a la ràdio li diuen que durant tots aquests anys el que ha fet és emetre un vot nul, no blanc. Per votar en blanc el que cal és només un sobre buit. 

L'anècdota la va explicar al Voranit d'EL 9 TV Gabriel Colomé, director del Centre d'Estudis d'Opinió. Demostra que moltes vegades rellisquem en allò més bàsic, però ens en sortim perquè sabem dissimular i/o practiquem el tansemenfotisme. Els mitjans de comunicació n'hem d'assumir part de culpa donant per sabut el que en realitat és per a molts una autèntica esferificació, o sigui, un misteri. Posem exemples. Fa uns mesos ens va desconcertar l'estrés dels bancs i les caixes i fa uns dies, la due diligence del Barça (paraula tan desconeguda com mal pronunciada); el 29-N ens omplirem la boca amb la Llei d'Hondt i parlem cada vegada més de hashtags i tweets sense pensar que encara hi ha vida lluny del twitter. 

Als mitjans ens falta una mica de pedagogia, però a la societat en general, una engruna més d'interès per saber realment què passa i de què es parla. 

 

Publicat a EL 9 NOU, 8 de novembre de 2010

Sospir

Estic cansada;
trobar-te a faltar és tant esgotador com intentar passar pàgina.  
Tanco el llibre i me’n vaig a dormir.

De què informa un piquet?

Desbordats com estem per la informació que ens arriba de totes bandes em pregunto si les vagues del segle XXI han de continuar comptant amb això que se'n diu "piquets informatius". 
Els sindicats durant mesos s'han esforçat per fer arribar als treballadors les raons per sumar-se a aquesta protesta general en contra de la reforma laboral. Han fet centenars de reunions i assemblees, actes públics i campanyes publicitàries. Perfecte. A partir d'aquí haurien de confiar més en la feina feta i deixar que sigui el treballador qui exerceixi el seu dret a fer vaga o a treballar. I com que estem en un estat democràtic s'entén que ho hauria de fer lliurament i sense cap tipus de coacció. Ni per part dels empresaris ni per part dels mateixos sindicats. Segons el diccionar de l'Institut d'Estudis Catalans, un piquet és "un grup poc nombrós de persones que impedeix que altres entrin a treballar, vagin a votar, etc., o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea". Més clar, l'aigua. Per tant, un piquet informatiu què fa exactament? Informar-te que no et deixaran exercir el teu dret a treballar? Potser unes dècades enrere, quan la societat informada era una minoria, tenia un sentit. Ara, ja no. Pressionar els treballadors perquè facin vaga amb crits, insults i amenaces només serveix per desacreditar la feina feta durant la resta de l'any. 


Publicat a EL 9 NOU, 1 d'octubre de 2010

De polítics i Polítics

Una servidora es pregunta què pensa un polític (amb minúscula) qualsevol d'un poble qualsevol d'Osona quan veu com es comporten els Polítics (amb majúscula) de casa nostra. Què en pensa l'alcalde que després de treballar vuit hores a la feina se'n va a la seva altra feina, a l'ajuntament, per escoltar les queixes de la veïna que resulta que fa dos dies que no té llum (és igual si això no depèn del consistori), del veí que reclama que li arregli la vorera i del jubilat que demana més diners per pagar el músic del ball dels diumenges.
Una servidora es demana què passa pel cap d'aquest alcalde quan veu com els Polítics catalans (amb algun segurament comparteix partit i tot) perden el nord, el temps i el món de vista amb declaracions i contradeclaracions i jugant a buscar una Unitat que saben Impossible (també amb majúscules) que els doni força per agafar el toro espanyol per les banyes. 
Una servidora creu que el polític deu pensar, tot i que potser no ho diu, que ell amb aquells encorbatats que declaren i contradeclaren als mitjans no hi té res a veure. N'hi ha hagut prou amb quinze dies i dos grandíssims serials (el del lema i el del Parlament) perquè la societat civil hagi aconseguit la unitat que tant busquen i no troben els nostres Polítics. I és que tots, tots, tots estem d'acord que N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES. Amb majúscules també. 

Publicat a EL 9 NOU, 19 de juliol de 2010

Les maries de la 'sele'

Ja fa temps que tinc la sensació que cada any la selectivitat és més descafeïnada. I ara ja una mica complicada i tot. 
Aquest 2010 s'han introduït novetats buscant un model, segons la Generalitat, "més obert i flexible" que ha de permetre als estudiants "dissenyar la prova a la seva mida d'acord amb els seus interessos i necessitats". S'han reduït els exàmens obligatoris i ara els estudiants poden escollir fer fins a tres proves més, opcionals, per pujar nota.
A mi què voleu que us digui. Tanta flexibilitat em costa una mica d'entendre. Trobo que estem marejant molt la perdiu amb la forma i deixem de banda el contingut que, en el cas d'uns examens, deu ser el que compta. Que tots, absolutament tots els estudiants catalans acabats d'examinar de català i castellà afirmin que les proves han sigut "fàcils" i "assequibles" pot voler dir dues coses: o bé que tots, absolutament tots els estudiants catalans són un Puyal en potència o bé que les proves realment eren molt, potser massa, fàcils i assequibles. Més enllà del suat i tòpic debat (alimentat pels mitjans de comunicació) sobre quin dels dos exàmens és el més fàcil, una té la sensació que les llengües s'estan convertint en les maries de la sele. I això diria que no deu ser bo.  

Publicat a EL 9 NOU, 11 de juny de 2010

Quina mala llet

Ja és tenir mala llet que la fira Lactium es faci a Vic coincidint amb l'1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors. Ho dic en el sentit de mala sort, eh. Bàsicament pels botiguers que ara han de pensar si obren o no el comerç tot i ser festiu. 
Qui vulgui treballar que ho faci, que tal com està el pati tampoc és per pensar-s'ho dues vegades, i qui vulgui anar a passar el dia a la platja i reivindicar els seus drets laborals davant una bona paella doncs que li aprofiti, que sempre es posa bé. 
Des de CentreVic es denuncia poc tacte per part de l'Ajuntament a l'hora de concretar la data de la fira, fet que posarà "entre l'espasa i la paret" els "dependents" que han de triar entre la conciliació de la vida familiar i laboral o l'oportunitat de negoci. Home, els organitzadors han dit que cada any la mostra es farà el primer cap de setmana de maig, sigui el dia que sigui, per tant jo més que poc tacte el que hi veig és una coincidència fatal i la pell una mica fina per part dels comerciants, tot sigui dit.
A molts cuiners, cambrers, metges, infermeres o periodistes ja els/ens agradaria que treballar diumenges i festius, migdies o vespres fos cosa només d'un dia a l'any, o dos i tot. Hi ha feines on combinar dignament vida familiar i laboral és un autèntic joc de malabarismes. 

Publicat a EL 9 NOU, 26 d'abril de 2010

Una til·la, si us plau

Hi ha gent que està malament. Persones que per un motiu o un altre (digues-li crisi, infància complicada o simplement mal caràcter) porten una mala llet acumulada que no els (ni ens) deixa viure. Homes i dones a qui veus que, pobres, el yin va per un cantó i el yang va per un altre, i que no es trobaran mai. La qüestió és que fa uns dies que em volten com abelles a la mel i ja em comença a pujar la mosca al nas.
Cas 1. Una parella m'escridassa perquè passejo amb el gos deslligat pels voltants de l'estany de Banyoles (no hi ha cap senyal que ho prohibeixi) mentre ells van amb un gos de raça perillosa sense el morrió obligatori. Apa.
Cas 2. A la porta de l'autobús cap a Barcelona un senyor s'emprenya perquè la gent no respecta la cua per pujar al vehicle i als quatre que quedem darrere seu ens ofereix, a crits això sí, una increïble lliçó de bona educació, moral i respecte. Vinga.
Cas 3. L'organitzador d'un acte benèfic a la comarca fa fora de molt mala manera i d'un equipament públic una companya periodista que anava a gravar l'activitat, be-nè-fi-ca, només perquè prèviament no s'havia parlat amb ell. Mmm... sense comentaris.
Té solució aquesta crispació generalitzada? Al pas que anem, haurem de brindar amb til·les i berenar trankimazins.


Publicat a EL 9 NOU, 15 de març de 2010